Per Petterson - Homes en la meva situació

Ja era el capvespre, ens envoltava una fosca gris pebre, però des de Sjursøya els senyals dels dipòsits de ciment ens tenyien de groc i de vermell, la llum s’escampava pel fiord en tota la seva amplitud, des del port, des dels carrers de la ciutat i el palau reial i els turons del fons, on hi havia més llums que retallaven la fina silueta inclinada del trampolí d’esquí, tota aquesta llum s’estenia per l’aigua com una catifa virolada desplegada des d’un moll situat entre Vippetangen i Aker Brygge, no una catifa persa, sinó més aviat impressionista, teixida amb fils llampants en algun racó dels Andes, o no, més aviat en una d’aquelles cases penjants a les altures del Nepal, banderoles d’oració que voleiaven, volves de neu a l’aire que baixaven arremolinades dels cims de l’Himàlaia, allà on es va veure per última vegada el lleopard blanc. Jo anava una mica torrat. Tots bevíem més en aquella època i tanmateix ningú havia begut res tret de mi, un glop a casa abans de sortir, per aparèixer sense avisar ni ser-hi convidat a l’Estació Central, a la banda de mar, al peu d’una escultura desacomplexadament alta i feixuga, just abans que es posessin en marxa, tots eren més joves que jo, tots colorits, jo era l’únic que duia roba fosca, però no era el noi alt que va de negre sinó un noi més aviat baix i de fosc, duia la jaqueta fosca del meu avi que havia mort feia poc, l’ebenista danès, a Dinamarca tot era fosc, en certa manera tot tenia un aspecte tristament obsolet, les jaquetes, les bicicletes, els cotxes, les platges no, és clar, ni el cel, ni tampoc la claror estesa sobre les landes al vespre o les bufetades suaus del far. A l’avi li havia sortit un gep de tant treballar al camp de petit, l’esquelet es corbava sota el jou, el seu pare era un malparit i la jaqueta havia agafat la forma del gep, però a mi m’agradava així. Em feia més alt, o m’ho semblava, no sé per què, ja que era més aviat al contrari, però això era abans de tenir gust.

Devia ser Malmøya. Vam passar un pont estret entre la carretera de Moss i Ormøya, la primera illa, i després un altre pont cap a Malmøya, l’illa de més enfora, un pont curt i un pont llarg, una illa petita i una illa gran. A mi no m’agradava Malmøya. Algú va explicar que hi havia viscut l’escriptor Johan Borgen, però no era cert, jo deia que era a Sjursøya, abans que hi arribessin els dipòsits de ciment i l’asfalt. I a més les cases eren massa grans, hi havia xalets suïssos, i platges particulars, fortunes antigues, vaig pensar. En realitat no en tenia ni idea, no hi havia estat mai, però m’ho van fer pensar aquelles cases. I aleshores em vaig preguntar què hi feia jo allà. La resposta era fàcil. La Turid era allà. ¿On havia de ser si no? ¿M’havia de quedar a casa, pensant tot el que ja sabia que pensaria? Era la mà que s’obria lentament i afluixava.

Però era jo qui s’havia de quedar amb les nenes a casa i la Turid qui anava a Malmøya amb els colorits. Jo no. Ella s’havia convertit en un d’ells, saltava a la vista si miraves els penjadors a l’armari, però jo vaig demanar el favor a la mare —segur que va ser a ella—, ¿te les pots quedar fins demà? I ella em devia contestar que sí, sempre deia que sí, mentre no hagués d’anar a Dinamarca, a casa, com deia ella, i encara que hi anés cada vegada més sovint, aquell dissabte no. Les nenes van poder dormir al llit de matrimoni, totes tres sota l’edredó, espatlla contra espatlla i ben contentes. A mi em va fer el llit al celler, així podria tornar abans que es despertessin les nenes, i el pare dormiria al sofà sense rondinar, i la mare s’estiraria a l’habitació que abans era la meva, al meu llit. No em fa res, em deia. Jo tenia els meus dubtes. El matalàs era massa dur per al seu cos, per al seu pes, per a la seva constitució. Havia superat un any difícil, les operacions i les radiacions posteriors l’havien deixat esgotada, però així que vaig sortir al caminet empedrat amb la meva motxilla ja no hi vaig pensar més.

Ens dirigíem a un dels xalets. Una casa inspirada en el nòrdic antic, modernista i pintada de gris, amb ornaments blancs a sota del carener, víking total, i finestres punxegudes a la galeria. No m’ho esperava pas. Quin colorit viu aquí, vaig pensar, no n’hi deu haver cap de classe obrera, tots són burgesos, aquí només la Turid i jo som obrers, no m’havia parat a pensar-hi, en realitat no en sabia res, d’aquella gent, a penes sabia com es deien, com al Partit, on quasi tothom tenia un àlies. Alguns no els havia vist mai. Com podia ser en una ciutat tan petita com Oslo, i d’aquesta generació, si ni tan sols devien tenir fills, mentre que la Turid en tenia tres; volaven en llibertat, planaven pel cel i un bon dia els tenies allà, formaven part, i quina part, de la seva vida, però de la meva no. Va ser com si se n’anés de casa per primer cop i jo fos el pare que l’acomiadava al llindar de la porta oberta de bat a bat.

Però aquella casa em va oferir l’oportunitat de veure’n una per dins, i menysprear-la, d’observar l’altura sota teulada, de tres metres ben bé, i menysprear-la, les finestres emplomades amb vidres d’angle vermells i blaus, les escales fins al tercer pis de tec polit i barana historiada, grans quadres als replans, fins i tot un que havia vist en un llibre. Vaig fer una bona repassada a la casa i la vaig menysprear. No tenia alternativa.

Davant de la casa, a la rampa empedrada, hi havia dues motos, una de negra i l’altra blava, amb els cascos blancs i vermells deixats de qualsevol manera sobre el dipòsit de la benzina. Ja n’havia sentit a parlar, eren de dues noies de la colla, cosa rara, i t’hauries imaginat que anirien vestides de cuir negre o d’un teixit especial que protegís els seus cossets de l’asfalt i de les irregularitats del terreny si descarrilaven, però no, no hi havia manera de distingir les motoristes dels altres colorits, ni rastre d’un casc en cap melena, podies parlar amb qualsevol d’ells sense saber si tenies o no una motorista al davant.

No és que jo parlés amb gaire gent. Vaig estar molta estona barrejat amb ells enmig d’aquella sala amb el sostre tan alt, amb el got o l’ampolla a la mà, els altres passaven xerrant, es parlaven per damunt del meu cap, i si anava a parar entre dos que tenien una cosa importantíssima i colorida a dir-se, donaven la volta i m’esquivaven com si fos una boia, somrient i gesticulant, sense adreçar-se a mi. Jo no hi estava acostumat, estava acostumat a rebre més atenció.

Em vaig girar diverses vegades, bastant torrat, per mirar on era la Turid. Ara la veia, ara no. Quan la veia no es girava mai a mirar-me, es comportava com si jo no hi fos, com si ella hi fos tal com havia pensat que hi seria, sense mi, o ho feia així perquè era el que li venia de gust, perquè s’hi sentia com a casa i es podia moure amb tota llibertat. Era incomprensible. Em donava l’esquena i a mi em costava distingir-la dels altres. Va ser molt xocant quan tot d’una em vaig adonar que allà no érem nosaltres .

Vaig sortir a la galeria. Gairebé era de nit. La porta havia quedat entreoberta. Des d’aquí podia albirar entre els arbres el fiord, les aigües calmes, la superfície quieta com un mirall, i més enllà dels senders, més enllà del jardí frondós i marcit, més cases; veia llums encesos rere les cortines i m’arribava la música de lluny, com si hi donessin un ball, un ball temperat com a les novel·les de Jane Austen, així de grans eren aquelles cases, i veia les imitacions irritants de fanals rústics que totes tenien penjats al capdamunt de l’entrada, i tot això feia que la fosca de la galeria fos encara més fosca. Si mirava al meu davant no veia res, feia fred i encara no s’havia encès el fanal de sobre el meu cap. Potser se li havia fos la bombeta. Em vaig treure el paquet de Blue Master de la butxaca, content de ser fumador, ni per un moment podia imaginar-me deixar de fumar, per res del món. ¿Per què hauria de fer-ho?