Santiago Vilanova - L'explosió de Capità Arenas

—Es coneix la identitat del tercer?

—No.

—Si, segons vostè, l’ona expansiva no va ser deguda ni butà ni al gas natural, què la va produir?

—Ho desconeixem. A Catalana de Gas no tenim experts en explosius— somrient i cínic.

Em vaig quedar amb la frase final “no tenim experts en explosius”. La roda de premsa havia acabat deixant en l’ambient els primers dubtes sobre la possibilitat que la tragèdia hagués estat produïda per un suposat dipòsit d’explosius. De confirmar-se aquesta causa només existien dues probabilitats: que es tractés d’un amagatall d’organitzacions com ETA, o d’una cèl·lula d’extrema dreta. No em vaig imaginar que una cosa semblant pogués ubicar-se en un edifici de deu plantes ocupat per famílies de classe mitjana i estudiants. Però hores més tard la remor dels explosius s’expandia per tota Barcelona calmant els ànims de milers de mestresses de casa que havien començat a angoixar-se cada vegada que obrien el gas per cuinar o escalfar un got de llet.

Vaig marxar al diari tan confós com ho estava abans d’aquella roda de premsa. El dictamen del portaveu em va semblar massa ràpid i excessivament contundent, sabent que encara no es disposava d’un primer estudi tècnic-científic.

Aquell migdia, com de costum, vaig anar a dinar al restaurant Casa Jaume, del carrer Consell de Cent, entre Muntaner i Casanovas, a prop del Brusi. Allà em vaig trobar amb alguns clients que varen preguntar-me què opinava sobre les causes del succés. Els hi vaig dir que potser ens trobàvem davant de l’esclat d’un dipòsit de material explosiu d’una organització no identificada.

Mentre em prenia el cigaló vaig decidir que intentaria parlar amb l’arquitecte que havia projectat l’edifici sinistrat. Així li ho vaig comunicar al meu cap, Josep Maria Cadena, un periodista i crític d’art que gaudia d’un gran prestigi professional entre els sectors catalanistes. Em va veure tan decidit a investigar que em va dir: “Segueix el tema fins al final. Ho estàs fent molt bé”. I així va ser com al dia següent em vaig citar amb l’arquitecte Francesc Mitjans Miró qui ja havia estat cridat pel Cap Superior dels Bombers, el senyor Jordà, i per l’Ajuntament perquè presentés els plànols de l’immoble.

Mitjans era un reconegut arquitecte que el 1963 havia guanyat el Premi FAD d’Arquitectura pel conjunt de la seva obra. Era l’autor, entre altres edificis emblemàtics de Barcelona, del Reial Club Nàutic, del Banco Atlántico i de l’edifici de Telefónica.

Quan em va rebre al seu despatx el primer que va dir-me va ser que ell no tenia cap responsabilitat en el que havia passat.

—A l’arquitecte se li poden exigir responsabilitats si l’esfondrament s’ha produït per problemes en els fonaments o en les estructures. Però jo no construeixo a prova de bomba—, va dir-me en un primer moment. Aquella era una nova al·lusió favorable a la tesi del director d’explotació de Catalana.

—Diu vostè que no construeix a prova de bomba? Ho he entès bé?.

—Jo no li dic que hagi estat una bomba. No sóc qui per a precisar-ho, però la casa que vaig dissenyar era sòlida i habitada des de 1964.

—Qui li va encarregar el projecte?

—Una immobiliària.

—Per què va construir l’immoble en forma de trèvol?

—Per la senzilla raó que els habitatges no tinguessin un pati interior conjunt amb les corresponents molèsties de les olors de cuina i ventilació. Cadascuna de les parts tenia la seva independència. Aquesta ha estat la gran sort. Si arriben a ser comuns s’haguessin quadruplicat el nombre de víctimes. Tot l’edifici, i no un sol bloc, s’hagués ensorrat.

—L’epicentre es va produir en el quart pis?

—Només es podria haver produït allà, segons la meva inspecció ocular.

—Digui’m, quina és la seva opinió tècnica sobre l’esfondrament?

—L’explosió va fer desaparèixer dues parets, la que donava a l’exterior i la que comunicava amb l’escala i els ascensors. Va baixar el sostre del quart, el del cinquè, el del sisè, el del setè... i, és clar, les columnes no van resistir i tot es va enfonsar. Les columnes no les va partir la deflagració sinó el pes dels pisos ensorrats.

—Va poder produir-se una explosió al soterrani?

—Rotundament, no. Els símptomes haguessin estat uns altres.

—Llavors, quina va ser la causa?

—Ho ignoro. És el jutge encarregat de la instrucció del sumari qui tindrà la darrera paraula.

No vaig aconseguir treure-li res més. Si alguna qüestió havia replicat l’arquitecte Mitjans a l’enginyer de Catalana era la qüestió de la columna. Mentre Jaume Elgström va considerar que només la podia partir una càrrega explosiva, Mitjans deduïa que ho havia fet el propi pes de l’ensorrament dels pisos.

Aquell mateix dia em vaig assabentar pels teletips de les agències que el jutge encarregat d’instruir el sumari seria Cesáreo Rodríguez-Aguilera Conde, instructor de primera instància del jutjat número 81. Pel que vaig poder saber, gaudia de prestigi i bones relacions amb la burgesia catalana. Se’l considerava un home culte i refinat, influït pel pensament del poeta i escriptor sorià Dionisio Ridruejo. Vaig pensar que podria ser el millor jutge per instruir un sumari tan complex i que començava amb una forta polèmica. La seva primera diligència va ser sol·licitar d’urgència un informe tècnic al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i de la Mestrança d’Artilleria. Em vaig quedar amb la idea que la instrucció queia en mans d’un jutge progressista.

Els creixents rumors sobre l’origen de la tragèdia van obligar l’alcalde Porcioles a emetre un comunicat de l’Ajuntament al·legant que “se están investigando las causas del lamentable suceso sin que, hasta el momento, pueda adelantarse juicio alguno, ni descartar ninguna posibilidad”.

L’ombra del dubte estava circulant per tot arreu i l’objectiu era Juan Francisco Zunzunegui Costas, metge de professió, inquilí de l’habitatge tercer esquerre, propietat de Montserrat Passola, on es va produir l’explosió.

Dimecres, 8 de març, tres dies després de la tragèdia, el doctor Zunzunegui encara no donava senyals de vida. Aquesta circumstància el convertia en un personatge sospitós.

1Jurista nascut a Jaén el 1916, es va establir com a advocat a Barcelona entre 1954 i 1961, reingressant després a la carrera judicial que havia iniciat a finals dels anys 40. A Barcelona havia connectat amb els cercles artístics, especialment amb Dau al Set, exercint de crític d’art en la seva revista. Va travar amistat amb artistes com Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Albert Ràfols-Casamada i Modest Cuixart. Va fundar i presidir l’Associació d’Artistes Actuals de Barcelona. Havia estat crític d’art del Brusi i, més tard, senador per Barcelona pel PSC entre 1986 i 1989.

3. Una estranya fugida

Però, qui era el doctor Zunzunegui? La matinada del dia dels fets el donaven per mort amb la seva dona i la seva filla, fins que la policia va saber que havia passat el cap de setmana a Fraga. Vaig confirmar que el metge i la resta de la seva família es trobaven a Barcelona la nit del succés, amagant-se de la premsa i, potser, de la policia. Aquella actuació em va semblar insolidària, especialment tractant-se d’un neuròleg del que, en aquella època, s’anomenava Hospital General Francisco Franco de la Vall d’Hebron. No van trigar a circular notícies que es tractava d’un metge falangista i addicte al Régimen.

A partir d’aquella mateixa nit els rumors es van acumular sobre el doctor fins que gràcies a una entrevista que va concedir a Solidaridad Nacional, diari del Movimento, el 9 de març, vam conèixer alguns detalls i la justificació del seu comportament. El pis on vivia no era seu; l’havia llogat, com es va comprovar, a Montserrat Passola. El diumenge 5 de març, cap a les onze de la nit, el metge va sortir de Fraga amb el seu cotxe i va arribar al barri de Sarrià cap a les dues de la matinada. Zunzunegui ho va explicar d’aquesta manera: