Salvador Macip - Paper cremat

M’estic referint a una època remota en què jo encara era una nena, pintava poc en les decisions familiars, i poc m’impressionaven les novetats, perquè tot era nou per a mi, aleshores, i estava disposada a assimilar totes les sorpreses per igual. No es pot dir el mateix dels adults. Els adults i les seves reticències adultes. La nostra mare deia que canviéssim de casa. El pare deia que no havíem acabat de pagar-la. Venem-la i marxem, deia la mare. Com la vendràs amb això a l’aixeta? Qui te la comprarà? Venem-la al preu que sigui, deia ella. Posa un anunci, va insistir. No vam vendre la casa. Hi vam seguir vivint (i encara hi visc, qui ho hauria dit?). L’ansietat va apoderar-se dels pares i del que es deien i de com s’ho deien. És una deducció que extrec del record, és clar. Jo no comptava amb més de cinc anys. Nosaltres, les petites, la meva germana i jo, vam considerar poc més que curiosa aquella presència. Aviat va passar a constituir el nostre dia a dia, un motiu de fons i llestos, un aire respirat sense pensar-hi. Si era una amenaça, podia ser passada per alt, igual que ignores un rellotge de paret dient-te que fas tard. Sí que ens vam fixar en els ullets de la cosa, apropant un tamboret a la pica i examinant-la de prop. Sí que ens vam adonar del tacte delicat i sedós. La meva germana (ens portàvem dos anys) va ser la primera en palpar-lo i descriure’l com a tou i moll. Jo hi vaig anar al darrere atiada per les paraules de la meva germana. La primera en tastar-lo va ser ella. Primer una llepadeta prudent i, després, a dins la boca, per si la boca podia aportar informació addicional. Coses de criatures. Coses de germanes (quan una engresca l’altra). Jo hauria fet el mateix si els crits de la mare no ens haguessin fet caure del tamboret. Perdent els nervis, ens va prohibir que juguéssim a la cuina. Ens va prohibir que hi entréssim. El pare li ho va discutir: no podia impedir que féssim vida normal. Havíem de confiar en el que demanava el govern: coexistir amb els Filiformians, fins a nova ordre. Paciència, recomanaven. «La paciència és una òptima gestió del temps», deia una publicitat famosa de l’època. «El futur arribarà amb respostes i solucions», una altra. Però l’únic que ens deparava el futur era la següent fase de desenvolupament dels Filiformians. I malgrat que ens havien arribat notícies de com s’havia esdevingut a d’altres cases, res ens podia preparar per a l’experiència en primera persona. Aquella tarda (no l’adjectivaré) no jugàvem a la cuina, sinó que ens hi vam apropar per beure un got d’aigua. Ja ens havíem acostumat a utilitzar l’aixeta amb el cuc (que és com li dèiem nosaltres) penjant-hi. Vam compartir un got perquè així ho fèiem sempre, perquè a la meva germana li agradava ser la primera i a mi m’agradava imitar-la i fer com ella, que era la gran. I sí que podíem omplir dos gots, però sempre ho fèiem així. Havíem viscut prou temps (set anys, jo) per haver definit aquesta mena de rituals compartits. Va ser l’última vegada que vam poder compartir res. El que es va despertar just en aquell instant és difícil d’explicar i, de totes maneres, tothom sap prou bé com va amb els Filiformians... Això no obstant, si hagués de triar les paraules per constatar com ho vaig viure, jo, diria que l’aixeta va explotar. És la sensació que en guardo. Tot d’una, el fil viscós va inflar-se (per això parlo d’una explosió). La punta va obrir-se. Com una flor marronosa. Va trencar-se. Tot de pètals marcits. Entre la vida i la mort. Ni animal ni planta. Una corol·la estrellada, salivosa, una boca va empassar-se la meva germana. La boca inesperada va tancar-se immediatament. Cap de les dues va reaccionar a temps. Ni jo per defensar-la ni ella per fugir-ne. El filiformià no havia respectat la velocitat vegetal a la que ens tenia acostumades. Havia estat un atac fulminant. El filiformià, de cop, era una criatura gegant, encara connectada a l’aixeta per mitjà d’un estam fràgil. Però, fora d’aquesta, d’unes dimensions prou grans per constrènyer el cos sencer de la meva germana. Espantada vaig córrer a avisar la mare. Vaig xocar contra ella. La mare ja s’afanyava cap a la cuina perquè un mal pressentiment l’havia alertat. Va començar a cridar el nom de la meva germana. Jo em vaig quedar plorant agafada al marc de la porta. Ara que la mare cridava, ja sabia que jo podia amollar el plor amb tota la raó del món. També la meva germana cridava. No la sentia. La veia cridar, de fet. Les parets del filiformià són semitransparents, gomoses, deixen travessar la llum, per bé que imposen una coloració sèpia a tot el que capturen. O sigui que distingia la meva germana, com es regirava a terra i, amb mans i peus, mirava de forçar una escapatòria d’aquell embolcall viscós. La mare havia corregut cap al calaix i brandia un ganivet de cuina. La mà del pare la va frenar. Li va arrencar el ganivet. Endu-te-la, va dir ell. La mare disputava el ganivet amb el pare. Ell la va empènyer. La va fer xocar contra la nevera. El pare em va assenyalar amb un cop de cap mentre amagava el ganivet rere l’esquena. Porta-la a l’habitació. La mare va dubtar un segon. És ella qui t’ha d’importar, va dir el pare. La mare em va alçar en braços. Jo em vaig deixar arrossegar. No hi ha res a fer, va dir el pare. Treu-la, va cridar la mare, treu-la abans no sigui tard. Endu-te-la, va cridar, no vull que ho vegi. L’últim que vaig veure va ser la meva germana, els ulls desorbitats per la sorpresa, tota ella regirant-se més lentament que uns segons abans. O resignada o vençuda. Amb prou feines marcava els dits a les parets flexibles del filiformià. Les puntes dels dits blanques com si pressionessin contra un vidre. Sense temps per a cap paraula de consol, la mare em va deixar al llit, sola, la porta tancada, amb aquella imatge gravada a la retina, la imatge d’uns ulls impresa als meus ulls, per sempre. M’arribaven els xiscles de la mare. Diria que escridassava el pare. I ell també va acabar perdent els papers. I va ser l’últim de tots els crits d’aquell dia. Després només sentia plorar. I com que fins i tot el pare gemegava, durant un segon, vaig estar convençuda d’estar somiant i suposo que vaig acabar cedint al son, tot i que no havia sopat, ni havia passat per la banyera. Directa al llit: s’havien alterat les rutines de casa nostra, els horaris d’una nena de set anys havien quedat suspesos. Vaig somiar que la meva germana estava empresonada al tub digestiu d’una bèstia colossal i que jo, des de fora, li deia que no patís, que la trauríem d’allà, tot i saber que no era veritat... En el meu somni volia protegir la meva germana com si jo fos la gran i ella la petita. En el meu somni jo era una mare protectora. Quan em vaig despertar, palpitava amb l’esperança que tot s’hauria solucionat, perquè és això el que fan els adults, solucionar problemes, i és això el que els infants es pensen que fan els adults i, quan t’ensumes que no és així, el primer cop que et passa pel cap que no és així, significa que ja t’incorpores a l’edat adulta, tinguis l’edat que tinguis. La transició d’una edat a l’altra és abrupta, sense fase intermèdia. Aquell matí, vaig tancar la porta de l’habitació que fins llavors havia compartit amb una germana. A la cuina, vaig passar per davant del pare. Tenia la vista a terra. La mare estenia unes estovalles de lli (herència familiar) per cobrir la part del filiformià que restava fora de l’aixeta, sobre l’enrajolat. Òbviament, la massa llefiscosa encara atrapava el cos quiet de la meva germana. Destapa-la, va dir el pare. No la vull veure, va fer ella. Destapa-la ara mateix. La mare no ho va fer malgrat el to d’amenaça (mai abans vist) del pare. Ell es va alçar enfurismat i va tirar de les estovalles amb més força de la que era necessària. Vam veure que al filiformià li havien nascut uns ulls tristos de peix d’aquari. Si allà hi havia intel·ligència, si n’existia la possibilitat, res en garantia la comunicació efectiva. D’altra banda, la meva germana seguia amb els ulls esbatanats i una paraula (quina?) a punt de pujar-li als llavis. El pare va dir que ens hi havíem de fer a la idea. La mare es tapava els ulls amb les dues mans. Se’ls fregava. El pare em va abraçar. Jo vaig plorar, retinguda en una abraçada que no solucionava res. El pare va dir que m’estimava i em va besar les galtes segurament salades. La mare ens va deixar tots sols a la cuina i quan va tornar era per carregar la rentadora amb roba bruta. Es va quedar parada davant el selector de programes de rentat. El pare li va dir que ja se n’encarregava ell i que descansés, si volia. Vaig acompanyar la mare al sofà i vaig pensar de cobrir-la amb una manta, però no ho vaig fer. Tots els meus pensaments i desitjos eren a la cuina. Allà, vora el pare, vaig assumir la responsabilitat d’encarar-me al que el filiformià ens havia fet com a família. El pare s’havia agenollat per mirar-se la seva filla. El que quedava d’ella. Vaig palpar la pell del filiformià i la vaig fer cedir per sentir que acariciava la galta de la meva germana. Vaig cantar una cançoneta de bressol que ens agradava a les dues. Que la pell fos freda i humida em va fer pensar que jo era seca i calenta. També el pare (em va agafar la cara entre les dues mans) era sec i calent. El pare donava explicacions que jo ignorava perquè estava fascinada (horroritzada al temps que atreta) per la tranquil·litat amb què els ulls de la meva germana em miraven sense mirar. Ulls plens de paciència. Més que absents, aïllats. Podia entendre, entre totes les coses que era incapaç d’entendre, que la meva germana havia quedat separada de mi per una força major. Podia entendre, si fa no fa, que era morta. Ja no serà entre nosaltres, va dir el pare, ho entens? Hi serà però no hi serà, va dir oblidant l’edat que jo havia tingut fins aquell dia. Si hi rumiaves res tenia sentit. Si no hi pensaves tot rutllava segons una lògica naturalíssima fàcil de pair. No hi pensava, doncs. El que no podia assumir, aleshores, era fins a quin punt aquella desgràcia ho canviaria tot. Cada dia (com evitar-ho?) observava la meva germana en un moment o altre. I no pas perquè la cuina fos un centre important de la nostra vida. Expressament, reservava uns minuts per comprovar que tot seguia igual en ella. Diries que esperava, en una crisàlide, una transformació que mai no s’acompliria. Al contrari, érem els altres que vam iniciar el canvi sense retorn, l’eclosió cap a una nova forma. A partir d’ara, ella estaria al marge de les nostres metamorfosis. No hauria de veure com el pare i la mare somicaven, per separat o junts (i no necessàriament a la cuina). No sentiria al pare dient que hem de tirar endavant, ni trobaria que la mare dilatava les hores de son amb pastilles. No escoltaria els retrets que es feien, al principi, ni les discussions avortades (perquè ja no calia discutir en veu alta el que quedava expressat amb uns ulls en blanc, un buf, una balda passada). Jo anava fent. No sé si dir que al meu ritme. M’enviaven a la perruqueria quan tocava. Havia après a tallar-me les ungles regularment. Em raspallava les dents per allunyar la possibilitat de la càries. Potser era més alta. Em compraven roba nova. La de la meva germana seguia plegada a l’armari i no l’heretaria pas. Potser ja havia ultrapassat la talla i no m’anirien els seus pantalons. A l’escola era de les noies més altes. Si bé em vinclava la modèstia, primer, i la vergonya, després, pel progrés dels pits. Sense creuar gaires paraules (jo cada dia era més tímida) me les vaig apanyar per fer una amiga. La vaig convidar a estudiar a casa, sobre la taula de la cuina compartíem un llibre de ciències naturals. La teva germana petita, va arribar a dir-me, s’assembla molt a tu. Jo no la vaig corregir. Si era la meva germana gran ja no ho semblava. I no pas perquè hagués mudat (potser el color era diferent, més blanquinós, però en essència l’aspecte seguia intocat), sinó perquè era jo que creixia. Creixia, també, el silenci entre els pares. Algun cop el pare dormia al sofà. Jo matinava perquè la universitat era lluny i em calia agafar un tren força d’hora: això em donava l’oportunitat de cuidar-me que el pare quedés cobert amb una manta extra. Un altre tren em retornava a la tarda. Llavors em dedicava a contribuir a l’ordre familiar i estudiava. No hi havia temps per a gaire més. Ni tan sols vaig tenir prou temps per lamentar que la mare cometés un error gravíssim. M’ho vaig trobar tot sentenciat en arribar a casa. Al pare no li va caldre entrar en detalls ni explicacions sobreres. Deduïa els passos de la tragèdia tota sola. Ara el filiformià que contenia la meva germana estava enllaçat al desguàs de la pica per via d’un fil nou, més brillant, perlat d’una gelatina recent. De l’aixeta en serpentejava un segon fil, també regenerat, l’extrem del qual s’inflamava per engolir el cos obès de la mare. A diferència de la meva germana, la seva expressió no era de sorpresa. Encara sostenia les tisores. Les tisores amb què havia comès la imprudència. Sabia el que es feia? Sabia en quina situació ens deixava als vius? El pare ja no va dormir més al sofà. I jo vaig deslliurar-me de la sensació que era el vèrtex d’un triangle impossible d’equilibrar. Ara em tenia a mi mateixa i tenia al pare. El vincle era fort, horitzontal. Jo feia poca vida social, la poca que la feina m’imposés, i un cop que vaig convidar una persona (una persona que m’importava aleshores) perquè entengués com era la meva vida amb el pare, i com no podia alterar-la el més mínim, aquesta persona va mostrar-se encantadora i comprensiva, però en presència del cos de la mare va fer un comentari que em va disgustar. T’hi assembles molt, va dir creient que m’adreçava un compliment. Ni el pare ni jo vam dir res. Però en acomiadar-lo, amb la porta ja tancada, el pare va abraçar-me. Ja no vaig portar ningú més a casa. M’acontentava amb tractar el pare i punt. I quan li van diagnosticar la malaltia vaig doblar esforços, feliçment, perquè ell sentís en tot moment com l’estimava. En menys d’un any havia empitjorat moltíssim. Vaig començar a patir pel futur immediat. De dia no tenia temps de pensar-hi gaire. En canvi, en somnis se’m presentaven clars l’horror de la pèrdua, la irreversibilitat de la tomba, la brutedat de la descomposició. No vaig importunar el pare amb els meus maldecaps. Però devia intuir què m’amoïnava. El pare... Un vespre en tornar de la feina vaig girar la clau lentament, vaig empènyer la porta sense esma, vaig arrossegar els peus fins a la cuina, perquè d’alguna manera ja pressentia el que hi trobaria; tal era el lligam entre els dos. No hi havia cap nota explicativa. L’acte d’amor s’havia perpetrat. Em vaig enfonsar. Em vaig alegrar. L’alegria de conservar-lo sempre al meu costat. Em vaig maleir per no haver fet el pas abans que ell i evitar-me la soledat i la depressió que m’esperava. Després vaig adonar-me de l’egoisme del meu raonament. Són moltes les emocions que van aflorar al davant del cos estàtic del pare, en el seu internament voluntari. Quants anys em quedaven? Si vivia més del compte encara descobriria una nova fase filiformiana? Preferia que tot quedés suspès tal i com estava. Ho preferia i prefereixo. Prefereixo que les teories científiques siguin encertades i que els cossos ingerits pels Filiformians, per bé que moren d’asfíxia al cap de pocs minuts, no acatin la corrupció acostumada de la matèria. La realitat prefigurada pels científics inclou processos digestius lentíssims, ritmes humanament inabastables, que des de la nostra perspectiva semblen eterns. Passaran segles abans que els Filiformians descomponguin l’aliment que conformen els nostres familiars. Així com la mosca d’un sol dia deu trobar eterna la nostra digestió, la nostra letargia nocturna, els anys que suma la nostra vida, nosaltres desesperem davant la lentitud filiformiana. Viuen, és evident, en una escala temporal que no és la nostra. Són a casa nostra. Però habiten un altre temps. Vivim separats per un vidre. I ni l’exemple de la mosca (tampoc el de la morositat geològica d’una llengua de glacera) ens ajuda a copsar un ritme tan allunyat de l’experiència humana. Soc incapaç de visualitzar un futur, segles i segles negríssims en la foscor futura, on els meus familiars em sobreviuen quan jo ja m’he extingit i ni tan sols en queda el record. Mentre més hi penso més difícil em resulta mantenir viva aquesta imatge de buidor. Pertanyo a una generació forçada a acceptar el món (l’embull de món) que els Filiformians ens han deixat. I, quan hi penses, pot resultar difícilment acceptable i estrany. Però, ben mirat, quan hi penses, també és estrany tenir un pare o una mare. És estrany haver sorgit dels encontres d’un pare i una mare, i no sembla una explicació versemblant de la teva presència al món. És molt estrany, també, deixar de tenir un pare i una mare. Ben mirat, tot és aliè, tot emana d’un planeta excèntric. Tenir uns ulls que et foraden la cara. Estrany. Tenir mans i peus que, simètricament, es trenquen en dits. Estrany. Tenir una experiència consecutiva dels dies i dels canvis al nostre cos i, malgrat tot, considerar-nos sempre la mateixa persona. Ben estrany. Creure que som el fil conductor dels avatars de la nostra biografia. Estranyíssim. No importa que el món retorni una imatge incomprensible. No importa en quina viscositat ingressem en néixer ni quina és la porta de sortida. Moriré, aviat, agraïda pel regal filiformià, sigui quin sigui.