Ramon Llull - Llibre d'amic e amat

Portadeta

Ramon Llull

Llibre d’amic i amat

Versió de

Sebastià Alzamora

Tast de Clàssics

Crèdits

TAST DE CLÀSSICS, 12

Primera edició: novembre 2016

© de l’adaptació i de la introducció,

Sebastià Alzamora, 2016

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 845

ISBN: 978-84-7226-810-4

Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona

INTRODUCCIÓ

ALGUNES DADES SOBRE L’AUTOR

Però poques, perquè afortunadament la biografia de Ramon Llull està àmpliament documentada i llargament explicada, tret d’algunes dates que sempre ballen una mica, començant per les del naixement i la mort de qui va ser el primer i un dels més importants dels escriptors i pensadors en llengua catalana, i també de l’Europa de l’Edat Mitjana, qualificatius que podem adjudicar-li sense por d’incórrer en cap ditirambe. Com també podem afirmar, sense exagerar ni impostar gens la veu, que la influència de l’obra lul·liana ha perdurat al llarg dels segles, amb més o menys fortuna segons les èpoques històriques, fins al dia d’avui, en què es troba de bell nou plenament vigent i en el primer pla de l’actualitat. Ho demostra la intensa activitat institucional, acadèmica, artística, literària i eclesiàstica que s’ha desplegat entorn de la celebració de l’anomenat Any Llull, en el qual ens trobem encara immersos en el moment de publicar aquest llibre.

Les dates més probables de la naixença i la defunció de Ramon Llull són els anys 1232 i 1316, respectivament, tot i que, com dèiem, sempre queden alguns dubtes de precisió cronològica, perfectament comprensibles, d’altra banda, quan parlem d’una època tan reculada. Tant se val. El fet és que Llull va gaudir d’una vida inusualment longeva per la seva època i també inusualment fecunda, sempre donada a un cert sentit de l’excés que no fa més que contribuir a fer créixer encara més la seva figura colossal, en la qual la realitat històrica i la llegenda, la rumorologia, les falsedats i fins i tot els textos apòcrifs hi tenen cabuda.

Sigui com vulgui, aquesta trajectòria vital tan perllongada es divideix clarament en dues etapes que clarament es confronten i alhora es complementen: la de la vida mundana que va portar fins a l’entorn dels trenta anys, i la de la vida intensament abocada a una activitat espiritual i intel·lectual sovint frenètica, que ja no havia d’abandonar durant la resta dels seus dies. Fill d’una rica família cortesana instal·lada a Mallorca després de la conquesta de l’illa per part de Jaume I, l’any 1229, Ramon Llull va néixer i va créixer a Palma envoltat de tota mena d’oripells i riqueses, i ben aviat va ocupar càrrecs d’una certa rellevància a la cort del mateix rei Jaume I, i després també, més breument, a la del seu fill Jaume II. Es va casar amb la senyora Blanca Picany, amb la qual va tenir dos fills, tot i que la ja esmentada naturalesa excessiva del personatge duia el jove Llull a lliurar-se amb fruïció als plaers terrenals que després tant havia de blasmar en les seves obres —sense anar més lluny, al mateix Llibre d’amic i amat. Les dones, el menjar i la beguda, i també la cacera, eren les seves grans aficions, que, pel que sembla, no dubtava a practicar amb desmesura i amb una completa absència de res que s’assemblés a la culpa o la contrició.

Tot plegat girà de sobte en un dels episodis de la vida de Llull que més especulacions ha generat i que més desdibuixa, en la seva biografia, la ratlla que separa el mite o la llegenda dels rigorosos fets històrics: el de la revelació. Es tracta d’una visió produïda no se sap en quines circumstàncies, o d’un encontre eròtic extremadament desagradable amb una de les dones que literalment perseguia, com també s’ha dit. El fet és que, en un determinat moment, Llull restà convençut d’haver rebut l’aparició de Jesucrist, que li havia encomanat la missió de dedicar la seva vida a escampar la bona nova del seu diví reialme i d’adoctrinar els infidels que vivien de manera equivocada, ço és, els jueus i els musulmans (o “sarraïns”, com se’ls acostumava a denominar).

Dit i fet, Ramon Llull va abandonar esposa, fills, béns i possessions, que quedaren a càrrec d’un administrador, i es va recloure en una casa que la seva família tenia al Puig de Randa, per dedicar-se al llarg d’uns deu anys a l’estudi de les llengües, l’oració, la penitència i el dejuni, a la contemplació de Déu i, sobretot, a la preparació del que acabaria essent la seva vastíssima obra. Tot plegat, amb un fervor més gran que el que havia dedicat fins aleshores a la luxúria i la dissipació. La resta, mai més ben dit, ja és història: transcorreguts aquests anys de retir i d’esforç, Llull es va trobar en condicions de tornar al món per començar a oferir els primers fruits de la seva escriptura. I també per lliurar-se a una febril activitat viatgera, que el duria sovint a terres musulmanes, per escamparhi el missatge de la fe vertadera —sens dubte dominava la llengua àrab—, i a recórrer una multitud de ciutats europees, on procurava entrevistar-se amb prínceps, prelats, nobles i altres poderosos del seu temps, a la recerca de suports per a la seva particular missió proselitista, i també amb filòsofs, teòlegs i pensadors de les principals universitats, amb els quals discutia i polemitzava sobre la seva gran obsessió: com acordar raó i follia, o com copsar dins els paràmetres de la racionalitat i l’enteniment humans la grandesa infinita del Déu del catolicisme i els seus valors. Aquesta és també, com no podia ser cap excepció, la temàtica entorn de la qual gira, de dalt a baix, el Llibre d’amic i amat.

ALGUNS APUNTS SOBRE LA RECEPCIÓ I LA INFLUÈNCIA DE L’OBRA LUL·LIANA

Necessàriament sumaris, novament, però suficients per donar una idea de l’envergadura i la potència d’una ment pensadora que, en els nostres dies, només podem qualificar de genial, en el sentit que van conferir els romàntics europeus a l’expressió “home de geni”.

Tal com hem mencionat abans, la recepció de l’obra lul·liana no sempre va ser còmoda, i segurament la resistència més rocosa i bel·ligerant contra l’ingent llegat intel·lectual, espiritual i literari del nostre autor la va personificar Nicolau Eimeric, inquisidor general d’Aragó, que, ja a mitjan segle XIV, poc més de cent anys després de la mort de Ramon Llull, va iniciar i sostenir en el temps una persecució dels textos lul·lians que va arribar a extrems de veritable obsessió. Eimeric es va posar en guàrdia contra el lul·lisme en tenir notícia d’uns deixebles valencians del pensament lul·lià que va considerar d’una ortodòxia diguem-ne problemàtica per a la severa interpretació de la doctrina catòlica que ell professava. A partir d’aquí, Eimeric va acusar Llull d’haver difós idees herètiques, i, per demostrar-ho i aconseguir el seu objectiu, que no era altre que incloure el corpus lul·lià dins l’índex de llibres prohibits per l’Església catòlica, no va dubtar a tergiversar els escrits de Ramon Llull, ni a atribuir-n’hi d’altres que eren directament falsos, fins al punt que no resulta exagerat afirmar que, si una cosa va aconseguir Eimeric, en el seu zel inquisidor, va ser inventar-se un anti-Llull que poc o res tenia a veure amb l’autèntic, però que, tot amb tot, i per venir de qui venia, va arribar a gaudir d’un predicament prou considerable. Les maniobres d’Eimeric varen causar una forta indignació al rei Pere el Cerimoniós, que va sol·licitar sense èxit a l’Església que el gironí fos expulsat del càrrec d’inquisidor general, i tant era l’enuig del monarca que sembla que en algun moment va arribar a sospesar seriosament la possibilitat de fer-lo escanyar. Tanmateix, Eimeric va gaudir del suport de Joan I, fill i successor del rei Pere, que li va donar la seva protecció, tot i que el mal que Eimeric podia fer a la correcta lectura del Doctor Il·luminat, com també es coneixia ja a Llull, ja estava fet.