Giovanna Giordano - Un vol màgic

El primer d’acostar-se va ser el cap de la tribu, portava a la mà dos ulls de cabrit i me’ls oferia.

–Tu calla i menja –em va dir en Beba, i jo vaig fer el que em van dir–. L’home fort és el que s’adapta. Vagis on vagis, adapta’t i sobreviuràs –em va dir.

El cap de la tribu ens arengava amb la seva meravella.

–Oh, homes afortunats, que heu complert el somni de volar; oh, homes benaurats que navegueu pel cel; oh, homes que us barregeu amb els àngels, digueu-me: els àngels, són més pesants que vosaltres, o més lleugers?

–Majestat, al cel hi ha àngels lleugers i àngels pesants. Allà dalt ens ignoren i passen de llarg, atents a les seves missions divines –li va contestar en Beba.

–De manera que no us fan ni cas.

–Som uns mortals amb ales, nosaltres, majestat.

El cap apreciava la nostra modèstia, però als seus ulls havíem perdut la importància inicial.

–Molt bé, bípede amb ales, digue’m per què has vingut a destorbar la meva pau.

–Majestat, tinc per a vós un missatge del nostre cap.

–És llarg o curt?

–Curt.

–En aquest cas el podem llegir.

Llavors en Beba Mondio va treure’s del sac caqui un rotlle recobert de laca vermella, el va donar al rei, que, amb seguretat, el va obrir.

–Home volador, llegeix-me aquestes paraules.

–«El Govern italià demana la submissió al ras d’Ady Arkay. Si renega del Negus Haile Selassie avui mateix, obtindrà beneficis amb motiu de la imminent ocupació de l’exèrcit italià».

–Necessito temps –va balbucejar el ras.

–I qui no en necessita? –va dir en Beba.

Ell no sabia què més regalar-nos per conquistar-nos: ous d’estruç, palletes de plata, fulards de seda d’aranya, figues grogues i roses.

Vam intentar explicar-li que nosaltres només érem missatgers, i que el nostre parer no podria estovar mai les decisions del govern, però l’home ens hauria regalat fins i tot les seves muntanyes i, entre la multitud, buscava alguna cosa per deixar-nos bocabadats.

Pels seus ulls, de sobte, va passar un llampec: caminaven junts, bells com estàtues gregues, un home i una dona.

L’home portava cadenes als peus, lligades amb els de la dona, que era preciosa. Les seves passes, per costum i potser per amagar l’esclavitud, anaven compassades: la mateixa gambada, la mateixa flexió de les cames. Els cossos caminaven gairebé ballant per la sorra rítmicament, ell amb un tapall i el pit llis d’adolescent, ella amb una faixa transparent als malucs i els pits en forma de cúpula, perfectes.

Al costat de les orelles d’ella volaven i es posaven dues libèl·lules blaves, com arracades vivents. Cada libèl·lula tenia quatre ales transparents que durant el vol estaven horitzontals i després es plegaven, com dues mans en actitud de pregària, en la immobilitat. No havia vist mai fins llavors uns éssers tan lleugers.

El ras va segar les cadenes dels peus dels esclaus i se’ls mirava complagut, com un ramader mira les seves vedelles.

–Us regalo aquests dos esclaus, els millors de les meves reserves. Us ho prego, no em feu mal, no feu cap mal a la meva gent.

L’home i la dona no volien deixar l’altiplà i ens miraven malament.

–I ara que som lliures, qui ens donarà menjar? La llibertat per a alguns és una desgràcia –va dir ell.

–Per què ens en hem d’anar amb dos homes tan pàl·lids i sense vida? –va preguntar ella.

Refusar el regal era una descortesia davant de l’home poderós, i acceptar-lo era fer infeliços dos esclaus, però el ras hi va trobar la solució.

–No els feu gens de cas: la Tsahai, que vol dir «sol», és una dona que sempre fa el que pensa, i l’Amalik és un esclau que sempre diu el que pensa i de vegades és insuportable.

–Els reis, que són homes, no estimen la veritat –va dir l’Amalik.

Tot i estar deslligats de les cadenes, ni l’un ni l’altre no havien perdut el costum d’estar junts.

–Ens estimem tant que, sense l’altre, la més petita part de la vida ens sembla lletja –va dir l’Amalik.

A l’avió, la Tsahai em cosia a preguntes.

–T’agrada volar?

–És l’únic que sé fer.

–I l’amor? Saps fer l’amor?

–Em penso que sí.

–Encara bo. Per què ets tan blanc?

–Perquè el sol no m’ha cremat.

–Per què voles?

–Perquè estimo la llibertat.

–I per què estimes la llibertat?

–I tu, per què fas tantes preguntes?

–Perquè les preguntes són més maques que les respostes.

Ella em mirava amb els seus ulls grossos, mentre les libèl·lules blaves li voletejaven als lòbuls de les orelles. Semblava que s’adeqüessin al seu estat d’ànim: quan ella estava alegre, estaven alegres, quan ella estava tranquil·la, estaven tranquil·les.

La Tsahai i l’Amalik no havien pujat mai en un avió, tan sols les libèl·lules tenien una mica de pràctica de volar, però només a frec d’aigua.

La Tsahai, als núvols, explicava faules.

–Una vegada hi havia un home sense ombra, se l’havia tret de sobre un dia, dient a l’ombra, que sempre la seguia: «Deixa de seguir-me, vull estar sol». I l’ombra l’havia obeït, només que l’home, a partir d’aquell moment, es va tornar invisible.

–És una història poc creïble, Tsahai –li vaig dir.

–Una vegada hi havia un temple dedicat a la paciència. Acudien al temple marits i mullers que demanaven al sacerdot: «Quin és el secret d’un bon matrimoni?». «Paciència, paciència, paciència», contestava el sacerdot.

–Ets sàvia.

–Una vegada hi havia una tribu d’homes amb les pestanyes cap endins i una vegada hi havia una tribu d’homes sense pestanyes. Els homes de les pestanyes cap endins sempre tenien els ulls tancats, i els homes sense pestanyes els tenien sempre oberts. Els primers deien que el món és molt lleig, i els altres, que el món és realment bonic.

Aquell dia, el món era realment bonic, la llum era d’or, el Vita Nuova projectava la seva ombra en espais immensos; penya-segats i muntanyes dures es desfeien damunt dels turons.

–On anem, Mondio?

–Aquí i allà, a sembrar paraules.

Aterrava en un tres i no res entre boscos d’eufòrbies seculars, a les ribes del Nil Blau, als pics de les muntanyes. Hi havia la tribu dels adoradors de la Lluna, hi havia la tribu dels adoradors del Sol; els primers vivien de nit, els altres només de dia.

Hi havia la tribu comandada per un elefant i la tribu comandada per una nena. Hi havia la tribu en què vivien per fer regals i la tribu en què ningú no donava res a ningú.

Hi havia homes feliços i homes infeliços, distribuïts per Abissínia de la mateixa manera com l’atzar els ha distribuït arreu.

Al nord vaig veure obeliscos molt alts, eren de pedra i absorbien els rajos del sol.

–És Axum, la ciutat de la reina de Sabà, que aquí anomenen Makeda –em va dir en Beba.

–Explica-me’n la història.

–La reina Makeda se’n va anar d’Axum a Jerusalem a visitar el rei Salomó. El rei també l’havia convidat a dormir, però la reina temia els seus oferiments amorosos: «Dona’m la teva paraula que no t’aprofitaràs de mi», li va dir la reina. «Promet-me que no agafaràs res del meu palau sense el meu permís», li va dir el rei. Tots dos van fer la promesa a l’altre.

–Les promeses són veus –va dir el papagai.

–El rei Salomó, durant el banquet, li va oferir carns especiades i, al costat del llit de la reina, va deixar una gerra d’aigua fresca. En plena nit, la reina, assedegada, va beure aigua. Llavors el rei va dir a la reina Makeda: «Has violat la teva promesa, i jo també trencaré la meva». Del seu amor va néixer Menelik, el primer rei dels abissinis.