Diversos autors - Sexe Fora de norma

—Jo no tinc cap cua —contestes, entre molest i afalagat.

—És una cua metafòrica —replico.

Ens quedem una estona en silenci. El trenques tu:

—Me les vols llegir?

Et dic que sí i anem a seure a un banc. Treus el paquet de tabac i encens un cigarro. No pots evitar estar-te divertint una mica. Jo m’escuro la gola. Se’m passa pel cap que tinc tots els números per convertir-me en una anècdota que explicaràs durant anys.

Ens veig des de fora. Al banc, cara a cara, amb les mascaretes posades i el paperot al mig. L’escena sembla una versió cutre d’un contracte prematrimonial de Hollywood.

—Has sentit a parlar del consentiment sexual? —et pregunto.

—Sss… no.

—Val. És una manera d’afrontar les relacions sexuals. Es tracta de no follar en base al que SUPOSES que li agrada a l’altra persona. Per tant, sempre que facis una cosa nova li has de PREGUNTAR si li ve de gust. Això s’ha de fer cada vegada que estiguis amb ella, perquè potser dilluns li excita fer una cosa però dimarts no. O en aquest precís moment li agrada i d’aquí dos segons ja no.

La diversió s’ha esfumat de la teva cara i ara fas pinta d’estar molt concentrat, atent de debò. Et menjaria els morros i et descordaria la bragueta aquí mateix, però això no aniria gaire en la línia del consentiment sexual.

Assenyales el paper amb els ulls.

—A veure què diu?

Te’l passo i et poses a llegir. Com que el carreró és fosc, has de treure el mòbil per il·luminar el paper. Mentrestant, jo vaig inhalant el fum que deixa anar el teu cigarro com l’exfumadora empedreïda que soc.

—Una cosa —dius al cap d’uns minuts—, em peocupa que no etiguis etusiasmada .

—Com?

—No, que t’has descuidat una ena. Mira, aquí —assenyales el paper—: «etusiasme».

—Ai, sí, que tonta! M’he equivocat —ric falsament—. Això de l’entusiasme vol dir que l’altra persona ha de GAUDIR del que s’està fent. Si només ho TOLERA, no s’hi val.

Callem. Apareix un grup d’adolescents escandaloses. Quan passen de llarg, dius:

—Bromes a part, això del consentiment em sembla molt raonable. Una pauta senzilla per comportar-te com una persona decent, ni més ni menys. L’únic és que…

Et mires els peus.

—Què?

—No, que… amb quina freqüència s’ha de demanar consentiment?

—Ni idea.

—Ah.

Ens tornem a quedar en silenci. Ja van masses silencis. Per això decideixo passar a l’acció:

—Què et sembla si ho anem provant sobre la marxa? Començo jo: et puc fer un petó?

Aixeques els ulls del terra i somrius.

—Sí.

Al cap d’una estona, ens estem fent petons amb gust de tabac i cervesa al sofà de casa meva. Al la tauleta del davant hi ha dues llaunes d’Estrella gairebé plenes. El sofà és petit. Fa deu minuts que seiem en la mateixa postura i ens enrotllem com dos adolescents, amb l’esquena massa rígida. Si no haguéssim parlat del consentiment, segur que a hores d’ara jo ja m’hauria enfilat sobre teu sense sostenidors i tu m’estaries menjant les tetes, però després de la conversa tu t’has quedat una mica tallat i jo també. Decideixo fer servir el consentiment per sortir de la situació:

—Estàs bé fent això?

Fas que sí amb el cap, però no sembles massa convençut.

—Doncs no se’t veu gaire etusiasmat .

Mig rius.

Al final anem a l’habitació. Poso música, encenc un parell d’espelmes i regulo la intensitat de la llum fins gairebé al mínim. Mentrestant, tu t’estàs allà quiet, sense saber què fer més enllà de repassar el paperet i col·locar-lo a la tauleta de nit. Tinc ganes de dir-te que si vols ho podem deixar córrer, perquè estar amb algú que no en té ganes només m’ha passat una vegada a la vida, però n’he tingut prou per adonar-me que no hi ha res més desagradable i per preguntar-me com s’ho fan els homes que follen així de manera sistemàtica per suportar-se a ells mateixos. Et vull dir tot això, però a la que acabo d’encendre l’última espelma i em giro, de cop et tinc a sobre.

—Et puc treure el jersei i la samarreta?

Sento una barreja d’ensurt i alleugeriment, però l’alleugeriment guanya. Faig que sí amb el cap, seiem al llit i em disposo a treure’m el jersei. Però tu m’agafes les mans molt ràpid i em dius:

—No. Jo.

Molt bé.

Fas que m’estiri, te’m poses a sobre de quatre grapes i comences a fer-me petons al coll. Bé, petons no. Més aviat passes els llavis i respires fort sobre el meu coll i les meves orelles, fins que m’excito. M’agafes el jersei per treure-me’l i jo aixeco els braços, però el tornes a deixar al seu lloc. Se t’escapa el riure.

—Et puc descordar el sostenidor i tocar-te els pits per sota del jersei?

Em descol·loca que ja no me’l vulguis treure, però de moment callo. Anem molt bé amb el tema de les preguntes i no ho vull espatllar.

—Vale.

Encara respirant-me fort sobre l’orella i el coll, em fiques les mans per sota de la samarreta i m’acaricies la panxa. Jo t’acaricio l’esquena per sobre de la roba.

—No em vols treure el jersei? —pregunto.

—Encara no —contestes amb cara de murri.

—Ah. Jo te’l puc treure?

—No.

No entenc res, però el consentiment implica acceptar el que no entens. Quan es tracta de l’autonomia d’una altra persona, el que entenguis o deixis d’entendre és del tot irrellevant.

—D’acord —contesto, i et trec les mans de l’esquena.

Tu me les agafes i les tornes a posar a lloc.

—No, no. Toca’m. Però només una mica per sota del jersei.

Dec posar una cara estranya, perquè afegeixes:

—És que se m’ha acudit que amb això del consentiment… sabem el que autoritzem a fer, però no quan ens ho faran. No et sembla sexi?

No gaire. Crec. Es tractava de tenir control sobre la situació.

—Mmm… no ho sé. A veure. Vols provar-ho i et dic si m’agrada?

—Sí que t’agrada.

Contestes tan gallet que se m’escapa un riure de porqueta. Però se’m passa de seguida, perquè les mans sota el jersei tornen a resseguir-me la cintura i la panxa amb els dits. M’agrada perquè toques amb la pressió justa: ni tan suau que fa pessigolles ni escanyant la pell. I amb aquesta pressió passes les mans pel darrere de l’esquena i em descordes els sostenidors. Em penso que em trauràs el jersei i la samarreta, però en comptes d’això et poses a resseguir el voltant dels pits, em mires amb cara de trapella, acostes la teva boca a la meva i hi fiques tota la llenguota. Aquest petó tan intens em desconcerta. El tolero durant uns segons, no sé si per costum o per què, però al final acabo parlant.

—Espera. —Et separes—. Em pots fer els petons de la mateixa manera que em toques?

—De la mateixa manera? Què vols dir?

—Doncs amb la mateixa intensitat… el mateix tipus de joc.

—Ah, clar. —Et quedes quiet—. Clar, clar —repeteixes.

I t’hi poses. Em ressegueixes el voltant dels pits amb els dits i acaricies els meus llavis amb els teus. El cos se’m comença a moure sol. La pelvis se m’ondula. T’acaricio l’esquena sota el jersei. De mica en mica, em vas fent petons més intensos i vas avançant en espiral cap al mig dels pits. Quan encara no hi has arribat, una de les teves mans m’apareix davant de la cara. L’has tret pel coll del meu jersei per acostar els dits a la meva boca. Vols que els llepi.

—Et sembla bé? —preguntes.

—Sí, molt… i a tu això?

Et quedes expectant. Jo separo les cames, t’hi envolto i et poso els peus al cul. Començo a aplicar pressió cap a baix mentre et miro als ulls.

—Sí, vale.

Llavors et baixo fort el cul i ajusto la teva pelvis a la meva pelvis ballaruga. Comencen a ballar juntes, texà contra texà.