Mireia Sallarès Casas - Com una mica d'aigua al palmell de la mà

Així mateix, he verificat que Mireia Sallarès, efectivament, va realitzar diverses estades no solament en territori serbi sinó també en la majoria dels seus països fronterers, i que va establir relacions i va treballar estretament amb nombrosos col·laboradors, la majoria dels quals s’han pogut identificar. Al següent informe també s’incorporen imatges d’una rara sèrie fotogràfica de retrats que l’artista diu haver realitzat amb l’ajuda del ciutadà serbi Srđan Veljović (el qual, he confirmat, també disposa de còpies). A més a més d’aquesta sèrie, Sallarès declara haver realitzat una pel·lícula de ficció de dues hores de durada, en format d’interrogatori policial, i una publicació en tres idiomes i de més de quatre-centes pàgines que porta el títol Kao malo vode na dlanu, informe de una investigación sobre el amor en Serbia . L’artista afirma que és la primera vegada que ha escrit una ficció i que ho ha fet desesperada perquè l’escriptura és un acte de desesperació.

Havent llegit diverses vegades el resultat de l’entrevista, voldria destacar una coincidència estranya, però clara, amb la literatura de Danilo Kiš, pel que fa a la forma irregular i poc ortodoxa amb què l’artista, al llarg de la conversa, cita diversos autors sense dir-ne directament el nom ni la font. Sospito que és una mena d’homenatge a l’escriptor serbi, mort el 1989, que va ser acusat de plagi fa quatre dècades a causa d’unes citacions irregulars que va realitzar en una de les seves novel·les. Una acusació que sembla que no tenia fonament.

La informativni razgovor va tenir lloc a les nostres oficines de Novi Sad, va durar el màxim permès en aquests casos, es va enregistrar en vídeo i pot ser consultada.

La interrogada va tenir una actitud positiva en tot moment i es va poder recopilar una quantitat notable d’informació, malgrat el fred, la boira i la remor de fons. Tot i així, com a responsable del cas, recomano no tancar la investigació perquè queda palès que els projectes de l’artista tenen un lligam estret amb la vida, les persones, els imprevistos i la política; i sempre queden inacabats.

L’AGENT ENCARREGAT DEL CAS

Belgrad, 14 de febrer de 2018

Bona tarda.

Bona tarda. Passi. Disculpi l’espera. Segui aquí. L’hem citada per a una informativni razgovor . Entén de què es tracta?

Sí: que volen parlar amb mi, però no tinc clar per què.

Simplement li hem de fer unes preguntes sobre una sèrie d’activitats que vostè ha realitzat i alguns materials que ha publicat. No se l’acusa de res; això és només una conversa informativa. Comencem?

Entesos.

En un informe ordinari de la comissaria de policia de l’Estació Central de trens de Belgrad consta que, el passat dia 3 de març de 2017, vostè, en companyia d’una dona, hi va entrar i va repartir còpies d’un document en àrab a diversos agents. És correcte?

Sí, però no era àrab, era paixtu, una llengua afganesa que fa servir l’alfabet àrab. Eren unes fotocòpies d’un diccionari bàsic de paixtu, espanyol, anglès i serbi.

I qui era la dona que l’acompanyava?

Vahida Ramujkić, una artista sèrbia amb qui vivia a Belgrad en aquell moment. De fet, la idea de repartir diccionaris a la policia va ser seva.

On vivien?

Al carrer Birčaninova, a Slavija. Ho pot corroborar en els seus arxius perquè em vaig registrar a la comissaria de la zona.

Per què repartien aquests «diccionaris» a la policia?

Vam pensar que els serien útils per comunicar-se amb els refugiats que hi havia als voltants de l’estació. En vam donar als refugiats, també als cambrers dels bars on carregaven els mòbils i als dependents de la Western Union on rebien els diners que els enviaven els familiars.

D’on van treure els «diccionaris», que diu vostè?

Els vam fer nosaltres.

I què signifiquen aquests logotips de Gente de las Barracas i No Name Kitchen amb la cara d’una rata, un ganivet i una cullera?

Ni el logotip, ni els noms no pretenien ser res d’oficial. Es van inventar per referenciar els diccionaris per si algú volia saber on es van fer.

I on es van fer?

Allà mateix. Darrere l’estació, a les naus de les antigues installacions del tren que havien estat ocupades per refugiats que no volien anar als camps oficials.

I sabien d’on venien aquests refugiats?

La majoria venien d’Afganistan, Pakistan i Iraq. Però de tant en tant n’apareixien d’altres.

Quins altres?

Gent inesperada.

A qui es refereix?

A un indigent bosnià que sempre anava borratxo; a tres tibetans que havien fugit d’un terratrèmol i somreien tota l’estona, i a un cubà mort de fred, que havia arribat de Rússia i intentava seduir totes les voluntàries.

Vostè sap per què no volien anar als camps?

Perquè són depriments, estan a la perifèria i mal comunicats. A més, no es volien quedar a Sèrbia perquè no fugien de conflictes considerats prioritaris com ara la guerra de Síria, i es pensaven que seria impossible aconseguir asil en un camp oficial d’Europa. Tenien por que només serviria perquè els fitxessin i els deportessin als seus països o, que per culpa dels acords de Dublín, els tornessin a Bulgària, el país de la Unió Europea pel qual havien entrat.

I per què no es van quedar a Bulgària?

Pels maltractaments.

Vostè ha estat en algun camp oficial?

Al de Krnjača, però només a la porta. És molt difícil aconseguir l’autorització per entrar-hi.

Va anar a repartir-hi «diccionaris»?

No, hi vaig anar a conèixer un refugiat kurd.

Qui era?

Només em va dir que es deia Raman, que estava casat, que tenia un fill malalt que no estava ben atès al camp on vivien feia més d’un any, i que no creia en els drets humans ni en la humanitat…, que l’humanisme havia mort. 1

Tornem als «diccionaris» de l’estació de tren. Qui els va ajudar a fer-los?

Els mateixos refugiats van fer de mestres i d’ajudants.

Qui els va encarregar la feina?

Ningú. Els vam fer perquè volíem i els vam pagar de la nostra butxaca. Però la idea va sorgir quan vam començar a fer feina voluntària amb la No Name Kitchen.

Això mateix… tornem-hi, doncs. Què és la No Name Kitchen?

Una iniciativa plural, autogestionada i autofinançada que va crear un grup de voluntaris d’origen espanyol que, per atzar, es van trobar a Belgrad en plena crisi de refugiats. La majoria venien de Grècia, quan es va disparar l’alarma que a Sèrbia hi havia refugiats en molt males condicions en assentaments il·legals, en espais abandonats ruïnosos i dels quals el govern local es despreocupava.

I a què es dedicava la No Name Kitchen?

A diverses coses. La principal era muntar i desmuntar cada nit una cuina en els espais ocupats de l’estació perquè els mateixos refugiats poguessin preparar menjar calent per a unes cinc-centes persones. Era una cosa fantàstica.

Tenien permís per fer-ho?

Crec que oficialment no, però hi havia una certa permissivitat perquè, al cap i a la fi, feien un servei gratuït al govern subministrant ajuda humanitària. A efectes legals, la No Name Kitchen només proveïa els refugiats d’estris, d’energia i d’aliments perquè cuinessin o s’organitzessin la feina amb els diferents equips.

Quins equips?

El que anava a comprar i es passava tot el matí tallant els aliments; el que traslladava i muntava la cuina; el que cuinava; el que repartia el menjar i vigilava la cua; i el que desmuntava i ho netejava tot. Començaven a les vuit del matí i s’acabava a les nou del vespre.