Giovanna Giordano - Un vol màgic

–Quina t’estimes més? –em va preguntar en Mondio.

–La cabanya de fusta.

Tot just havia agafat la maneta i estava a punt d’accionar-la quan, en un tancar i obrir d’ulls, la imatge de la cabanya, juntament amb el sostre, les parets i la maneta, es van desintegrar. Damunt les restes fumejants, va aparèixer un exèrcit de tèrmits en fuga, amb les tenalles esmolades i les potes veloces, fins que els insectes es van amagar a les seves catedrals de terra, altes com columnes, per digerir casa meva.

–Cal anar de pressa, abans que tot desaparegui –deia en Pappamondo.

Estava cansat. Quina mena de país era aquell, en què els animals impedeixen dormir als homes? Les mosques feien més soroll que els elefants, i els lleons grataven l’aire.

Podria passar la resta de la nit a la tenda del capità Mondio. Era una tenda despullada: un jaç, una taula precària per escriure i menjar, un fanal de mà i un mapa a escala d’Abissínia.

–Capità, què vol dir, Abissínia? Significa abís?

–La paraula és d’origen grec: «barreja», perquè aquí va ser on es van barrejar els fills dels fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet.

–I què vol dir, etíops?

–«Homes de cara cremada», és com se’n deia als temps d’Homer.

–Cremada?

–Cremada, negra. Els antics creien que tenien la pell negra perquè els l’havia cremada el sol. Sense ciència, els primers homes podien deixar volar la imaginació.

Al capità li agradava llegir, tenia molts fulls penjats als fils, com roba estesa, i en cadascun hi havia escrita una frase de novel·la.

«Fes el que vulguis».

«O escrius, o vius».

«Somio per no deixar de veure-hi».

Llegint aquestes paraules, encantat amb les cançons de bressol de les serventes, em vaig adormir.

A l’alba ja cantava tothom: les dones, els estruços les gaseles, els elefants, les zebres, els micos i també els soldats, blancs i negres. Els blancs els coneixia bé, però els negres els veia per primera vegada: es deien askari, muntaz, buluk-basci, scium-basci i dubats, que vol dir «turbants blancs». Els dubats eren de Somàlia, i anaven amb un turbant i el tors nu, com els guerrers d’Aquil·les. Els askaris eren de graduació més alta, i portaven un cilindre vermell al cap, els dubats estaven més avall, eren tropes irregulars, anaven descalços o amb camell.

Els camells, a Otumlo, treballaven més que les nostres mules: transportaven aliments i municions, amunt i avall, febrilment, fuetejats pels homes, que corrien com als formiguers.

Les formigues, els tèrmits, les puces, els polls i els mosquits ens perseguien i després s’estavellaven contra els carros armats, l’artilleria lleugera i la pesant, les baionetes, les bombes i les pistoles.

Homes i animals, aquell meu primer matí africà, es movien com bojos.

–Amb la guerra, la vida canvia –deia el capità–, a l’home l’assalta una estranya eufòria, com la de les mosques al setembre, quan s’acaba la calor i estan a punt de morir i les veus que s’estavellen contra les parets i volen nit i dia. Mira al teu voltant. No la notes, la impaciència humana?

–Sembla que els estiguin centrifugant a tots.

–Ara hi ha tres-cents mil homes que estan com les mosques: nerviosos, impacients per morir. La mort no els espanta, més aviat els excita. És com si anessin a un festí, i no pas al seu propi funeral.

Mentre el meu guia m’instruïa, sentia uns laments. Eren de gola, profunds, i anaven acompanyats de cops de metall.

Reconeixia i no reconeixia el so del metall i buscava el Vita Nuova .

Cent babuïns saltaven damunt les ales del meu trimotor, abonyegant-lo com si fos una capseta. Estava desesperat, em vaig posar a disparar en l’aire i també més avall.

En Beba em va prendre el fusell.

–Estúpid, a l’Àfrica les coses no es fan així. Aquí has de ser ben educat, com al parlament britànic.

I, després d’apartar els ulls de mi, va oferir al cap de tribu dels babuïns un pot de mel. El cap en llepava més que els súbdits, i sortosament, esgotada l’última gota de mel, després de les inclinacions d’agraïment, la tribu es va perdre en la selva.

El meu guia em mirava de gairell.

–Qui sembra vent cull tempesta.

–Mondio, quina és la meva missió?

–Vols volar del matí al vespre?

–Vull volar.

–Doncs calla i volem.

–On anem?

–A Abissínia.

En Beba va carregar un sac de color caqui i jo, rodolant per l’herba càlida, amb un cop a la maneta per espavilar el motor, amb la proa alçada cap al cel, em vaig enlairar. En Pappamondo anava assegut al meu costat, i en Mondio s’atordia mirant els núvols.

–Els núvols dibuixen altres continents.

–Continents esbarriats pel vent.

–Els núvols es desfan i a cada moment agafen formes noves. A la terra també es transforma tot, però de vegades calen mil·lennis. Per això m’agrada més la terra.

–Es commou, als núvols, capità?

–Quan ens fem vells ens tornem sentimentals. Tu quants anys tens, Mosquit?

–Vint-i-tres.

–Parles massa, per algú de la teva edat.

–Que no hi tinc dret?

–Un home jove ha d’estar callat, un home madur pot parlar, però només si treu temes interessants. Un home vell, en canvi, pot dir el que vulgui.

–Quants anys té, capità?

–Molts, i viscuts.

Estava travessant corrents càlids i arremolinats, em mantenia aferrat a la palanca de navegació, la llum ens cremava les pestanyes i els llavis. Vaig buscar les ulleres i aigua; en Mondio també bevia.

–Giulio, què portes normalment, quan voles?

–Brúixola, binocles, punyal, cerilles, diari de bord, pistola de bengales, revòlver i paracaigudes.

–El paracaigudes és una vida de recanvi. Estaria molt bé, a terra, tenir també una vida de recanvi. Portes alguna cosa més?

–No, capità.

–Has de portar una xeringa d’aigua salada, per si vas a parar a zones infernals, i també sentit de l’orientació.

–Tinc mapes i la brúixola.

–No n’hi ha prou. A l’Àfrica t’has d’orientar amb les estrelles i amb els vents, reconèixer les petjades dels animals i tenir l’olfacte de les bèsties.

–Què hi porta, al sac, capità?

En Mondio no em va contestar, mirava els núvols com si fossin els seus primers núvols, i en Pappamondo feia girar els ulls de robí, com embriagat.

–Voles més amunt que jo.

–I això que no tinc plomes, ni tampoc ales.

–Potser un dia us sortiran les ales als peus, als homes.

En Mondio es feia el misteriós i jo volava sense rumb.

–On haig d’anar, Mondio?

–Cap al sud, de dret cap al sud.

En la llum vermella i polsegosa, corrien terres salvatges i paradisos deserts.

–On són, els homes, capità?

–Hi són, però no es veuen.

–Estan amagats?

–No es volen deixar veure. Aquest país és molt estrany, animista i cristià; durant milers d’anys s’ha oblidat del món, i el món s’ha oblidat d’ell.

Volàvem per damunt dels cims del Simien, punxeguts com dents de tauró, que mossegaven els núvols, i en Mondio, a ull nu, reconeixia els llocs.

–Aterra en aquell altiplà, passats els quatre baobabs disposats en forma de creu.

Després que ho hagués dit, allà teníem les creus i els baobabs i, planant sobre un mar de llum, vaig aterrar.

No hi havia ni una ànima, solament algun plomissall de palla i, amb tot, del no-res, a poc a poc, es va anar acostant al Vita Nuova una multitud d’homes carregats de presents. N’hi havia que portaven llebres fumades, cues de guineu, becs de pelicans, croquetes de granota, cavallets de llac, raïms silvestres, cues de zebra i ullals d’elefant. N’hi havia que cantaven i n’hi havia que callaven.