Honoré Balzac - El coronel Chabert

El coronel Chabert

Honoré de Balzac

El coronel Chabert

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Edició original: Barcelona, febrer de 2012

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

Disseny de la coberta: Natàlia Báscones

Il·lustració de la coberta: JMM/L'Avenç

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-44-1

Ref. aven037

I

II

III

IV

V

VI

VII

A la senyora comtessa Ida de Bocarmé, nascuda Du Chasteler

—Vaja! Una altra vegada el nostre vell carric! 1

Aquesta exclamació se li escapà a un empleat que pertanyia al gènere dels que en els despatxos s'anomenen saltataulells , i que en aquell moment mossegava de molt bona gana un bocí de pa; n'arrabassà una molla per fer-ne una boleta i la llançà per fer broma per la portella d'una finestra sobre la qual es recolzava. Ben dirigida, la boleta rebotà quasi a l'alçada de la finestra, després d'haver tocat el capell d'un desconegut que travessava el pati d'una casa situada al carrer Vivienne, on s'estava el senyor Derville, procurador dels tribunals.

—Vinga, Simonnin, no facis bestieses amb la gent, o te'n vas al carrer. Per pobre que sigui un client, sempre és un home, com hi ha món! —digué l'oficial major, tot interrompent la suma d'una relació de despeses.

El saltataulells és generalment, com ho era Simonnin, un noi de tretze a catorze anys que, a tots els despatxos, es troba sota el domini especial del primer passant, del qual fa els encàrrecs i lliura les cartes d'amor mentre va a portar les actes judicials als uixers i les instàncies al Palau de Justícia. Tendeix al marrec de París pels seus hàbits, i al picaplets pel seu destí. Aquest infant és gairebé sempre despietat, desenfrenat, indisciplinable, amic de fer cançonetes, burleta, àvid i mandrós. Malgrat això, gairebé tots els saltataulells tenen una mare vella que s'allotja en un cinquè pis, amb la qual comparteixen els trenta o quaranta francs que els són retribuïts cada mes.

—Si és un home, per què l'anomeneu vell carric ? —digué Simonnin amb l'aire de l'escolar que agafa el mestre en falta.

I continuà menjant el pa i el formatge, tot recolzant l'espatlla sobre el muntant de la finestra; car descansava dret, com els cavalls d'un carruatge, amb una de les cames aixecada i recolzada contra l'altra, sobre la punta de la sabata.

—Quina mala passada podríem fer-li a aquest malcarat? —digué amb veu baixa el tercer passant, anomenat Godeschal, aturant-se enmig d'un raonament que engiponava en una demanda estesa pel quart passant, les còpies de la qual eren fetes per dos neòfits vinguts de províncies. Després continuà la seva improvisació:

—... Però, en sa noble i benefactora saviesa, Sa Majestat Lluís Divuit (escriviu-ho en lletres, eh!, Desroches, el savi que fa la còpia original!), 2 en el moment en què reprengué les regnes de son reialme, comprengué ... (què havia de comprendre, aquell farsant?) l'alta missió a la qual ha estat cridada per la divina Providència!...... (senyal d'admiració i sis punts: al Palau són prou religiosos per deixar-nos-els passar), i el seu primer pensament fou, tal com ho prova la data de l'ordenança més avall designada, reparar els infortunis causats pels esgarrifosos i tristos desastres dels nostres temps revolucionaris, i restituir als seus fidels i nombrosos servidors (nombrosos és una adulació que plaurà al Tribunal) tots llurs béns no venuts, ja sia que es trobessin sota el domini públic, ja sia que es trobessin sota el domini ordinari o extraordinari de la corona, ja sia, per fi, que es trobessin entre les dotacions d'establiments públics, car som i ens considerem facultats per sostenir que aquest és l'esperit i el sentit de la famosa i tan lleial ordenança atorgada el...! Espereu —digué Godeschal als tres passants—, aquesta maleïda frase ha omplert tota la pàgina. Doncs bé —continuà, mullant amb la llengua el dors del quadern a fi de girar el full gruixut de paper timbrat—, doncs bé, si voleu fer-li una broma, li heu de dir que el patró no pot parlar amb els seus clients més que entre les dues i les tres de la matinada: ja veurem si vindrà, el vell malfactor! —I Godeschal reprengué la frase començada:

— Atorgada el... Hi som? —demanà.

—Sí —cridaren els tres copistes.

Tot marxava alhora, la demanda, la xerrameca i la conspiració.

— Atorgada el... Ep? Compare Boucard, quina és la data de l'ordenança? Cal posar els punts sobre les is, òndia!, que això té moltes pàgines.

— Òndia ! —repetí un dels copistes abans que Boucard, l'oficial major, no hagués respost.

—Com, heu escrit òndia ? —exclamà Godeschal mirant-se un dels novells amb un aire a la vegada sever i bromista.

—Sí que ho ha fet —digué Desroches, el quart passant, inclinant-se sobre la còpia del seu veí—, ha escrit: Cal posar els punts sobre les is, i hòndia amb h.

Tots els passants esclataren a riure.

—Com, senyor Huré, confoneu òndia per un terme de Dret, i dieu que sou de Mortagne! 3—exclamà Simonnin.

—Esborreu-ho ben bé! —digué el passant principal—. Si el jutge encarregat de taxar l'expedient veia coses com aquestes, diria que ens en fotem de mala manera ! Posaríeu el patró en un bon compromís. Apa, no feu més bestieses, senyor Huré! Un normand no ha d'escriure descuradament una demanda. És el Presenteu armes ! de la professió.

— Atorgada el... el?... —demanà Godeschal—. Em voleu dir quan, Boucard?

—El juny de 1814 —respongué el primer passant sense deixar la feina.

Un truc a la porta del despatx interrompé la frase de la prolixa demanda. Cinc passants amb bona gana, amb els ulls vius i burletes, amb els caps arrissats, alçaren el nas cap a la porta, després d'haver cridat alhora amb veu de xantre:

—Endavant!

Boucard restà amb la cara submergida dins un munt de papers, anomenats morralla en l'argot del Palau, i continuà redactant la memòria de despeses en la qual treballava.

El despatx era una gran estança agençada amb la clàssica estufa que guarneix tots els antres de la xusma judicial. Els tubs travessaven l'habitació en diagonal i anaven a trobar-se en una xemeneia cegada, sobre el marbre de la qual s'hi veien diversos bocins de pa, triangles de formatge de Brie, costelles de porc crues, gots, ampolles i la tassa de xocolata de l'oficial major.

L'olor d'aquests comestibles s'amalgamava tan bé amb la pudor de l'estufa escalfada sense mesura i amb la sentor particular de les oficines i de la paperassa, que la pudor d'una guineu no s'hi hauria pas sentit. El trespol ja estava cobert amb el fang i la neu aportada pels passants. Al costat de la finestra hi havia l'escriptori de cilindre de l'oficial major, al qual estava adossada la tauleta destinada al passant segon. En aquell moment, el segon