Per Petterson - Homes en la meva situació

Ni una sola vegada em va passar pel cap que ella pogués baixar l’escala i sortir a la foscor en camisa de dormir i botes, que obrís la porta del cotxe i em demanés de tornar allà a dalt, al llit calent, que em digués, però Arvid, no pots estar-te aquí a fora, fa molt de fred, puja a casa, que estaràs calent. Això ho hauria canviat tot. Però no va ser fins que vaig veure que no se m’havia acudit mai que ella podria haver baixat, i que tampoc recordava haver-ho desitjat ni una sola vegada, que em vaig adonar que tot estava perdut.

Ara la seguia per la gespa cap a la casa adossada, les sabates se m’enfonsaven a l’herba tova, les seves també, perquè el terra encara estava moll de la nit i la pluja, i allà darrere vaig veure que la mitja de la cama dreta li feia una carrera des de bastant amunt, sota la faldilla, baixava per la cuixa fins al tou de la cama, on la pell esllanguida i blanca feia una tira ampla enmig del niló brillant, i vaig pensar, ¿quan ha començat a posar-se mitges d’aquestes? En tot cas, quan estava amb mi no les duia, i abans que jo no hi havia hagut res: no hi ha hagut res abans que tu, m’havia dit un dia de bon matí, la primera primavera que vam passar plegats, i recordo l’escalfor a les galtes i l’orgull pueril que vaig sentir. Però ara no podia apartar els ulls d’aquella tira de pell que veia a través de l’esquinç, va ser com una pessigada molt forta a l’estómac, com una columna vermella fins a l’arrel dels cabells, però ella no podia veure-ho, no podia veure’m ni a mi ni els meus cabells arranats ni la meva mirada, avançava per la gespa amb el pas vacil·lant, abatuda, cap a casa; era difícil reconèixer o recordar si ja havia tingut aquella sensació al llarg de l’any que havia passat, o abans i tot, si hi havia sigut des del principi. La pessigada. Però sabia que no, que era una altra cosa, i podria haver-me avergonyit de sentir-ho quan la mirava com ara que la tenia al davant, amb l’esquena encorbada, les mans buides.

Vam entrar al rebedor, vaig tancar la porta, ella es va estintolar a la paret i va aclucar els ulls, i llavors em va envestir una cosa que em va deixar parat perquè, tot i que era la casa on vivia la dona amb qui havia estat casat molts anys i on vivien les meves tres filles, les meves pròpies filles, tot el que podia sentir i tocar, tot el que veia em resultava completament estrany. L’ambient, l’aire, l’olor, no reconeixia res, cosa que no m’hauria d’haver estranyat si no hi havia entrat mai, em negava rotundament a traspassar el llindar, sempre em quedava a fora, al caminet empedrat, tant si feia sol com si plovia, o m’esperava a l’aparcament, tancat a dins del cotxe, fins que veia les nenes girant la cantonada amb la maleta on duien alguna muda i les coses de l’escola, potser. Però m’esperava que quedés alguna cosa que no fos una història del passat, una cosa que totes quatre, cadascuna a la seva manera, s’haguessin endut del pis de Bjølsen, almenys una absència encara perceptible, una ampolla no reomplerta del tot; però no hi havia res. Era com si m’haguessin esborrat.

Vaig haver d’ajudar-la amb les sabates perquè no se’n sortia sola, va provar d’ajupir-se i va caure, i aleshores vaig estirar la còmoda baixa de sota el mirall i vaig ajudar-la a aixecar-se de terra dient-li, seu aquí, Turid, i ella va seure i jo em vaig agenollar per desfer-li els cordons, una imatge icònica, vull pensar, però també una postura en què no m’havia vist mai, agenollat al seu davant, tot i els quinze anys de viure junts.

Ella m’havia posat una mà a l’espatlla i s’anava inclinant, a poc a poc la mà es desviava cap a la nuca, el cap la va seguir fins a acotar-se del tot i els cabells em feien pessigolles a l’orella. Al final va deixar caure el front a la meva espatlla, el braç dret penjat a l’altre cantó, esquena avall, com si m’abracés, si vols, difícilment se’n podria dir d’una altra manera. Era una situació estranya. Ella no deia res, no es movia, la seva galta enganxada a la meva, l’alè càlid se’m ficava pel coll de la jaqueta i corria damunt de la pell entre els omòplats. El sentia perfectament. Ara ja no plorava, cada respiració on tocava, una després de l’altra, i era dolorós, jo no podia moure res més que els dits que descordaven les sabates i em preguntava, ¿s’haurà adormit a la meva espatlla? De sobte aquell silenci, ¿t’has adormit, Turid? No, no dormo, va dir-me quasi a dins de l’orella, ¿em puc quedar una mica més així? I jo li vaig que sí, que ja m’estava bé que es quedés una mica més així. De cap manera no m’estava bé, però què collons havia de dir-li.

Un cop tretes les sabates, la vaig empènyer cap a la sala d’estar i em vaig preguntar si l’havia d’ajudar a ficar-se al llit, que no cal dir que era el lloc on estaria més bé, però no em veia amb cor de contemplar el seu llit, o més aviat en tenia tantes ganes, de contemplar el que tenia d’estrany, de nou, de dolorosament atractiu, la pessigada a l’estómac que sabia que vindria, però per molt que ho volgués, no podia, havia de sortir d’allà, havia de fugir.

I tanmateix ja érem a dins. Vaig desfer amb compte l’abraçada i la vaig deixar anar a poc a poc davant del sofà de manera que s’hi pogués asseure, però ella va relliscar i va caure de genolls a terra, amb el cap cot i els palmells plantats a la catifa; es va posar a plorar de nou, no gaire, i es va arrossegar de quatre grapes fins que va poder seure amb l’esquena contra la paret, entre la porta de la cuina i la calaixera que teníem a l’entrada del pis de Bjølsen i que ella havia pintat d’un blau agressiu, probablement per allunyar tota mena de records, amb prou feines la vaig reconèixer.

Podia haver-me assegut al sofà, no em costava res, era un gest normal i corrent, però no ho vaig fer, em vaig quedar dret i vaig dir, Turid, ¿on són les nenes? ¿Què?, va fer ella. ¿On són les nenes? Ah, les nenes, són a casa d’una amiga. I va dir el nom. Allò no em va agradar gens. Què havien de fer-hi, allà. ¿Per què a casa seva?, vaig dir, i ella, és l’única que m’ha dit que sí. ¿Volien anar-hi, elles? No especialment, va dir la Turid, i va enfonsar el cap entre els genolls. Turid, ¿vols que vagi a buscar-te-les? Em va semblar que havia de preguntar-ho, tot allò m’estava alarmant. ¿Et fa res?, va dir ella. No, cap problema. Moltes gràcies, m’aniria tan bé, va dir, però potser pots anar-hi més tard, a la tarda. I tant, vaig dir, m’esperaré. En realitat, no tenia cap ganes d’esperar, però era molt d’hora. Turid, vaig dir, ¿puc fer res per tu abans d’anar-me’n? Em va ensenyar la cara xopa de llàgrimes i em va dir, ¿te n’has d’anar?, i jo li vaig dir que sí, que me n’havia d’anar. Però a mi m’agradaria que et quedessis, va dir ella, i jo, ho entenc però no tindria cap sentit. M’agradaria que et quedessis, va dir, vull parlar d’una cosa amb tu, no tinc a ningú més, em va dir per segona vegada aquell dia, i jo, tot de cop, la vaig desitjar, però no desitjava la dona que era quan estàvem junts sinó la d’ara, i sabia molt bé que era perquè jo era el fort i ella la dèbil, el cos indefens, la voluntat afeblida, i vaig dir, hòstia puta, Turid, no m’atabalis amb la teva vida. I ho deia de veritat, no volia saber-ne res.

Encara vaig copsar la seva mirada incrèdula abans de fer mitja volta i sortir disparat cap al rebedor. La còmoda de sota el mirall estava al mig del pas i la vaig apartar amb una empenta; ben mirat, podia posar-la a lloc, arrambada a la paret, sota el mirall, on era abans, i la vaig deixar tan ben centrada com vaig poder; un cop a l’escala vaig tancar amb un cop de porta, vaig travessar la gespa i vaig pujar al cotxe, el cor em bategava fort, els minuts se’m van fer llarguíssims respirant fondo, fins que tot es va calmar i vaig poder engegar.