Giovanna Giordano - Un vol màgic

–El Negus és descendent seu?

–El Negus és el seu últim hereu.

–El rei Salomó deu haver ensenyat moltes coses a Menelik.

–Doncs pel que sembla no s’entenien gaire bé. S’explica fins i tot que Menelik va arrabassar del temple de Jerusalem les taules dels Deu Manaments.

–Alquímies estranyes, les de pares i fills –va dir en Pappamondo.

I jo volava, carregat de núvols i de llegendes.

–On anem, Mondio?

–Cap a orient, a Dancàlia.

–A lliurar un altre missatge?

–Sí, al sultà del Birú.

–Capità, quina és la meva missió?

–Tu ets el carter del cel.

–El carter del cel?

–Has de lliurar missatges militars i cartes d’homes.

Estava decebut.

–Carter a l’Àfrica? Pensava en una missió més noble.

–Les paraules són precioses. Per a qui les espera, encara més precioses que els tàlers de Maria Teresa.

Ja planava, curt de carburant, damunt Dancàlia, groga i vermella com l’infern. L’altiplà abissini queia per un penya-segat de tres mil metres i fins i tot arribava per sota del nivell del mar com un pergamí. L’aire sulfurós era feixuc, els volcans fumejaven i les piscines de lava bullien i esclataven.

Hi havia pedres negres, tombes antigues i refugis de malfactors i, a tot el voltant, només sal i sofre, i la sal i el sofre eren les úniques riqueses dels condemnats del Birú que vivien al con d’un volcà apagat. Només allà la vida era amb prou feines tolerable perquè, a la panxa del cràter, la humitat de la nit es condensava i refrescava els tuculs i els caps ardents dels súbdits del Birú.

La boira era com un turbant damunt el poble, i m’hi vaig tirar de cap a cegues; al davant del palau reial el sultà ens mirava, cellajunt.

–Porteu pau o porteu guerra, del cel?

–Venim en to de pau, però si vós ens oferiu guerra, portarem guerra –va respondre el capità.

–Maleït sigui qui porta la guerra a qui ja està tan perjudicat, senyor. Què ens voleu robar? D’or, aquesta porqueria que vosaltres adoreu tant, aquí no en tenim. De dones no ens en sobren, i de totes maneres són lletges; que potser us voleu menjar els nostres nens escanyolits?

–Només som missatgers amb ales.

–Ja, però portes la pau o portes la guerra?

–Només porto un missatge.

–Així doncs tu no comptes. On són, els teus sultans? S’han quedat al llit i t’envien a tu per escombrar els núvols i el sultà del Birú?

Al voltant del sultà voletejaven els foscos sacerdots de les estrelles, amb els ulls coberts d’una bossa negra. Era així com anomenaven aquells sacerdots, que només veneraven la llum de la nit i detestaven la del dia. Estaven actius al matí de tant en tant, però amb la cara tapada, i de nit sempre, com els ratpenats, i llavors, sota les estrelles i la lluna, deien: «Quanta llum!».

Els sacerdots xiuxiuejaven, però en Beba no s’immutava.

–Tinc un regal per a vós.

–Ets un home ric, i per tant no ets generós. Quan no es té res, no estem lligats a res; quan es té de tot, estem lligats a tot.

I esbufegava.

–Tinc un regal per a vós –va repetir en Beba.

–Et dic que tant se me’n dona. Jo no posseeixo res, i tenir alguna cosa, quan s’és molt pobre, no canvia en absolut l’estat de les coses.

–Majestat, en realitat aquests italians estan cansats d’estar-se a casa seva i busquen aventures –va dir l’Amalik.

–I havien de venir precisament aquí?

–Majestat, volen conquerir la nostra terra. Deixemlos fer, que potser serà bo. Es tanca una porta petita i se n’obre una de gran –li va dir la Tsahai.

–Sultà, tenen un exèrcit armat fins a les dents: fusells, bombes, carros de combat, i nosaltres, com els combatrem? Amb pilotetes de sal? Que Déu ens ajudi, majestat! –va dir l’Amalik.

–És del tot inútil combatre un enemic superior.

En Beba, mentrestant, li llegia el missatge, que el convidava a la rendició.

–Si accepta la nostra protecció, serà alliberat de la tirania del Negus.

–I qui l’ha vist mai, el Negus? Aquí som lliures de viure i de morir, com és just que sigui per a qualsevol home de la terra.

–No heu vist mai el Negus?

–Només un rei boig vindria a aquest infern.

Jo m’estava en un racó, pensant.

–En què penses, Mosquit?

–Després del sultà del Birú, què m’espera?

–No ho sap ningú, el que l’espera.

–Volia dir: quina serà la pròxima missió?

–Serà una prova d’intel·ligència i de coratge.

–El coratge i la intel·ligència van junts?

–De vegades.

–Què és el coratge, capità?

–És una qualitat que neix del cor i que dissol el perill amb lucidesa.

Després d’un banquet en honor nostre, amb safates de cards rostits, costelles de lava i suc d’ortigues, es va fer de nit.

El sol s’enfonsava al mar groc de sofre, les estrelles anaven a dormir, esgotades; a més, la nit s’havia imposat sense fer soroll: no hi havia animals, i tampoc insectes, al país del Birú. Tot era silenci.

No podia dormir, al llit d’obsidiana, sentia un fregadís de colobres, en Pappamondo reposava amb un ull tancat i l’altre obert i, tot d’una, des de les profunditats del bec va cridar: «Socors, socors, ens volen matar!».

Brillaven els punyals dels sacerdots de les estrelles, un tret, un altre tret de la pistola de bengales i la foscor s’havia convertit en dia.

Els sacerdots s’escapaven encegats i la lava borbollava sota els nostres peus en fuga.

–Fugir és vergonyant, però és per salvar la pell –deia el lloro.

Corríem enmig de llamps variats. El motor no s’engegava, el carburant estava a un nivell molt baix, fins que per fi una espurna li va donar vida. En llançar-nos a l’espai, les estrelles també tremolaven. Otumlo ens acolliria com un niu, en un son sense somnis.

A l’alba la terra d’Eritrea ja estava ferida pels carros de combat, i els soldats blancs i els negres es perseguien com mosques.

Un capità d’escassa estatura, que treia pit, es barallava amb en Beba: volia desfer-se dels servents nus, l’Amalik i la Tsahai.

–La guerra no és cap joc –no parava de repetir.

–La vida no és cap joc, pren-te-la seriosament –responia en Beba, i em cridava.

–Giulio, has de posar rumb a la nova missió.

–On?

–A la cort del Gran Negus.

Llavors em va ficar a la butxaca un rotlle cobert de laca vermella i una noteta seva que deia: «No llencis la teva vida entre les ortigues. I recorda: els peus a terra i el cap als núvols».

–No t’ho pensis, que em deixaràs a terra. Tota la vida que somio amb anar a la cort del Gran Negus –va dir en Pappamondo, volant cap a mi.

En enlairar-me, vaig veure des del cel el formigueig de les tropes, flors de palma, en Beba, l’Amalik i la Tsahai que em saludaven, i després res més. Només el cel blau cobalt.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.