Stephen King - Escriure

Fèiem el taller un cop o dos a la setmana al menjador del professor, en Jim Bishop. Devíem ser una dotzena d’alumnes i tres o quatre professors que treballàvem en una meravellosa atmosfera d’igualtat. Abans del taller, es mecanografiaven i mimeografiaven els poemes en el departament de literatura. Els poetes recitaven mentre la resta llegíem el poema. Aquí teniu un dels poemes que va escriure la Tabby aquella tardor:

CÀNTIC GRADUAL PER A L’AGUSTINE

Qui desperta a ple hivern l’os més prim?

Les rialles adormides de les llagostes,

el xivarri dels somnis de les abelles,

l’olor de mel de la sorra del desert

que el vent duu en el seu úter

cap als turons llunyans, cap a les cases de Cedre.

L’os ha sentit la promesa clara.

Algunes paraules alimenten; omplen

més que un munt de neu en una safata de plata

o el gel que vessa de bols daurats. Els resquills de gel a la boca de l’amant no són sempre millors,

ni el desert que sempre somia un miratge.

L’os que es desvetlla entona un càntic gradual enredat en la sorra que conquereix ciutats

en cicles lents. El seu elogi sedueix

el vent que passa cap al mar

on un peix, atrapat en una xarxa ben travada,

sent la cançó de l’os en la neu perfumada de frescor.

Es va fer un silenci quan la Tabby va acabar de llegir. Ningú sabia exactament com reaccionar. Semblava que el poema tingués tot de cables que tibessin cada vers fins a fer-los gairebé brunzir. Vaig pensar que la combinació del llenguatge elaborat i l’imaginari delirant era emocionant i clarivident. El seu poema em va fer sentir menys sol en la meva creença que la bona literatura pot ser, alhora, embriagadora i explicar alguna idea. Si la persona més seriosa del món podia follar com un boig (de fet, es pot embogir en ple caos sideral de l’acte en si) per què un escriptor no podia perdre la xaveta i seguir tocant de peus a terra?

Del poema també m’agrada una certa ètica del treball, alguna cosa que suggeria que escriure un poema (o un conte, o assaig) tenia tant en comú amb fregar el terra com amb raptes mítics de revelació. Hi ha un moment a A Raisin in the Sun que un personatge crida: «Vull volar! Vull tocar el sol!» i la seva dona contesta: «Primer acaba’t els ous ferrats».

En el debat de després de la seva lectura, va quedar clar que la Tab entenia el seu poema. Sabia exactament què havia volgut dir i ho havia dit gairebé tot. Coneixia sant Agustí (354-430) perquè era catòlica i era estudiant d’història. La mare d’Agustí (també santa) era cristiana, però el seu pare, pagà. Abans de la conversió, Agustí només volia dones i diners. Després, va continuar lluitant contra els seus impulsos, i se’l coneix per la pregària del llibertí, que fa així: «Déu meu, fes-me cast... però encara no». La seva obra se centra en la lluita de l’home per renunciar a la fe en si mateix a favor de la fe en Déu. I de vegades es comparava amb un os. Un gest típic de la Tabby és abaixar el mentó quan somriu: la fa semblar alhora sàvia i guapíssima. Llavors ho va fer, me’n recordo, i va dir:

–A més a més, m’agraden els ossos.

Potser el càntic és gradual perquè el despertar-se de l’os també ho és. L’os és poderós i sensual, encara que estigui prim perquè no és el seu moment. Quan li van demanar que expliqués el poema, la Tabby va dir que potser l’os es pot interpretar com un símbol d’aquella tendència humana, problemàtica i meravellosa, de somiar els somnis adequats en un mal moment. Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen. El poema també suggereix que els somnis són poderosos: l’os és prou fort per seduir el vent perquè dugui la seva cançó a un peix atrapat en una xarxa.

No pretenc argumentar que «Càntic gradual» és un gran poema (encara que cregui que és dels bons). M’hi he referit perquè era un poema sensat en una època histèrica, un brot d’ètica literària que em va arribar al fons del cor, que em va sotragar l’ànima.

Aquella nit la Tabby seia en un balancí d’en Jim Bishop. Jo, a terra, al seu costat. Li vaig tocar la cama mentre parlava, i vaig notar la corba càlida del panxell a través de les mitges. Em va somriure. Jo també. De vegades, coses així no són fortuïtes. N’estic quasi segur.

Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a l’otitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part d’ell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula ( The Corpse Grinders ) i ens havíem pres més de sis cerveses quan l’encarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça d’aparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot l’autocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!

Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i s’hi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.

La mare sabia que volia ser escriptor (només faltaria, amb tots aquells sobres de rebuig clavats a la paret de l’habitació), però em va aconsellar que em fes mestre «per tenir una mica de coixí».

–Segurament voldràs casar-te, Stephen, i unes golfes a la vora del Sena només són romàntiques per als solters –em va dir un cop–. No és un bon lloc per tenir-hi criatures.

Vaig fer tal com em va dir, vaig estudiar Ciències de l’Educació a la Universitat de Maine i al cap de quatre anys en vaig sortir amb un títol de mestre... com un gos perdiguer d’un estany amb un ànec mort entre les dents. El títol no servia per a res. No trobava feina de professor, així que vaig anar a treballar a la bugaderia de New Franklin, on el sou no era gaire millor que el de feia quatre anys a la fàbrica Worumbo. Les successives golfes on vaig ficar la meva família no donaven al Sena sinó a alguns dels carrers menys simpàtics de Bangor, per on passaven les patrulles de policia a les dues de la matinada del dissabte.

L’única roba de vestir que vaig veure al New Franklin venia de restes d’incendis pagats per les asseguradores (la majoria eren peces que semblaven correctes però que feien pudor de mico a la brasa). Gairebé tot el que traginava eren llençols dels motels de la costa de Maine i estovalles i tovallons dels restaurants de la costa de Maine. Les estovalles eren realment repugnants. Els turistes que van a sopar a Maine normalment demanen cloïsses i llagosta. Sobretot llagosta. Quan m’arribaven aquestes estovalles on s’havien menjat tantes delicadeses, feien una pudor vomitiva i sovint estaven plenes de cucs que se t’enfilaven pels braços mentre carregaves les rentadores; era com si aquells petits cabrons sabessin que estaven a punt de bullir-los vius. Em pensava que amb el temps m’hi acostumaria però no m’hi vaig acostumar mai. Els cucs eren un fàstic, la pudor de cloïsses i carn de llagosta podrint-se encara era pitjor. Mentre omplia les rentadores d’estovalles del Testa de Bar Harbor, em preguntava: «Com pot ser que siguin tan porcs? Com pot ser que els fills de puta siguin tan porcs?».