Stephen King - Escriure

La roba d’hospital encara era pitjor. A l’estiu també estava infestada de cucs, però s’alimentaven de sang en comptes de carn de llagosta i suc de cloïssa. Les bates, llençols i fundes de coixí que es considerava que estaven infectades les entaforàvem en unes bosses que anomenàvem «de la pesta», que es dissolien quan tocaven l’aigua calenta, però en aquella època la sang no es pensava que fos gaire perillosa. La roba d’hospital sovint arribava amb algun extra, eren com capses de sorpreses amb premis estrafolaris. Un cop vaig trobar-me un orinal metàl·lic de llit, i un altre, unes tisores quirúrgiques (l’orinal no es podia aprofitar, però les tisores ens van anar de puta mare a la cuina). L’Ernest Rocky Rockwell, el meu company de feina, va trobar vint dòlars en una partida de l’Eastern Maine Medical Center i va sortir al migdia a beure-se’ls (En Rocky deia que l’hora de sortida era l’hora de fer un got.)

Un dia vaig sentir un soroll estrany dins d’una de les màquines Washex de tres càrregues que jo controlava. Vaig prémer el botó d’emergència per aturar-la perquè pensava que el motor estava fotut o alguna cosa així. Vaig obrir la porta, vaig treure una muntanya de bates i gorres verdes de quiròfan i em vaig quedar xop. A sota de tot, escampades pel cilindre del mig, hi havia el que semblaven totes les peces d’una dentadura humana. Em va passar pel cap que se’n podria fer un collaret ben original, però les vaig treure i les vaig llençar a les escombraries. La meva dona m’ha aguantat de tot al llarg dels anys, però el seu humor no arriba a tant.

Des del punt de vista econòmic, dues criatures probablement eren massa per a un parell d’universitaris que treballaven en una bugaderia i al torn de tarda del Dunkin’ Donuts. L’únic avantatge que teníem era cortesia de revistes com Dude, Cavalier, Adam i Swank , que el meu oncle Oren solia anomenar «revistes de tetes i culs». El 1972 ensenyaven bastant més que tetes i els contes anaven de baixa, però jo vaig tenir la sort d’aprofitar l’última onada. Escrivia després de la feina. Quan vivíem a Grove Street, que era prop de New Franklin, de vegades també escrivia una estona a l’hora de dinar. Suposo que això sona tret de la biografia d’Abraham Lincoln, però tampoc n’hi havia per a tant: m’ho passava bé. Aquelles històries, encara que algunes fossin ben tètriques, em servien d’escapatòria del meu encarregat, el senyor Brooks, i d’en Harry, el cap de planta.

En comptes de mans, en Harry hi tenia ganxos perquè durant la Segona Guerra Mundial va caure a la màquina dels llençols (estava traient la pols de la part superior de la màquina i va ensopegar). Era un bromista: de vegades s’escapava al lavabo i mullava un ganxo amb aigua freda i l’altre amb calenta. Llavors se’t posava al darrere mentre carregaves la bugada i et col·locava els ganxos al clatell. En Rocky i jo vam passar llargues estones especulant com en Harry desenvolupava certes rutines d’higiene personal.

–Bé –va dir en Rocky un dia que érem tots dos al seu cotxe, bevent-nos el dinar–, almenys no cal que es renti les mans.

De vegades –sobretot a l’estiu, quan em prenia la pastilla de sal de la tarda– em feia la sensació que no feia res més que repetir la vida de la mare. Normalment, aquesta idea em feia gràcia. Però si estava cansat, o si tenia més factures del compte per pagar i ni cinc, ho trobava terrible. Pensava: «Així no era com havien d’anar les nostres vides». I després se m’acudia que «Mig món deu pensar el mateix».

Amb els contes que vaig vendre a les revistes per a homes entre l’agost del 1970, quan vaig rebre el xec per El torn del cementiri , i l’hivern del 1973-1974 a penes aconseguia mantenir la petita distància entre nosaltres i els assistents socials. (La mare, republicana de tota la vida, m’havia contagiat la seva profunda aversió a rebre ajudes del govern; a la Tabby li passava tres quarts del mateix.)

El record més nítid que conservo d’aquells anys és un diumenge a la tarda que tornàvem al nostre apartament de Grove Street després de passar el cap de setmana a casa la mare a Durham. Devia ser més o menys l’època que se li van declarar els primers símptomes del càncer que se l’enduria. Tinc una fotografia d’aquell dia: la mare feia cara de cansada i divertida alhora, amb en Joe a la falda i la Naomi ben dreta i ferma al seu costat. Al vespre la Naomi ja no estava tan ferma: tenia una infecció d’orella i bullia de febre.

El trajecte dificultós entre el cotxe i l’apartament aquella tarda d’estiu va ser un moment baix. Jo duia la Naomi en braços i una bossa gran amb l’equip de supervivència de nadons (biberons, cremes, bolquers, pijames, samarretes, mitjons) i la Tabby duia en Joe, que li acabava d’escopir a sobre, i arrossegava una bossa de bolquers bruts. Tots dos sabíem que la Naomi necessitava ALLÒ ROSA, que era com en dèiem de l’amoxicil·lina líquida. ALLÒ ROSA era car i no teníem ni un xavo. Ni un.

Vaig aconseguir obrir la porta de baix sense que em caigués la filla i estava intentant entrar amb ella (estava tan enfebrada que era com tenir una brasa enganxada al pit) quan vaig veure que hi havia un sobre que sortia de la nostra bústia, era estrany, perquè els dissabtes no sol haver-hi correu. Els matrimonis joves no acostumen a rebre gaire correspondència; excepte les companyies del gas i l’electricitat, la resta del món sembla que hagi oblidat que encara són vius. Vaig obrir-lo resant perquè no fos una altra factura. No ho era. Els meus amics de la Dugent Publishing Corporation, proveïdors de Cavalier i altres excel·lents publicacions per a adults, m’enviaven un xec per De vegades tornen , un conte llarg que em pensava que no em compraria ningú. El xec era de cinc-cents dòlars, de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai. Tot d’una ens podíem permetre no només una visita al metge i una ampolla d’ALLÒ ROSA sinó també un bon sopar en un restaurant. I segurament, de nit, amb els nanos dormint, la Tabby i jo ho celebraríem com cal.

Crec que aquells van ser anys molt feliços, però també vivíem amb l’ai al cor. La veritat és que érem molt joves, quasi uns marrecs, com se sol dir, i el bon humor ens ajudava a passar les penúries econòmiques. Ens cuidàvem (de nosaltres mateixos, mútuament, i dels nanos) tan bé com podíem. La Tabby duia el seu uniforme rosa de Dunkin’ Donuts i cridava la policia quan els borratxos que venien a buscar un cafè feien massa rebombori. Jo rentava llençols de motel i seguia escrivint pel·lícules de terror de pa sucat amb oli.

Quan vaig començar Carrie , m’acabaven d’agafar com a professor d’anglès a Hampden, un poble veí. Em pagaven 6.400 dòlars l’any, una suma inconcebible comparada amb el dòlar seixanta l’hora que guanyava a la bugaderia. Si hagués fet càlculs, tenint en compte totes les hores que passava en reunions de després de classe i corregint exàmens a casa, m’hauria semblat una suma força concebible, la veritat, i m’hauria adonat que la nostra situació era més greu que mai. A final de l’hivern del 1973 vivíem en una caravana doble a Hermon, un poblet a l’oest de Bangor. (Anys més tard, em van fer una entrevista per a Playboy i vaig dir que Hermon era «el cul del món». Els hermonins es van enfurismar, així que em disculpo. En realitat, Hermon no passa d’aixella del món.) Teníem un Buick amb problemes a la transmissió i no ens podíem permetre arreglar-la, la Tabby encara treballava a Dunkin’ Donuts i no teníem telèfon: no ens el podíem permetre. En aquella època, la Tabby va provar sort en la literatura de les confessions fictícies («Massa guapa per ser verge» i coses així) i rebia respostes immediates de «no és la nostra línia editorial però segueixi provant». Se n’hauria sortit si el dia tingués una o dues hores més, però durava les vint-i-quatre de sempre. D’altra banda, la gràcia inicial que li hagués pogut fer la fórmula de les revistes de confessions (en diuen les tres erres: rebel·lió, ruïna i redempció) no va trigar a esfumar-se.