Salvador Macip - Paper cremat

Silvia Broome · Anna Carreras · Víctor García Tur

Andrea Jofre · Salvador Macip · Inés Macpherson

Ramon Mas · Jordi Masó · Pep Prieto · Carme Torras

Paper cremat

10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury

© de l’obra: Els seus autors

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

© de la il·lustració de coberta: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

© de les fotografies dels autors: cedides pels autors dels relats

© de la fotografia de Ray Bradbury: Alan Light, llicència Creative Commons 2.0 Genèrica (CC BY 2.0).

Versió en blanc i negre a partir de l’original en color. Disponible a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ray_Bradbury_(1975)_-cropped-.jpg

ISBN: 978-84-949900-6-9

Edició: Apostroph

Correcció: Inés Macpherson

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició paper: maig/juny 2020

Primera edició digital: abril 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei i en aquells casos en els que s’indiqui un ús sota llicència Creative Commons o similar. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La Silvia Broome, l’Anna Carreras, en Víctor García Tur, l’Andrea Jofre, en Salvador Macip, la Inés Macpherson, en Ramon Mas, en Jordi Masó, en Pep Prieto, la Carme Torras i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Pròleg

Quan la Inés Macpherson em va proposar publicar aquest recull vivíem en un món. Quan la versió digital vegi la llum, serem al bell mig d’un gran canvi. Quan arribi a les llibreries encarnat en paper, el món haurà canviat per sempre. Sembla un relat de Ray Bradbury. No ho és. M’atreveixo a dir, sense massa por a equivocar-me, que la realitat ha estat a l’altura del gran escriptor nord-americà.

Enguany fa cent anys del seu naixement i sembla que la realitat s’hagi engrescat a oferir-nos una distopia curulla de trames, subtrames, girs inesperats, drames grotescos, tragicomèdies. Desenes de milers de morts; palaus de gel convertits en tanatoris; poliesportius, vaixells i trens convertits en hospitals; llars d’avis convertides en vaixells de la mort; fosses comunes a Brooklyn; militars condecorats a les rodes de premsa; països sencers tancats a casa; fronteres tancades; creuers en quarantena plens de malalts; una vida a Internet. Hi ha coses que no podem incloure en aquesta llista perquè ara mateix no ens les podem imaginar i quan tanquem aquesta edició encara no hauran passat.

Poc abans d’enllestir aquest llibre he llegit un titular que deia que els Mossos d’Esquadra han irromput en una església de Sant Cugat del Vallès on s’estava celebrant una missa. Quan es va anunciar el pacte entre el PSOE i Podemos que va fer possible l’actual govern de l’Estat hi va haver qui, amb més humor que convicció, va dir que amb ells no hi hauria Setmana Santa.

No n’hi ha hagut i les misses estan prohibides durant els dies en els quals el confinament és més estricte. Les llibreries estan tancades, ningú crema llibres —si més no, de moment— però quan puguin tornar a obrir potser hem de lamentar massa persianes abaixades per sempre. Les grans empreses d’Internet aprofiten per guanyar encara més avantatge i més d’un govern vol accedir a les dades de geolocalització dels nostres mòbils per assegurar-se que som on hem de ser.

Aquests dies sempre som al llindar d’una nova i petita distopia, d’un nou fet que trastoca lleument allò que abans anomenàvem normalitat. Tornarem a sortir al carrer com fèiem abans però el món d’abans no tornarà. El proper Stefan Zweig que escrigui El món d’ahir escriurà una obra molt estranya.

Els relats que llegireu en aquest recull us acompanyaran en les emocions i reflexions quan tot això passi, perquè hi estan estretament connectades d’una manera que costa imaginar. Hi trobareu angoixa, desconcert, por, terror, esgarrifança, tristesa, resignació i també una bona dosi d’esperança i confiança en el futur. Aquests contes, com el mateix Ray Bradbury, ens presenten mons possibles que semblen impossibles i ens confronten amb nosaltres mateixos.

Bernat Ruiz Domènech

Director editorial d’Apostroph

Aquest llibre ha estat possible gràcies a un projecte de crowdfunding de Verkami.

Aquests n’han estat els mecenes1:

1Els mecenes apareixen amb la forma que han triat ells mateixos. Alguns mecenes han preferit no aparèixer a la llista.

Agustí, Esther, Maria Benejam Berger, Joan Sorolla, Annallis, Àngel Berna, Jaume Ortolà, Xavier Rigall, Teresa Amat, MARKO, Oriol Montesó, Edgar Cotes i Argelich, Cesc Castellet, Sara Contreras, Enric Navàs Ariadna Sanz, Gemma Martínez Llauradó, Maria Delmàs, Oscar Sanjuan, Emma Giné, DATAC, Jordi Vila i Simón, Encarna Maria, Anna Canyelles, Carles Cervelló, Antoni Herrero, Damià Felip-Falgàs, Carme Fenoll, Rosa Roger, Lluís Agustí, Maite, Josep Llurba Naval, Quim Gómez, Mònica Bofill, Jordi, Quel Batalla, Joan Queraltó, M&R, Menut, Albert Rossell, Jaume C. Pons Alorda, Daiku, Ramona Solé, Judith Chinaski, Eva Ruiz Muller, Rucs Elèctrics, Jordi Balagué i Linares, Ampar, Dani Solé, Jaume Masip i Torné, Toni Rojas, Pallerols, Mon Monfort i Pep Sopena, Marc, Ricard Sayeras Quera, Edu Lecina, Montserrat R. Guerrero, Ignacio Redondo,

Gemma Martí O’Toole, Inés, David Martí,

Montserrat Majó

Silvia Broome

Silvia Broome és filòloga clàssica i historiadora, però es defineix com a llibretera, ofici al qual es dedica des de fa uns quinze anys. És en aquest món dels llibres on millor es troba i, al mateix temps que devora metafòricament un volum darrere l’altre (o com a mínim ho intenta), aprofita per escriure articles a diferents mitjans com Descubrir la Historia, Papel en Blanco o Cuarto Poder.

Durant els darrers anys ha estat molt activa a xarxes socials, exposant el seu punt de vista sobre l’actualitat, el món editorial i la cultura en general.

Li agraden les coses fosques.

De portes endins

1

En un lloc imprecís, en un temps indefinit...

El dia es desvetlla, però en aquesta habitació la llum que entra per les escletxes de la persiana torta és tan escassa que dificulta la visió del que hi ha entre aquestes quatre parets.

De fet, el dormitori va quedar ancorat al passat, com si fos una il·lusió, fa ja massa anys. La decoració és bàsica, només un llit de matrimoni amb una capçalera corcada, una tauleta de nit esgavellada i una làmpada de sostre sense bombeta, i llueix descurada i plena de pols. És un retrat perfecte de l’estat mental de l’home que l’ocupa.

En Vincent, un ancià d’aspecte malaltís, respira amb dificultat, perquè el consum continu de tabac ha rossegat els seus pulmons ennegrits. Està tan escanyolit que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.