Gerard Canals - L´home de la muntanya

L’home de la muntanya és una novel·la d’aventures ambientada a les altes valls dels Pirineus a inicis del segle XX. En aquest incomparable escenari, un caçador s’aventura tot sol a les muntanyes a la recerca de les seves preses. Es tracta de l’últim caçador d’ossos a la ganiveta que, com és costum, amb la caiguda de les primeres neus decideix anar-se’n a buscar les coves on hibernen els ossos, amb la intenció de poder trobar algun d’aquests amagatalls i les feres que els habiten.

Però aquesta vegada la cacera no anirà com el caçador té previst, i es trobarà amb innombrables complicacions que el portaran, com en cap altra ocasió, a haver-se d’enfrontar cos a cos amb la gran bèstia de les muntanyes.

L’home de la muntanya

© 2020, Gerard Canals Puigvendrelló

© 2020, La Equilibrista

info@laequilibrista.es

www.laequilibrista.es

ISBN edició ebook: 978-84-18212-47-5

ISBN edició paper: 978-84-18212-46-8

Primera edició: 2020

Disseny i maquetació: La Equilibrista

Queda prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol part d’aquest llibre inclòs el disseny de coberta, així com el seu emmagatzematge, transmissió o tractament per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, químic, òptic, de gravació o de fotocòpia sense el permís previ per escrit de: NOCTIVORA, S.L.

Pròleg. Antigues tradicions de caça i cerimonialisme de l’os als Pirineus

L’home de la muntanya. Entre les altures i les profunditats de l’home i de la bèstia

Glossari

L’autor

La cacera de l’os, practicada ritualment des d’èpoques prehistòriques, manté una estreta relació amb la formació i l’evolució d’alguns dels aspectes més importants de la cultura humana. Antropològicament, l’arctolatria, és a dir, el culte a l’os, és considerada una de les primeres representacions religioses de la humanitat, una expressió de cultura, la del culte a un ésser considerat per algun motiu com a superior, que es remunta al nostre inici com a espècie i que, com semblen demostrar algunes troballes arqueològiques, potser fins i tot podríem haver heretat dels nostres avantpassats neandertals.

L’evolució del pensament abstracte humà, entre molts d’altres aspectes, implica la concepció primigènia d’ànima o esperit, un concepte que originàriament apareix relacionat tant amb els éssers vius: animals i plantes; com amb els elements del seu entorn: rius, muntanyes, fenòmens meteorològics, estacions de l’any, entre d’altres. Aquesta visió animista de la realitat implica una primera concepció espiritual del món en la que tot en ell té un esperit i, per tant, es troba animat per una ànima. Ràpidament, dins d’aquesta concepció animista del món, l’home defineix diferents rangs i importàncies entre els esperits, associant-los diferents capacitats i poders en funció dels seus atributs i característiques. Aquesta jerarquització de la concepció animista és el que coneixem com a totemisme on, a més d’ànimes, l’ésser humà identifica tòtems espirituals al seu voltant. En aquesta estratificació del món espiritual apareix de forma preeminent l’os, esdevenint aquest un animal de poder, un ésser superior entre tots els altres, en definitiva, un Déu primitiu. Aquest os, a més, és considerat per a la majoria de cultures antigues en femení, ossa, atribuint-li així un poder procreador que l’assimila a les antigues divinitats ctòniques femenines, les deesses mare1.

L’os és vist com l’animal més gros i més fort de tots, com a mínim a l’hemisferi nord; un animal solitari amb una estreta relació amb els cicles de la natura; que és omnívor i pot nodrir-se a partir de múltiples fonts d’alimentació; que és nòmada i es desplaça entre les muntanyes i les valls a la recerca d’aliment segons l’època de l’any; que té la peculiaritat d’enterrar curosament totes les seves preses un cop se n’ha alimentat; que entra i surt de la terra a través de les seves coves segons uns cicles lunars i solars que marquen la seva hibernació; un animal que, en definitiva, encarna perfectament els cicles de la natura i les seves estacions, que, a més a més, té certa forma antropomòrfica que recorda en alguns aspectes a la figura humana i que, en el fons, és vist com un ancestre mitològic de l’ésser humà.

L’os és considerat a la pràctica totalitat de cultures indígenes de l’hemisferi nord com un antecessor de l’home, com un animal savi o un mestre a mig camí entre els homes, els animals i les divinitats i que, antigament, es considerava que devia haver ensenyat o inspirat l’espècie humana a viure en coves, a protegir-se del fred amb pells, a proveir-se de menjar recol·lectant, caçant, pescant o aprofitant qualsevol altra font d’alimentació, a fer coincidir els cicles fèrtils amb les estacions de l’any, a cuidar els fills, a respectar els vells i, a més, a enterrar els morts. Per tot això, que evidentment són atribucions humanes al comportament etològic i involuntari d’un animal, l’os és vist com un Déu primigeni, com un ésser de les profunditats i de les altures, causa i efecte de la regeneració cíclica de la natura, de les estacions, de la vida, de la mort i del món.

I si l’os representava tot això pels nostres avantpassats llunyans, lògicament aquests van estructurar al seu voltant tota una sèrie de creences, de supersticions, de rituals, de tabús, de tradicions i, en última instància, de cultes, per adorar-lo i per intentar influir-lo. Aquests cultes, desenvolupats en base als diferents estats de la consciència humana i a partir de l’animisme i el totemisme, van acabar confluint en una darrera concepció espiritual molt més àmplia del cosmos, el xamanisme, que va aparèixer en el si de les primeres societats caçadores i recol·lectores i que és en essència l’origen de totes les fes i religions de la humanitat.

En el xamanisme, el xaman, atribuït de tota mena de coneixements i poders, entre ells especialment el del domini del trànsit, intenta comunicar-se i influir sobre els esperits dels altres mons per a múltiples finalitats i, com és evident, dins d’aquests intents per actuar sobre els mons espirituals, l’ús de l’os com a animal de poder hi és cabdal.

Aquesta importància del culte a l’os es troba àmpliament estudiada des d’un punt de vista antropològic a la majoria de pobles indígenes d’Euràsia i d’Amèrica del Nord, on encara actualment es poden trobar infinitat d’exemples d’arctolatria en les seves antigues pràctiques religioses xamàniques2. A Europa, el culte a l’os queda evidenciat als jaciments arqueològics de moltes coves3 en forma de pintures rupestres i de pràctiques cerimonials, també en enterraments rituals d’aquests animals i, fins i tot, en celebracions que, tot i el pas del temps i l’expansió i desenvolupament del cristianisme, tan influent i important per a la cultura i la religió del nostre continent, han perviscut fins als nostres dies amb poques o moltes alteracions.

Aquestes celebracions són les anomenades festes o balls de l’os, mascarades d’hivern que més tard conformarien els carnestoltes i altres festivitats hivernals i que es poden trobar encara avui dia arreu d’Europa. Al Vell Continent, existeixen festes de l’os des d’Escandinàvia fins a la les illes del Mediterrani, i des de la península Ibèrica fins al Caucas, pervivint la majoria d’elles en zones rurals i de muntanya, on aquestes tradicions s’han preservat arribant fins als nostres dies.