Josep-Maria Terricabras - Pensar diferent

Políticament, un dels cops estudiantils més importants es va produir el 17 de gener del 1969. Aquell dia una multitud d’estudiants va ocupar el despatx del rector Manuel Albaladejo al centre de l’edifici. Tot d’una i sense gaire cerimònia, el bust força pesant de Franco que presidia el rectorat va sortir catapultat per la finestra i es va estavellar —per sort, sense ferits— a la vorera de la Gran Via. No se sabia qui ho havia fet, però es va tancar la universitat i es va declarar l’estat d’excepció a tot Espanya. Van ser dies d’un cert neguit i inquietud. Alguns amics van escampar la boira, cadascú a la seva manera. Jo vaig anar a casa els pares, lluny de Barcelona, per si de cas. Com era d’esperar, les autoritats van organitzar un acte enorme d’homenatge i «de-sagravio» al dictador, acte de parafernàlia misticofeixista, amb una gran tarima davant del rectorat, al mateix lloc de la sobtada i celebrada caiguda de l’efígie. Va ser una gran alegria, que no es podia exterioritzar. De fet, no calia, ja exterioritzaven ells la ràbia. Molt bé, doncs.

Des de les meves anades a Alemanya aquells anys setanta —tornava molt poc de vacances—, quan he travessat la frontera, cada vegada i sempre més, he pensat inevitablement en la terrible situació dels que tan repetidament al llarg de la nostra història s’han hagut d’exiliar; molt particularment, tenia i tinc present l’exili massiu del 1939. També vaig ser conscient —encara em passa— de l’extraordinària sensació de llibertat que se sent quan vas a un lloc on pots dir el que vulguis, on no seràs espiat ni controlat, on et trobaràs amb qui et doni la gana, i on comproves que la llibertat personal pot arribar a ser real. A Münster vaig tenir el goig de ser docent ajudant d’una assignatura. Un dia se’m va convocar per prometre la «llei fonamental» alemanya ( Grundgesetz ), que no s’anomenava «Constitució» per no divorciar-se del tot de l’ordenament jurídic de la República Democràtica Alemanya i així no fer més difícil la possibilitat d’una reunificació que força anys més tard es va produir. Em va emocionar de debò el fet de participar com a docent en el règim jurídic d’una democràcia que m’acollia. (Quan molts anys després va caure a trossos el mur de Berlín, vaig plorar a llàgrima viva davant el televisor.)

Des de Münster vaig tenir la fortuna d’obtenir una beca per anar a Cambridge, a treballar sobre l’obra de Wittgenstein. Durant els anys de Münster i Cambridge, de vegades però no sempre, arribaven obertes les cartes que enviava als pares. Això em va empipar molt i vaig decidir de fer-hi encapçalaments específicament adreçats als obridors de les cartes, no tant per amabilitat sinó perquè no es pensessin que badava massa. El problema era què em podria passar a la frontera —tenia un Volkswagen «escarabat» blau cel— o a l’aeroport quan tornés de vacances. No em va passar mai res, llevat d’escorcolls del cotxe i inspecció dels llibres que hi portava, amb anècdotes preocupants però molt divertides. Sovint anava de Münster a casa passant per París i comprava llibres d’El Ruedo Ibérico.

La mort del dictador em va agafar a Alemanya, de fet al llit, perquè ho vaig saber a les notícies de les sis del matí, que seguia amb la ràdio sempre engegada, sorprès que no hi hagués manera que aquell home es morís. (Pel novembre, la televisió alemanya va fer un programa especial sobre la salut de Franco. Hi van participar uns quants metges i experts que, a partir dels detalls oficials sobre l’evolució del seu estat de salut, es feien creus de tot plegat i no eren capaços d’explicar-se que encara pogués ser viu. El dia 20 era a prop.)

Després de la democràcia orgànica del dictador encara ens va caure a sobre la «transició democràtica» pilotada pels seus hereus. Va consistir en poc transitar i molt transigir, sobretot per part de la que havia estat l’oposició al franquisme. Hi va haver reforma sense ruptura, per por dels militars i dels jutges. La història posterior ho ha confirmat: encara fan por. Sembla que la ciutadania l’ha començat a perdre al cap de molts i molts anys, al cap de moltes i moltes ofenses durant l’encara inacabada transició a la democràcia.

En tornar d’Alemanya vaig guanyar la plaça de catedràtic de l’Institut de Batxillerat de Sant Feliu de Guíxols. Tinc la satisfacció d’haver proposat i defensat per al centre el nom actual de «Sant Elm», que és el de l’ermita encimada que hi ha a sobre de l’institut i que té una vista única, esplèndida. (Diu que va ser Ferran Agulló qui «des d’aquesta trona de Sant Elm», segons el monòlit que s’hi va posar, va tenir la intuïció de batejar la costa que va de Blanes a Portbou amb el nom de Costa Brava.) «Sant Elm» evitava que l’institut rebés el nom d’«Abat Sunyer», que al segle X era abat alhora de Sant Feliu de Guíxols i de Sant Pol de Mar. Havíem consultat una colla de documents i vam veure que aquell abat no tenia gaire bona reputació social; no semblava, doncs, gens recomanable que nosaltres el proposéssim com a referent d’un centre educatiu. Per una certa tradició conservadora i localista, però, el seu nom tenia un bon predicament entre alguns prohoms de la població i s’hauria pogut convertir fàcilment en titular del centre. Es va debatre el tema intensament. (L’amic i llavors alcalde Josep Vicente, humanista que volia superar el debat localista, va proposar sense èxit el nom del gran Galileo Galilei.) Quan jo ja no era a Sant Feliu, es va acordar definitivament el nom de «Sant Elm». No es perden totes les batalles. Algunes de petites també poden tenir importància, almenys simbòlica.

A Sant Feliu, hi vaig passar uns anys absolutament magnífics. Hi vaig arribar que ja tenia trenta-dos anys, però era la primera vegada que veia per dins un institut, després que jo mateix acabés el Batxillerat al Balmes, de Barcelona. Sembla que els primers anys de docència acostumen a ser fascinants. Els meus ho van ser. Aquell any 78 només dos professors fèiem les classes en català: la Mercè Ruscalleda, de ciències naturals, i jo mateix. De mica en mica les coses van canviar. Al cap dels anys, em trobo de tant en tant amb alumnes d’aquella època que tenen feines ben diverses en botigues, empreses, professions liberals, escoles, universitats. El pas del temps el veus de debò en els que t’empenyen per darrere. Sempre he tingut una flaca per Sant Feliu, per aquells temps, records i amistats.

El projecte i l’inici de la Universitat de Girona, promoguda, bregada i culminada el 1991 amb el lideratge de Pep Nadal i amb el suport entusiasta de docents, treballadors, institucions i ciutadania gironina, va ser una empresa engrescadora. Tinc el goig d’haver-hi creat la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, per la qual han passat alguns dels més grans pensadors i artistes contemporanis de rams ben diversos. Em sembla que no hi ha a Europa cap institució que pugui mostrar una nòmina de professors visitants tan espectacular com la nostra. De fet, la va inaugurar el mateix Ferrater Mora el 1989, dos anys abans que es creés la universitat. La càtedra havia de contribuir a consolidar un projecte compartit: que la futura universitat seria petita, però no volia ser esquifida; que seria geogràficament perifèrica, però no havia de ser marginal. I així ha estat. Gràcies a la generositat de Ferrater (1912-1991) i de la seva vídua, Priscilla Cohn, morta el 2019, vint-i-vuit anys després del seu marit, la càtedra disposa de la biblioteca personal del filòsof. Ferrater deu ser dels pocs exiliats, si no l’únic, que no havent tornat a viure a Catalunya, ha facilitat el retorn de la seva magnífica biblioteca i dels seus documents privats. Durant vint-i-cinc anys (potser massa anys) he tingut el privilegi de ser el director de la càtedra, que ara és dirigida per Joan Vergés. Ell ha fet realitat allò que jo sempre havia desitjat: que qui em substituís ho fes millor.