Bartolomé Casas - Brevíssima relació de la destrucció de les Índies

Títol original: Brevísima relación de la destruición de las Indias (1552)

La traducció al català ha pres com a base l’edició d’Andrés Moreno Mengíbar (Sevilla, 1991)

© de la traducció: Pau Viciano

© d’aquesta edició: Universitat de València

Gener 2008

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

ISBN: 978-84-370-6732-2

Realització ePub: produccioneditorial.com

Un pròleg

La Brevísima relación de la destruición de las Indias va ser publicada el novembre de 1552, a Sevilla, a la impremta de Sebastián Trugillo. Formava part d’un conjunt de vuit tractats que Bartolomé de Las Casas, frare de l’Orde dels dominics, va fer imprimir entre l’agost de 1552 i el vuit de gener de 1553. El primer en ser imprès, Entre los remedios, el Octavo, ho va ser a «las casas de Jácome Cromberger» i la resta a les de l’esmentat Sebastián Trugillo. Els motius d’aquesta concentració d’impressions no han sigut ben identificats. I és probable que, de fet, no n’hi hagués hagut, de motius específicament separables un de l’altre. El més avinent era, tal vegada, fer, com el mateix Las Casas diu en el pròleg de la Brevísima, posar uns textos relativament antics en lletres de motlle per a facilitar-ne la lectura. Convé, doncs, esmentar, tot d’una, que els lectors que han de gaudir d’aquesta facilitat eren d’un cercle ben reduït de clergues i administradors imperials. De fet, el lector en qui pensava Las Casas, en el cas de la Brevísima, era el príncep Felip, com consta clarament en el pròleg.

Cap altre dels tractats publicats aquell any té una adreça ni tan singular ni tampoc tan singularment evocada. Las Casas, en aquest pròleg, afegit el 1552, explica com, en efecte, havia fet arribar, feia molt de temps, deu anys abans, al Príncep, un text manuscrit sobre els fets dels tirans espanyols a les Índies. Els llargs viatges i ocupacions del Príncep haurien fet que o no les llegís o les hagués oblidat. Per això Las Casas creu convenient oferir-li ara, el 1552, «este sumario brevísimo de muy difusa historia que de los estragos y perdiciones se podría y debería componer» (ed. VARELA: 73). Al final de la Brevísima, es diu «acabéla en Valencia, a ocho de diciembre de mil y quinientos y cuarenta y dos años» (Ídem: 172). La connexió del que va acabar d’escriure aquell desembre a València amb el publicat a Sevilla el 1552 no és, tanmateix, tan estricta ni directa com sembla. Per esbrinar-ho cal fer un recorregut analític cap enrere en el text publicat en lletres de motlle, no perdent de vista, però, que en el seu principi hi ha dos afegitons, de 1552, l’esmentat ‘Prólogo ...’ i una nota anterior titulada ‘Argumento del presente epítome’.

Què és que va acabar, doncs, a València, quan diu Las Casas «acabéla»? A què es refereix, el pronom? No és exactament la Brevísima sinó la «obra» que, tot i tenir-ne el propòsit de fer, no havia pogut dur a terme per mor de les seves «continuas ocupaciones». Què era aquesta obra? No ho diu literalment. Vet aquí el paràgraf:

Fue inducido yo, fray Bartolomé de las Casas o Casaus, fraile de Sancto Domingo, que por la misericordia de Dios ando en esta corte de España, procurando echar el infierno de las Indias, y que aquellas infinitas muchedumbres de ánimas redimidas por la sangre de Jesucristo no perezcan sin remedio para siempre, sino que conozcan a su Criador y se salven; y por compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos, por algunas personas notables, celosas de la honra de Dios, y compasivas de las aflicciones y calamidades ajenas, que residen en esta corte, aunque yo me lo tenía en propósito, y no lo había puesto por obra por mis continuas ocupaciones. Acabéla en Valencia, a ocho de diciembre de mil y quinientos y cuarenta y dos años ... (ed. VARELA: 172).

Cal entendre «inducir» per exhortar i qui ho fan són «algunas personas notables ... que residen en esta corte», la d’Espanya, per on es mou, també, Las Casas amb el propòsit d’abolir l’infern de les Índies i de salvar la infinita multitud d’ànimes. Aquesta abolició, si finalment prospera, hauria d’evitar la destrucció que Déu, proporcionadament al gran pecat comès, faria de Castella, la pàtria de Las Casas. Destrucció per destrucció. La compassió –la llàstima pel mal d’altri– de Las Casas i la que mou també aquelles persones notables de la cort que l’han exhortat poden, tanmateix, evitar el càstig proporcional en aturar «todas las violencias, opresiones, tiranías, matanzas, robos y destruiciones, estragos, despoblaciones, angustias y calamidades susodichas, en todas las partes donde hay cristianos de las Indias» (Ídem: 172). La interrupció del mal pot ser feta si l’emperador Carles se n’adona («va entendiendo») del que es fa, a les Índies, contra les voluntats de Déu i la seva pròpia, «porque hasta agora se le ha encubierto siempre la verdad industriosamente» (Ídem: 173). Vet aquí un cas clamorós del rei activament mal informat. Només sabent-ho l’Emperador podrà posar-hi remei. Las Casas li ho fa saber, doncs, per escrit; aquesta és l’obra. Si la compassió és la condició d’aquesta, començada en l’exhortació d’uns cortesans i en la voluntat de l’autor, la misericòrdia de Déu és la que ha triat Las Casas per fer de testimoni, per a desvelar allò que tan amagat se li tenia a l’emperador.

La frase on l’autor es revela com a testimoni comença amb un verb en tercera persona immediatament seguit per un pronom personal que identifica el testimoni com a essent «fray Bartolomé de las Casas, o Casaus, fraile de Sancto Domingo» (Ídem: 172). No sembla que el «fue» inicial que introdueix el testimoni hagi de ser corregit per un «fui» que ni apareix en l’únic manuscrit conegut que és còpia del de Las Casas de 1542. Las Casas, certament, retocà el 1552 el seu text manuscrit. Per exemple, el manuscrit de 1542 (des d’ara Ms. València) diu «Fue inducido e mandado yo». I. Pérez Fernández (1992/2004: 146-147) fa notar que Las Casas suprimeix «e mandado» en l’edició en lletres de motlle de 1552, però no canvià el «fue». Afegeix, també, la fins ara inexplicable variant del seu nom, «o Casaus». Aquesta identificació del narrador per ell mateix és la primera, el 1542, que, en els meus comptes, fa Las Casas i la més concisa, també. Més endavant em referiré a una altra de posterior i més prolixa.

El resultat, doncs, d’aquesta compassió, la d’alguns cortesans, i de la misericòrdia, la de Déu assenyalant un testimoni, és una obra manuscrita de Las Casas destinada a revelar-l’hi, al príncep Felip i al capdevall a l’Emperador, el mal fet fins llavors a les Índies i que, justament, en aquella data de 8 de desembre de 1542 està en la seva culminació. L’extirpació d’aquests mals pel sobirà, atenent-se a la seva funció de dispensador de justícia, significarà, eventualment, tant la salvació de l’Església universal com la de la seva pròpia ànima, recordant-li, i no de passada, que aquell Nou Món li va ser per Déu atorgat.

Aquesta és, doncs, l’explicació que fa l’autor, al final de l’obra, de les seves intencions i de com fou, precisament, exhortat a posar el seu testimoni per escrit. El text –i el Ms. València ho corrobora- és encapçalat pel títol «Brevísima relación de la destruición de las Indias». No són immediatament aparents tots els significats que té el mot «destruición», com més endavant es veurà. N’hi ha prou, ara, d’assenyalar l’efecte quantitativament incongruent entre la brevetat extrema del relat i l’enormitat de la destrucció. Pot, en efecte, una disminució tan absoluta ser tan breument contada? O, tot just, pot ser comptada? En qualsevol cas, aquesta és l’obra acabada a València el desembre de 1542 i que, finalment, el 1552 publicà Las Casas a Sevilla. I va netament precedida de dos textos que no formen part d’aquell escrit inicial de la Brevísima atès que, com observa I. Pérez Fernández (2000: 385), sense acabar-ho d’entendre bé, el títol anunciat a la portada del llibre imprès a Sevilla reapareix després d’aquestes dues notes introductòries. L’obra, doncs, és només aquella acabada el 1542.