Richard Matheson - Soc llegenda

Demà. Demà insonoritzaria la casa. De tant cloure els punys, els nusos li havien quedat ben blancs. No havia de pensar més en les dones. Si no les sentís, potser pararia de pensar-hi. Demà. Demà.

La música es va acabar. Va agafar la pila de discos amb la intenció d’anar-los col·locant a l’estoig. Sentia molt més clar el soroll del carrer. Va agafar el primer disc que va trobar, va posar-lo al tocadiscos i va apujar el volum al màxim.

L’any de la pesta, de Roger Leie, va ressonar a la sala. Els violins bregaven, gemegaven; el timpà transmetia una remor sorda com els batecs d’un cor moribund; les flautes tocaven una melodia estranya, atonal.

Amb un rampell de ràbia, va prendre el disc i va trencar-lo sobre el seu genoll. Feia molt temps que ho volia fer. Amb les cames encarcarades, se’n va anar fins a la cuina a llençar els trossos de disc a les escombraries. Després es va quedar una estoneta en la foscor, amb els ulls ben tancats, les dents serrades i tapant-se les orelles amb les dues mans. «Deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil!».

Res a fer. A la nit no els podia guanyar. No valia la pena d’intentar-ho; la nit era d’ ells . Es comportava com un estúpid, intentar guanyar-los! I si mirava una pel·lícula? No, no tenia ganes d’instal·lar el projector. Se n’aniria al llit i es posaria taps a les orelles. En definitiva, era el que feia cada nit.

Ràpidament, mirant de no pensar en res, va anar fins a l’habitació i es va despullar. Es va posar els pantalons del pijama i va entrar al lavabo. Mai no es posava la jaqueta del pijama: era un costum que havia agafat a Panamà, durant la guerra.

Mentre es rentava, es va mirar aquell tors tan ample al mirall; va anar repassant el pèl fosc que tenia al voltant dels mugrons i al bell mig del pit. Es va aturar en la creu que li havien tatuat una nit de borratxera a Panamà. «Que n’era, de beneit, en aquella època!», va pensar. Ara que, potser aquella creu li havia salvat la vida.

Es va raspallar les dents a consciència i va passar-s’hi el fil dental. Havia d’anar amb molt de compte amb les dents ara que s’havia convertit en el seu propi dentista. Podia enviar a rodar certes coses, però no pas la seva salut. «I per què no plegar de beure alcohol?», va rumiar. «I per què no acabar amb tot aquell infern?».

Va donar una volta per la casa per tancar els llums. Es va quedar uns minuts mirant el mural, intentant creure’s que allò era realment l’oceà. Però, qui s’ho podia creure amb aquell enrenou, aquells patacs, aquells crits, aquells rugits i xiscles en la nit?

Va apagar el llum de peu de la sala d’estar i se’n va anar a l’habitació.

Va deixar anar un renec de contrarietat en veure el llit cobert de serradures. Les va anar traient amb la mà, rumiant que hauria de fer una separació entre el taller i el llit. Valdria més fer això, valdria més fer allò, anava pensant, de mal humor. N’hi havia tantes, de coses a fer, i mai no solucionaria el problema bàsic.

Es va posar els taps a les orelles i es va submergir en el silenci. Va apagar el llum i va començar-se a agitar entre els llençols. Va mirar l’esfera fosforescent del rellotge i va veure que tot just eren les deu i cinc. «Tant se val!», es va dir, «així em llevaré abans». Allí estirat, va aspirar profundament la foscor amb l’esperança d’adormir-se. Però no n’hi havia prou amb el silenci. Encara els veia allà a fora, aquells homes de cares lívides, rondant al voltant de la casa, buscant sense parar la manera d’entrar, d’arribar fins on era ell. Segur que alguns estaven mig ajupits, com gossos, amb els ulls clavats a la casa, fent carrisquejar les dents endavant i endarrere, endavant i endarrere.

I les dones...

Hi havia de tornar a pensar? Es va posar de bocaterrosa i va enfonsar el cap al coixí, ofegant una maledicció. Es va quedar una estona en aquesta posició, respirant feixugament, retorçant lleugerament el cos entre els llençols. «Que arribi l’endemà», va pronunciar mentalment les paraules de cada nit. «Déu meu, que arribi l’endemà!».

Va somiar amb la Virgínia i va cridar enmig del somni, amb els dits clavats als llençols com si fossin urpes.

El despertador va sonar a dos quarts de sis. Robert Neville va estirar un braç mig balb en la foscor de la matinada per aturar-lo.

Va agafar els cigarrets, va encendre’n un i es va asseure al llit. Al cap de poc es va aixecar, va anar fins a la sala d’estar, encara ben fosca, i va obrir l’espiell.

A la gespa de davant la casa aquelles siluetes fosques semblaven sentinelles silenciosos. Mentre els observava, alguns van anar-se retirant i els va sentir com murmuraven fastiguejats. S’acabava una altra nit.

Va tornar a l’habitació, va encendre el llum i es va vestir. Quan s’estava posant la camisa va sentir que en Ben Cortman cridava:

—Vine, Neville!

I això fou tot. Després, ja ho sabia, se n’anirien, més febles que quan havien arribat —llevat que no n’haguessin atacat un dels seus, cosa que feien sovint. No hi havia cap mena d’unió entre ells. L’únic que els motivava era la seva pròpia necessitat.

Un cop vestit, en Neville va seure al llit a escriure el programa del dia:

Torn, a Sears

Aigua

Comprovar el generador

Troncs (?)

Habitual

Va esmorzar de pressa: un got de suc de taronja, una torrada i dues tasses de cafè. Li hauria agradat tenir més paciència per a menjar més a poc a poc.

Va llençar el plat i la tassa de cartró a les escombraries i es va rentar les dents. Si més no, li quedava aquell bon costum, pensava en fer-ho.

La primera cosa que va fer quan va obrir la porta va ser mirar el cel. Era clar, quasi no hi havia cap núvol. Avui podria sortir. Que bé!

Davant de la porta, va ensopegar amb uns trossos de mirall. És clar, ja ho tenia previst, que cauria. Ja ho recolliria més tard. Hi havia un cos estirat sobre la vorera i un altre de mig amagat pels arbusts. Eren dues dones. Gairebé sempre eren dones.

Va obrir la porta del garatge i va treure el Willys. Va baixar a obrir la porta del darrere. Es va posar uns guants gruixuts i es va acostar a la dona que hi havia a la vorera.

Mentre arrossegava aquells cossos per la gespa i els carregava, pensava que a la llum del dia realment no tenien cap atractiu. No els devia quedar ni una gota de sang. Totes dues tenien l’aspecte d’un peix fora de l’aigua. Va tancar la porta del darrere del vehicle.

Va fer una revisió a la gespa, va recollir les pedres i els totxos i els va posar en un sac de tela que també va col·locar al jeep. Es va treure els guants, va entrar a la casa, es va rentar les mans i es va preparar el dinar: dos entrepans, unes quantes galetes i un termo de cafè calent.

En acabat, se’n va anar a l’habitació i va agafar una maça i un sac d’estaques. Es va carregar el sac a l’esquena i, en sortir, va tancar la porta amb gran precaució.

Aquest matí no buscaria pas en Ben Cortman; tenia massa feina. Li va passar pel cap allò d’insonoritzar la casa, però també ho va deixar córrer. Ho podia fer demà, o qualsevol altre dia núvol. Es va ficar a la camioneta i va comprovar la llista. La primera cosa era el torn a Sears. És clar que abans s’havia de desfer dels cadàvers.

Va engegar i va girar cap al bulevard Compton. D’allí va agafar direcció est i va anar circulant entre cases silencioses i cotxes aparcats, buits i morts.

La mirada d’en Robert Neville va anar baixant fins al nivell del combustible. Encara li quedava mig dipòsit, però no estaria de més aturar-se a l’avinguda Western i acabar-lo d’omplir. Valia més no haver de recórrer a la gasolina del garatge, fora d’en cas de necessitat.