Miriam Toews - Elles parlen

No hi tenia res a perdre. M’ho vaig prendre seriosament.

La bibliotecària va demanar al seu marit que m’oferís una feina de xofer per al servei de limusines que tenia per anar a l’aeroport, i tot i no tenir el carnet de conduir, hi vaig treballar tres mesos, prou temps per reunir els diners per comprar un bitllet per anar a Molotschna. Durant aquella temporada vaig dormir a les golfes d’un alberg de joventut. De nit, quan tenia la impressió que m’explotaria el cap, maldava per estar-me ajagut tan quiet com podia. En aquell alberg, cada nit, mentre m’estava immòbil al llit, tancava els ulls i sentia unes notes de piano quasi imperceptibles, uns acords contundents sense cap acompanyament de veu. Un matí vaig preguntar al que feia la neteja, que també dormia allí, si de nit sentia una música de piano quasi imperceptible amb uns contundents acords. Em va dir que no, que mai. Amb el temps, vaig deduir que la música que sentia de nit, quan tenia el cap a punt d’explotar, era la de la cançó «La seva misericòrdia no s’esgota», i que allò eren els meus propis funerals.

Peters, que porta les mateixes botes altes, negres, que havia dut el seu pare, o unes de molt semblants, va considerar la meva sol·licitud de readmissió a la colònia. A la fi va dir que m’hi admetria sempre que renegués els meus pares (això que l’una era morta i l’altre havia desaparegut) davant dels ancians, que em bategessin a l’església i que em comprometés a fer classes d’anglès bàsic i de rudiments de matemàtiques als nens a canvi d’aixopluc (el que he citat abans) i de tres àpats al dia.

Vaig dir a Peters que em batejaria i faria les classes, però que no renegaria els meus pares. Ell, no gaire content, però delerós de tenir algú que fes classes de càlcul als nens, o potser perquè el meu aspecte el desconcertava, pel fet que ­m’assemblava molt al meu pare, hi va estar d’acord.

Quan hi vaig arribar, la primavera del 2008, tot el que vaig sentir van ser murmuris, fragments de murmuris, en relació amb els misteriosos daltabaixos nocturns. En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat ­«L’estenedor», en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes.

Aquella tarda, quan tornava al meu cobert, vaig mirar els estenedors de Molotschna i hi vaig veure com voleiaven els vestits de les dones, les granotes dels homes, la roba de casa, la de llit i les tovalloles. Hi vaig parar l’orella, però no vaig treure l’aigua clara del que deien. Potser, ara que hi penso, va ser perquè no em parlaven a mi. Parlaven entre ells.

L’any que vaig arribar, les dones explicaven els somnis que havien tingut, i amb el temps, quan tot va anar encaixant, van comprendre que somiaven col·lectivament un sol somni, i que allò no era, ni de bon tros, un somni.

Les dones de les famílies Friesen i Loewen que s’han aplegat a la reunió d’avui representen tres generacions cadascuna i totes han estat víctimes dels assalts en més d’una ocasió. He fet uns càlculs senzills. Entre el 2005 i el 2009, van estabornir i assaltar més de tres-centes noies i dones molotschneses quan eren al llit. Hi va haver una mitjana d’un atac cada tres o quatre dies.

A la fi, la Leisl Neustadter va aconseguir de mantenir-se desperta nit rere nit fins que va enxampar un jove que esbotzava la finestra de la seva habitació amb un esprai de belladona a la mà. La Leisl i la seva filla gran s’hi van encarar, el van reduir i el van lligar amb cordill d’embalar. Més tard, aquell matí, Peters es va presentar a la casa d’aquell jove, d’en Gerhard Schellenberg, per interrogar-lo i el noi va anomenar set homes més implicats en els atacs.

Gairebé totes les membres de la colònia de Molotschna han estat violades per aquests vuit homes, si bé la majoria (llevat de les nenes que són massa joves per poder comprendre aquestes actes, i les dones liderades per la Janz Caratallada, que havien optat per «No fer res») ha marcat una X al costat del seu nom per indicar que estan satisfetes (i moltes, bastant felices) de no assistir a les reunions on es decideix com cal respondre-hi. I han decidit, per la seva banda, que contribuiran al benestar de la colònia fent-se càrrec de les tasques d’aquesta, que són moltíssimes ara que els homes són fora, i si s’abandonaven un sol dia es podria produir un daltabaix, sobretot pel que fa a munyir els animals i donar-los menjar.

Les joves i les que van més lleugeres de les famílies ­Friesen i Loewen, l’Autje i la Neitje, s’han ofert per explicar a la resta al vespre, quan ja hagin tornat a casa, el que s’ha debatut a la reunió.

Ara mateix, al paller del graner on ens hem reunit discretament aquest matí, m’espero per fer el que m’ha demanat l’Ona.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.