Josep-Maria Terricabras - Pensar diferent

Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit d’alerta i representava l’única oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb l’ensorrament d’aquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si n’eren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat s’hi deixaven integrar.

Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc d’adoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè l’estructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits d’extrema dreta hagin crescut i s’hagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.

De la democràcia, el diccionari Fabra en diu que és el «govern en què el poble exerceix la sobirania». Les tres paraules clau són «govern», «poble» i «sobirania», però no s’hi diu que el poble exerceix el govern, sinó que hi ha un govern en què el poble exerceix la sobirania. I la cosa està prou ben dita. De tant en tant retorna el debat sobre si és millor la democràcia popular directa o bé la representativa, delegada i indirecta. Avui ja no és impossible que les dues vies siguin relativament compatibles. La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia. Però molts d’aquests debats i decisions podrien ser telemàticament referendats per la ciutadania, més fàcilment en ajuntaments i organismes propers. Aquest gest aportaria contrast, proximitat i implicació a la vida democràtica. Que això no es produeixi quan es pot fer i que a alguns fins i tot els inquieti que es pugui arribar a fer, contribueix a fomentar el distanciament i la desconfiança política.

Sempre m’ha semblat magnífica la distinció de Max Weber entre «autoritat» i «poder». L’autoritat es té reconeguda i no s’ha d’imposar. Tenen autoritat, per exemple, els mestres i els pares, quan les coses funcionen bé. El poder, en canvi, s’imposa i es defensa, si cal amb la força. La gràcia d’una bona democràcia és que reconeix que els seus líders, a través del vot i de la confiança, tenen sobretot autoritat, i amb ella també tenen el poder necessari per exercir-la. Qualsevol govern democràtic no té mai garanties absolutes de ser un bon govern, però sempre pressuposa un marge important de confiança entre governants i governats. De fet, sense confiança —amb diferents nivells i graus— no hi pot haver cap relació humana que tingui sentit.

Fa milers d’anys que existeix l’autoritat tribal, respectada pels seus membres i amb poder sobre ells. I els monestirs tenen una elecció democràtica d’abat o d’abadessa amb autoritat i poder, perquè el sistema monacal és clarament jeràrquic. No cal dir que l’elecció abacial és molt més transparent, participada i conscient que moltes eleccions en institucions aparentment més modernes i al dia, com ara clubs de futbol, corporacions, universitats o estats, i ara torno a pensar en l’Iraq o els Estats Units. Deixo completament de banda les monarquies hereditàries, els beneficiaris de les quals no han passat cap acte d’elecció ni han rebut cap gest exprés de confiança; per això tampoc no han de tenir cap poder. Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals s’atribueixen capacitats somrients d’estricta representació simbòlica. Si aquesta capacitat no es té o no es vol gestionar, decau el caràcter representatiu de la figura monàrquica.

El més decisiu, però, no és que el règim instal·lat pugui ser reconegut com a democràtic —podria permetre el vot ocasional i prou, tal com van voler imposar els Estats Units a l’Iraq—; és decisiu, en canvi, que la societat funcioni com una democràcia en el dia a dia, en tots els seus registres legals i cívics. Per això és tan important tenir ben clara la idea de poder en la democràcia. I és ben notable que, en els grans documents constitucionals o a la mateixa Declaració Universal de Drets Humans del 1948, s’hi trobi constantment la paraula «dret» però gairebé mai la paraula «poder». Em pregunto de quina mena són aquests drets que no tenen el poder de ser exercits, que poden no ser exercits. Quan passa això —i passa sovint—, els poders ciutadans són merament retòrics però no efectius. Llavors els ciutadans no tenen drets reals, drets que es facin realitat. Per això s’ha de continuar alçant la veu per reclamar «Power to the people»!

És obvi que hi ha una connexió directa entre drets i deures. No és que algú tingui alhora un dret i un deure de fer alguna cosa. Això no pot ser, perquè si tens el deure de fer una cosa, el dret que hi puguis tenir ja no compta. Simplement dic que el dret que té algú sempre es correspon amb l’obligació d’algú altre (l’estat, la família, una organització, qui sigui) de satisfer aquell dret. La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, poder . Els ciutadans estem implicats en una xarxa de drets i obligacions mutus. I l’estat ha de vetllar i controlar que els drets es defensin, se satisfacin, i que, per tant, les obligacions democràtiques es compleixin.

Quan parlo de «poders», però, no em refereixo només als tres poders clàssics, sinó també al quart poder, el de la premsa, i a altres poders menys sorollosos però de grandíssima capacitat d’influència, com els poders econòmics, financers, comercials, religiosos, polítics, culturals, de plataformes, de xarxes, etc. Em sembla que els àcrates tenen un problema si el que volen és eliminar el poder, qualsevol poder. Al capdavall, les relacions humanes, fins i tot les més petites i íntimes, contenen elements importants de poder. (Quan algun alumne em deia —confio que sincerament— que jo era un professor proper i no autoritari, sempre li recordava que procurava ser-ho, però que no oblidés que, al capdavall, jo era el que examinava i posava notes.) La millor manera de treballar contra els poders abusius és treballar per distribuir i compartir els poders. Com més ciutadans, grups i institucions tinguin poder, millor. I com més petits siguin aquests poders, millor, perquè així cap d’ells no es podrà imposar o només es podrà imposar poc. Per això estic en contra d’un govern universal, que, per sort, em sembla impossible per via pacífica. Francament, quan veig el que fan els grans poders actuals, em poso a tremolar pensant que algú o algun grup arribés a tenir tot el poder.

Hi ha un debat constant —i també una xerrameca confusa— sobre drets individuals i col·lectius. Ara són molts —la influència capitalista arriba lluny— els que neguen que hi hagi drets col·lectius. Es volen parapetar darrere els drets individuals i així es garanteixen que almenys els drets seran seus (la meva llibertat, la meva salut, la meva veritat). És clar que hi ha drets individuals, però no perquè cadascú sigui fantàstic i hagi caigut dret des del cel amb característiques úniques. Hi ha drets individuals senzillament perquè hi ha drets col·lectius i tots en participem. És a dir: els drets són sempre col·lectius. El dret pertany sempre a un col·lectiu: de pares, mares, majors d’edat, professors, discapacitats, catalans, vídues, jubilats, gais, divorciats, criatures, estrangers, etc. I en són beneficiaris , és clar, tots els membres d’aquells col·lectius.