Diversos autors - Sexe Fora de norma

Informació aconseguida a:

Dades sobre violència masclista del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a https://interior.gencat.cat/web/.content/home/030_arees_dactuacio/seguretat/violencia_masclista_i_domestica/estadistica_sobre_violencia_masclista_i_domestica/dades_violencia_masclista_dones/dades_dones_anys_anteriors/anys_anteriors/Dades_VM_2019.pdf.

Dades sobre pornografia de Pornhub, a https://www.pornhub.com/insights/2019-year-in-review.

Guanyadora del Premi de literatura eròtica no convencional

Fa dies que rumio la millor manera de dir-te que no vull follar normal. M’encantaria deixar-t’ho anar tal com raja per veure com reacciones, però em fa por que pensis que tinc ganes de fer coses molt elaborades. Coses com ara disfressar-me de gosseta amb mitges de reixa, enfilar-me a un gronxador amb els pits pengim-penjam o que et posis uns pantalons de pell negra sintètica amb forats per tot arreu i em peguis amb joguines sexuals cares. Em fa por que pensis això perquè jo, de fet, desitjo el contrari.

De totes les maneres de dir-t’ho que se m’han acudit, la millor ha estat: Mira, és que necessito que vagis amb cura si al final follem. Però he acabat descartant aquesta fórmula. Primer, perquè l’expressió anar amb cura és massa polisèmica. Segon, perquè potser en deduiries que et demano sexe suau, i la veritat és que, arribat el moment, no sé si el que em vindria de gust seria delicadesa.

Li he donat tantes voltes al tema que al final he decidit ser específica amb les meves demandes, i n’he fet uns apunts que he passat a ordinador i tot. La primera versió del document Word tenia unes quantes paraules destacades amb fúcsia i no hi havia cap falta. En l’última versió —fruit d’un procés d’involució que pretén mostrar una desimboltura incompatible amb el fet d’escriure una llista per follar—, el document només té un parell de negretes i una paraula expressament mal picada, «etusiasme», en la qual la ena absent és una negreta encoberta, una marca tipogràfica per cridar-te l’atenció sobre el mot. Aquest document, arrugat i mal doblegat a propòsit, és el que duc a la butxaca de la jaqueta mentre t’espero en una terrassa, amb la mascareta posada, per la nostra segona cita.

Ja et veig enfilar el carrer, el teu cap sobresortint entre la gent. Camines cap a mi i em mig somrius amb els ulls, tantejant-me. Això m’encanta. Tinc quaranta anys i desconfio dels homes que no paren de dedicar-te somriures enlluernadors. He après a preguntar-me quina ombra volen amagar amb tant excés de llum.

Però tu no. Tu arribes i dubtes a l’hora de saludar-me, com fan les amigues en temps de Covid, com fa qui no pretén obtenir cap resposta concreta de l’altra persona. No saps si abraçar-me apartant una mica el cap, si passar de tot i estampar-me els dos petons antics sobre la mascareta o si fer la cosa aquesta tan estranya de xocar els colzes. Al final ens xoquem els colzes aixecant les celles amb timidesa. Això també m’encanta. Tu m’encantes. No els teus ulls ni la teva boca ni les teves mans —que també—, sinó la teva actitud. Si l’hagués de descriure, m’hauria d’inventar una paraula que fos l’antònim de caça i alhora de resultadista .

Seiem, ens traiem les mascaretes i demanem, tu una canya i jo una fanta. Vols fumar. M’importa? Com que ho estic deixant… No, no, fes, fes. I, tan alt com ets, quan t’inclines per encendre el cigarro encorbes l’esquena una mica massa. Llavors et veig d’adolescent, ple d’acne i acomplexat per la teva alçada, empetitint el cos per parlar amb la gent.

M’agrada l’olor del fum, dic.

M’agrada la teva olor, penso.

Ens fem preguntes. No ens coneixem gaire, però la conversa flueix i de tant en tant riem. Ens agraden el cine i la platja. No ens agraden ni el capitalisme ni els motlles tradicionals. Tens una mirada juganera. La roba et queda bé. Ets la persona més atractiva de la terrassa amb mooolta diferència. Les begudes s’acaben. Demanem una altra cervesa i una altra fanta, que també s’acaben. Hi ha tres burilles teves esclafades al terra, perquè ara els bars tenen prohibit posar cendrer.

S’ha fet de nit i algunes taules del nostre voltant comencen a sopar. M’aixeco per anar a pixar les dues fantes i al lavabo, quan m’eixugo el pipí, el paper de vàter llisca. Llisca prou com perquè m’hagi d’eixugar per segona vegada i perquè després em miri al mirall i examini de manera crítica les cicatrius que els darrers quaranta anys m’han deixat a la pell. També llisca prou com perquè recordi el paperet que duc a la butxaca de la jaqueta.

El paperet diu el que jo no vull dir. Que tinc setze anys i estic en una discoteca i, com que he begut, no sé qui és que no para de tocar-me el cul, però ningú no m’ajuda. Que tinc vint-i-tres anys i un home que es pensa que m’estima em penetra mentre ploro. Que tinc trenta anys i m’atreveixo a denunciar una agressió, però no em fan cas perquè l’agressor és «súper maco» i ai, quina mandra ara un conflicte.

El paperet diu que fa massa temps que tinc setze anys, i vint-i-tres, i trenta, i que ja és hora que en pugui tenir només quaranta i follar tranquil·la d’una vegada. També diu que per aconseguir-ho tu ets perfecte, un regal caigut del cel.

Per això surto del bar decidida a fer-lo servir. A fora comença a refrescar. M’estàs esperant dret al costat de la terrassa. M’acosto a tu, miro cap amunt i em tremolen els genolls. Espero que no es noti. Resulta que ens fan fora de la terrassa perquè ja és hora de sopar. Tu et negues a menjar allà. Ho trobes un atrac a mà armada, però, si em ve de gust, coneixes un parell de llocs molt millors pel barri.

Em ve de gust, i acabem en una sandvitxeria compartint uns nachos i deixant-nos tastar els respectius entrepans. Ens estem passant pel forro el distanciament social. Jo me’l vull passar pel forro del tot. Llepar-te la llengua i arriscar-me a contraure Covid. Es veu que tu també, perquè, mentre esperem que ens portin el compte, ens inclinem sobre la taula i ens fem un petó. És un petó d’aquells suaus i curts. Ens apartem un moment, ens mirem i ens llancem a morrejar-nos, però no ens allarguem gaire. Em dius que no vols incomodar la cambrera, i aquí decideixo que ets cent per cent digne del paperet que duc a la butxaca, així que et pregunto si et ve de gust prendre l’última a casa meva i em contestes que sí.

Sortim de la sandvitxeria i ens cordem les jaquetes fins amunt. Sens dubte, l’estiu s’està acabant. Comencem a fer via cap a casa meva mentre xerrem i deixem anar alguna rialla. En un carreró, ens baixem les mascaretes i ens fem un altre petó. L’escalfor dels teus llavis i del teu alè contrasta amb el fred del carrer. Em poses les mans a la cintura i m’acostes una mica cap a tu. Em deixaria fer, però recordo que ja no vull follar normal i m’aparto.

—Estàs bé? —em preguntes.

Se’t veu desconcertat.

—Sí, molt bé. Només és que t’he de dir una cosa.

Ara se’t veu espantat, així que m’afanyo a afegir:

—No és res teu, eh? És meu. O sigui… és que… —em costa trobar les paraules— si vols que follem, tinc una sèrie de condicions.

Obres els ulls com plats. A mi em comencen a tremolar les mans i me les fico a les butxaques perquè no te n’adonis. A la butxaca dreta hi trobo el paperet. El trec i el començo a desdoblegar. Tu l’assenyales.

—Les tens escrites aquí? Les teves condicions, dic.

Se’t comença a escapar un riure incrèdul. I a mi, no sé ben bé d’on, em surt el caràcter.

—Sí. I són tan importants per a mi que si no et semblen bé o t’ho prens com una broma, millor que ho deixem estar. De totes maneres, deus tenir una cua de gent que li encantaria estar amb tu aquesta nit. Si me’n vaig, no et vindrà d’aquí.