Ramon Llull - Accidents d'amor

L’obra és una dissertació entre filosòfica, narrativa i al·legòrica sobre l’amor místic, i reprèn, amb diferències de contingut, la simbòlica estructura arbòria presentada alguns anys enrere a l’Arbre de ciència, redactat el 1295 o 1296. Com el de Ciència, doncs, l’arbre de Filosofia està format per les arrels, el tronc, les branques, els rams, les fulles, les flors i els fruits, que configuren les set parts del llibre i que, al seu torn, consten cadascuna de tres capítols.

A la introducció de l’obra, el personatge —ficcionat— de Ramon, decidit a combatre des de la raó i també des del fervor místic aquells que distingeixen entre la veritat científica i la religiosa (és a dir, els averroistes), troba una dona bella, Filosofia, que es plany perquè la Ciència, la seva germana, té molts servidors que l’estimen i ella, en canvi, en té pocs, molts menys dels que es mereix tenir per la seva dignitat i el seu honor. Com que Filosofia d’amor ha estat sovint negligida en favor de Filosofia de saber, Llull es proposa de rescabalar-la.

Tot i la seva estructura tan perfectament definida, Arbre de filosofia d’amor és, en conjunt, una obra de difícil accés per als no experts en l’obra de Llull. L’única escletxa en aquest hermetisme global la trobem, justament, en l’únic element discordant que presenta el regular format de l’obra. És una narració breu que apareix inserida en la cinquena part, De les fulles d’amor, i que Salvador Galmés, en la seva edició de 1935, va titular Accidents d’amor, manllevant l’expressió que el mateix Llull fa servir per presentar la història: «Dit havem de les fulles d’amor. Ara volem dir d’alcuns accidents que ixen d’amor e per amor en l’amic qui ama son amat.»

Intensa i fervorosa —i molt més entretinguda del que pugui semblar en una primera ullada superficial—, Accidents d’amor és una narració al·legòrica que Ramon Llull, didàctic i utilitari com sempre, va escriure amb el propòsit d’instruir els creients perquè es lliuressin en cos i ànima a Déu, és a dir, perquè l’estimessin tan absolutament fins al punt de desitjar la mort i d’abraçar-la amb passió i sense temors quan aquesta arribi. Per a un lector modern, el motor narratiu i el nucli de sentit de la novel·la —que la mort de l’Amic sigui positiva i desitjable, i que per tant sigui preferible a la vida i que calgui buscar-la— poden resultar poc o molt llunyans, però cal entendre que responen a una lògica inapel·lable: si Déu ho és tot i s’ho mereix tot de part del fidel cristià, i si la mort és la millor i definitiva manera perquè l’ànima del fidel assoleixi per fi l’anhelada contemplació directa de Déu, doncs aleshores el fidel s’ha d’abandonar incondicionalment i completament a la fe —a l’amor a Déu— i la mort li ha de resultar gojosa i alliberadora.

Aviat entrarem en detalls, però primer direm que el minuciós i torturat èxtasi punitiu amb què l’Amic és instigat a morir per diversos personatges que surten a la novel·la n’és un dels aspectes més sorprenents i fascinants.

Escrita segons els patrons literaris de les novel·les de cavalleria, i potser influïda pel Roman de la Rose, un poema al·legòric sobre l’amor profà que gaudia d’un èxit esclatant en el París de l’època, Accidents d’amor té dos protagonistes claríssims, l’Amic i l’Amat, això és, el fidel cristià i Déu. Al seu voltant, hi orbita tota una galàxia de personatges secundaris —els donzells d’amor, el metge d’amor, Vida d’amor, Mort d’amor, Dona d’amor, etcètera—, cadascun dels quals es correspon amb un dels diversos continguts presentats a l’Arbre de Filosofia. Així mateix, cada escena i situació té un sentit al·legòric prou diàfan, sempre en relació a la necessitat que l’Amic i el seu amor es lliurin a Déu.

Vegem un resum del trepidant i tortuós argument, tot ple de potents contrastos que funcionen com aparents paradoxes (l’exaltació de l’agonia, l’assumpció terrible i entusiasta del sofriment, la necessitat de deixar-se endur per la follia d’amor...) i que presenten una riquesa de sentit formidable.

L’Amic (el creient), que ha emmalaltit a causa dels sospirs, els plors i els temors que li ha provocat l’Amat (l’amor a Déu, la fe), fa cridar un metge perquè el guareixi. Però el metge, lluny de guarir-lo, el porta a una cambra d’amor, el fa jeure en un llit d’amor i li dóna una medicina que no fa sinó augmentar-li l’amor i emmalaltir-lo encara més. Incapaç de suportar les desmesurades tribulacions de l’amor, i espantat perquè creu que el metge pretén matar-lo d’amor, l’Amic fuig i es refugia en un bosc amb la intenció de fer disminuir l’amor que sent. Però l’endemà la Dona d’amor envia a buscar-lo i l’Amic és empresonat en una presó d’amor, on és servit per uns donzells d’amor que li augmenten la malaltia, és a dir, el seu amor per l’Amat, per Déu.

És aleshores quan l’Amat decideix jutjar l’Amic per la infidelitat que ha perpetrat en contra seva. En el judici que determinarà la culpabilitat o la innocència de l’Amic, Vida d’amor actua com a advocat de l’acusat i exposa les raons per les quals se li ha de perdonar la vida, mentre que Mort d’amor fa de fiscal i argumenta per què l’Amic ha de morir a major glòria de l’Amat. La batalla dialèctica entre advocat i fiscal, amb un intercanvi de raons, rèpliques, contrarèpliques i refutacions, serveix a Llull per donar cos a la idea que la fe, l’amor a Déu, requereix un lliurament incondicional per part de l’amic, del creient.

Com no podia ser d’una altra manera, el judici acaba amb la condemna a mort de l’Amic, que aleshores demana de confessar-se. Com que mostra un penediment tan sincer per tots els pecats que ha comès, el personatge del confessor d’amor, que és Oració, prega a l’Amat que perdoni l’Amic. Sense èxit, esclar. Mentrestant l’Amic fa testament davant un notari d’amor: fa servir paper d’amor i tinta d’amor per redactar-lo. El testament és un cant d’amor i de fidelitat a l’Amat, a qui llega les potències de la seva ànima, i és també un avís als pecadors, a qui llega —en un dels detalls més literàriament brillants de tota l’obra— la por que té del seu Amat a causa dels pecats amb què l’ha ofès.

Un cop enllestit el testament, l’Amic es prepara per morir, resignat i conforme. Amb tot, i encara que els donzells d’amor no paren de servir-li metzines d’amor perquè es mori, Vida d’amor, conxorxada amb Prudència, li salva la vida. Aleshores cal que intervingui de nou Mort d’amor, que es conxorxa amb Saviesa (superior a Prudència, la seva filla) perquè s’acompleixi el que l’Amat ha establert. Saviesa aconsella a Mort d’amor que porti l’Amic pel món perquè sigui testimoni dels pecats que s’hi cometen, però com que l’Amic segueix sense morir-se, recomana que sigui portat fins a Jerusalem, l’escenari de la passió del Crist. Allà, els plors i la pena de l’Amic són tan grans que, per fi, mor.

Un cop mort, l’Amic és enterrat amb tres sudaris, símbols de la netedat de culpa i la puresa, de la seva condició de màrtir d’amor i, finalment, de la seva lleialtat cap a l’Amat i l’amor. L’epitafi que els donzells escriuen a la tomba de l’Amic representa la culminació de la idea que morir d’amor per l’Amat és la proesa màxima —la gesta millor i més desitjable, i la més convenient— del fidel cristià.

Accidents d’amor està escrita en un estil recargolat i dens, fruit d’una intel·ligència que desborda de passió i, alhora, funciona a ple rendiment, com un mecanisme implacable. L’adaptació moderna que n’hem fet i que aquí presentem intenta traslladar al català actual, i amb la màxima fidelitat, la naturalesa complexa d’un text ple de matisos i d’amagats racons de sentit, un text en el qual s’hibriden, sinuosos i turbulents, un desvari místic perfectament controlat i una lucidesa racional exaltadament desbridada.