Antònia Vicens - 39º a l'ombra

Bé; i jo sempre seguit lluitant amb la meva vanitat i els seus conceptes de moral. I vinga donar llauna al confés:

—Pare, perdonau-me perquè he pecat. Fa vuit dies que no m’he confessada, i sempre seguit pensant en vanitats...

Ca! No n’estava gens ni mica, de penedida! Desitjava agradar ardentment. A més, després de tot el dia de treballar, de sentir gemecs i de veure males cares, necessitava una mica d’esplai per no avorrir la meva existència, que ja em començava a pesar. Ara ja havia deixat de banda el músic. El meu pensament s’omplia d’en Miquel, la seva mirada tan atrevida, els ulls tan feixucs. Era la seva amant, i ens donàvem hora a carrerons foscos, quan el sol s’havia post darrere els ametllers del camp i al cel hi havia deixalles del color de l’horabaixa, i tot era molt romàntic... Mentrestant na Maria pregava i es faixava la cintura amb cordons de ferro. Una nit em va despertar justament quan somiava que cantava amb una orquestra i un jove em llançava flors.

—L’has vista, tu?

—Vista, què? Ah, un jove me tirava flors. Jo cantava...

—No has vist una claror, i...?

Va encendre el llum. Tenia els ulls astorats, però lluents, com a animats per una imatge que només ella percebia. En canvi, semblava tenir les faccions més sortides i que un vent poderós i invisible les hi fes tremolar.

—L’he vista. Sí. La Puríssima.

—Maria!

—Resava, i de cop... Voltada de llum...

—Jo també les he vistes, ses flors que me tirava es jove. I les he ensumades i tot.

—No, però no. Que sí, que l’he vista! Si ho deies! (Oh, si ho deies!) Això mos ha de servir per ser més bones, totes dues.

D’aleshores ençà, em cridava els matins perquè anàs a missa amb ella. Quina son, quina lassitud del cos suat, mollà entre els llençols, el so feixuc! M’aixecava. Qui hauria gosat contradir una cosina que havia vist la Puríssima! Ens estopejàvem els ulls amb aigua fresca, ens pegàvem una pentinada, i cap a l’església s’ha dit, amb fred, i fosca, arrufades, de bracet. De tant en tant trobàvem qualque home que s’escurava la gorja i escopia. Miolaven moixos; escainaven galls. Guspirejaven estrelles. A les teulades, clapes de l’aurora insinuant-se. Les cases cluques, endormiscades, grisenques, geperudes. A l’església, només quatre beates velles, ombres incertes entre la foscor cantellosa dels bancs. La capella, d’aspres columnes de mig arc, enllaçades al sòtil en una mena de nus amb el vitratge projectant fressèlies, com una baralla de colors damunt el trespol de pedra picada. I, davant l’altar, el rector, místic i solemne. I era el confés de na Maria. I junts tramaven dur totes les al·lotes del poble a uns cursets espirituals en un monestir que hi ha entre muntanyes, pels afores de Ciutat.

A vegades, cosint, la tia es quedava embadalida contemplant na Maria, silenciosa, capficada. Exclamava:

—També aquesta.

Llavors romania una estona amb els llavis arrugats, el front encongit. Després, a poc a poc, se li apaivagava l’expressió:

—Això era i no era... una pobra al·lota, sa més bona, tota baves pes seu homo, i despreciada. Seguien compartint sa mateixa habitació i es mateix llit, però no li feia fills. I no és que fos un marieta, no, perquè anava d’altres...

En veure que na Maria ni tan sols la sentia ni l’escoltava, tornava a sospirar:

—Déu mos guard ca nostra i es corral! Tots hi anirem, al cel, si mos hi volen! Tots haurem patit. Tots hi anirem, al cel!

—Mumare, alerta a dir flastomies, perquè tots serem jutjats.

—Ah, escoltaves! Escoltaves, així mateix. I tu què tens, que ta mare no pot sabre? Quina és sa teva creu?

—Voltros. Oh!

Na Maria de cop es va tapar la boca, com si volgués esborrar la paraula que acabava de dir; però la tia ja plorava.

Era una temporada que el silenci del tio era més aviat un crit ofegador, i la tia havia tornat tan susceptible que no la podien contradir, perquè aviat vessava llàgrimes. Un dia, mentre dinàvem, va exclamar de cop:

—Digue-li, a ton pare, digue-li, an el tio: es temps que ell no hi era, anava a sa perruqueria, jo?, me pintava, jo? me posava olors? Digau-li si sempre no sospirava per ell, que ni de bromes ni de veres cap homo no mos va embrutar mai es portal, en no ser es carter quan mos duia ses seves cartes, que sempre trobàvem que se torbava, perquè en volíem rebre cada dia.

Els ulls li varen tornar dues vegades grossos, al tio. Jo encara no havia reparat mai que els tengués color d’oli. Na Maria, com si hagués previst tal incidència, va tenir el sermonet a punt. Va enravenar una mica el cos, va endurir l’expressió i, amb els punys closos, va rompre:

—Jo no sé què hi ha entre voltros. Però, si un des dos ha faltat a s’altre, perdonau-vos. I començar de nou.

El tio encara obria més els ulls. Com si no comprengués res.

—Vos ho suplic. Tanmateix mos hem de morir, i es dia del judici sa justícia tendrà misericòrdia amb noltros segons com haurem sabut perdonar.

Del tot astorat, el tio la mirava com si pensàs: i aquesta amb quins coverbos me surt! Mentrestant, la tia plorinyava.

Més tard, quan fèiem els llits, na Maria em digué:

—Trobes que he estat dura?

—No sé d’on t’ho treus, tot això que dius. En no ser des llibres de per l’església.

—Idò no. Tot lo que diuen es llibres de l’església, jo tanmateix ja ho duc escrit dins mi mateixa.

I, deixant el llençol de banda, va treure’s de dins els sostenidors un full de paper mastegat. Ja tenia quinze al·lotes apuntades per anar als cursets. I jo entre elles.

—És fruit de s’oració —va dir.

I tot, tot, em feia pena. El cant entorcillat dels ocells, la veu trencada dels homes.

Un teulader havia caigut del niu. Un nin, rient, li havia fermat una cordellina a una cama. L’animaló d’aletes tendres esperonejava, espantat, i un moix famolenc pegà bot i l’aglapí. Va plorar el nin i els homes rigueren, dissortats, beguts. Havien vingut a la Cala comptant de trobar feina en algun hotel. Feina qualsevol. I no en trobaven. N’hi havia que tenien contracte de l’any anterior; però no els valgué de res, perquè l’hotel havia canviat de direcció. Negocis, paranys... La madona de l’hostal els donava menjar a pagar quan poguessin. Homes joves i vells grinyolaven contra el destí, el sol que no sortia per a ells. I eren homes amb braços revinguts, disposts, amb una família a mantenir. Els més joves parlaven d’anar-se’n a treballar a França o qui sap. A vegades, al temps del dinar, s’arrambaven a mi. Flastomaven. Contra tot. Els ulls encesos de vi. L’alè pudent de vi. La sang encesa de vi. Perquè se n’havien de tornar a la seva terra miserable, poblets perduts de la província d’Albacete, havent gastat tot quant tenien. Essent homes, essent forts, i a penes sabent llegir.

Protestava jo:

—Per què hi ha encara pobres tan pobres?

Però n’Andreu seguia:

—... idò vaja un jaleo . Vaig despatxar una barbaritat de xampany, de conyac, de tot i molt. Devien ser una vintena i tots s’engataren. Per paga vostès se’n van a jeure prest, i és de part de tard que sa cosa s’anima. Ui, ses dones! Com que estaven més alegres, no n’hi havia per qui en volia; i es homos, com que anaven beguts, clar, ho miraven i no ho veien. Es betzols armaven gresca entre ells. Hi havia l’alemany, tan brau, aquell client d’El Galió que segons diuen té sang reial, que la va agafar contra dos anglesos esquifits i desmanyotats i els va donar branca a ferir fins a fer-los sang. Això a un racó, i, a s’altre racó, ses dones fora corda. Quina panxada de riure! I jo, venga posar es tocadiscos a tota marxa i servir xampany. Els ho dic de veres: si qualque dia en tenen necessitat, de dona externa, m’ho diguin a mi.