Bartolomé Casas - Brevíssima relació de la destrucció de les Índies

Si, doncs, l’escenari per on transcorre, teatralment, el frare que prova de passar escrits pel filtre cortesà i il·luminar el rei qualsevol sobre els afers sinistres de les Índies, és antic i tediosament repetit, el lèxic de la Brevísima de 1542, gairebé sense modificacions publicat el 1552, també resulta ser antic. I antigues també són qualcuna de les idees centrals que atorguen coherència a l’aplec d’episodis de la guerra dels espanyols contra els indis. Per començar, la condició de brevíssim de qualsevol relat sobre el que ocorre a les Índies és expressada ja a les primeries. I no només per las Las Casas. El llicenciat Alonso de Zuazo, enviat pel cardenal Cisneros, comença un seu escrit, datat el 22 de gener de 1518, al·ludint a la desproporció entre la dimensió, «tierra infinita», i els fets de les Índies i la possibilitat d’explicar-ho, «... otra lamentación más larga que la del profeta Jeremías sobre Hierusalem» (Interrogatorio: 249-269). A més, el verb «destruir» i les seves formes nominals són usats en el mateix sentit que els hi dóna Las Casas. Per exemple: «... en el repartimiento [d’indis], o más propiamente hablando, destruimiento» (Ídem: 254). Els colons espanyols interrogats pels frares jerònims, el 1517, empren també el terme amb intencions semblants. Lucas Vázquez de Ayllón presentà un escrit on esmenta la conveniència de no moure els indis del seu lloc, tot i que seria profitós pels espanyols, «por no asolar y destruyr la tierra y dar fín en lo de acá» (Ídem: 319). Fixi’s, el lector, en la data, 1517 i en la circumspecció com s’anuncia, justament, la destrucció imminent. Un any abans, Las Casas, en el memorial de 1516 adverteix al rei que si no s’atenen els remeis per ell proposats «... pueden perder cuidado de las Indias como si nunca fueran; y no solamente las descubiertas, que ya están destruídas, pero las por descubrir asimismo las destruirán, porque, cierto, según la luenga experiencia allá lo ha mostrado...» (Cartas y memoriales: 48).

El que, escrits com els abans esmentats, com el del plet Ovando-Tapia, la carta del llicenciat Zuazo, l’interrogatori dels frares jerònims i els memorials primerencs de Las Casas, permeten veure és l’existència, més enllà del 1510, d’un llenguatge prou consolidat de colons i com, aviat també, és compartit per la cort del rei Ferran com a conseqüència de les relacions, orals i escrites, que sobre el tèrbol afer de les Índies i el curs de la seva llampant despoblació, que en aquell moment només afectava les illes, les úniques que eren conegudes. Vegi’s:

Los Caballeros e Criados de los siempre dichos Reyes, con deseo de aprovechar sus haciendas, solicitaron Sus Reales personas para que les ficiesen mercedes a cada uno dellos de cierto número de Indios, de la suerte i manera que los siempre dichos Reyes los tenían por bula pública como dicho es para enseñarlos en la fe, e instruillos en buenas artes, i entretanto servirse dellos. Los quales que así obtienen la siempre dicha merced de número de Indios, como su principal intención fue codicia de servirse de los siempre dichos Indios para que les sacasen oro, olvidada la intención i dotrina de la fe, segund en esta Corte se ha proclamado, han puesto tan grave tipo de servidumbre en los dichos Indios, que opresos de intolerables trabajos, solamente han aprovechado mui poco en la fe, más de gran número que havía dellos es así despoblada la tierra, que a pocos años si no se remediase se espera quedar sin morador e desierta. E esta relación hicieron al Rei Don Hernando Nuestro Señor que en gloria sea, al tiempo de su última enfermedad, sed preventus morte no pudo remediar. Después acá son venidos religiosos de las Indias e otras personas, que doliéndose de tan innumerable perdición de ánimas que por sacar oro son muertas, e doliéndose de tan gran tierra así despoblada; nos han solicitado con muchas peticiones e informaciones hechas siempre el mesmo caso. (Santo Domingo ...: 184).

Des de poc abans, doncs, de la mort del rei Ferran, el febrer de 1516, hi havia una jerga de conquesta compartida allà i, diguem, aquí, a l’altra banda de l’oceà, que feia reconeixibles els problemes, el de la necessitat de repartir indis i com la finalitat evangelitzadora, tutelar, de fet, ho legitimava i, també, pregonament, tan aviat, de la temença fundada que l’illa es quedés «sin morador e desierta». També s’havia format una trama espessa i tensa d’interessos cortesans, administratius, crescuda entorn, justament, del maneig, lluny de poder ser control·lat, d’indis. Per exemple, l’aragonès Miguel de Pasamonte, tresorer reial, allà, a La Española, gaudia de 700 indis de repartiment. Alts funcionaris que mai no s’havien mogut de la cort peninsular, també, tan lluny, tenien accés a aquest ús d’indis. Era el cas de Lope Conchillos (800), Martín Cabrero (400), Fonseca (300) o Zapata (200). Fa temps que M. Giménez Fernández (1953) va fer una formidable descripció de tota aquest xarxa voraç d’interessos, entre 1516 i 1517, que malgrat ser esmentada a les bibliografies, no figura adequadament en la narració dels ja llavors enterbolits afers d’Índies.

He esmentat més amunt que hi havia, en l’argument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de l’ordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.

Hi havia, però, un llindar d’extermini poblacional passat el qual aquesta desaparició política fos inevitable? Sí que hi era i Las Casas ho havia vist donant raons «por la larguísima experiencia ocular, que desde que comenzó y medió hasta hoy tenemos ser suficientísimas ...» (Entre los Remedios...: 360-361). Això, el 1542, ja havia succeït a La Española. I Las Casas en el commocionat argument que fa davant la comissió reunida, el 1542, a Valladolid arriba a precisar què entén ell per «destruición». Això:

No entendemos nosotros (muy alto señor) dar a entender esto aquí, sino que, cuando decimos que han destruido a Vuestra Majestad siete reinos mayores que el de España, ha de entender que los vimos llenos de gentes, como una colmena está llena de abejas, y que agora están despoblados todos, por haber los españoles, de las maneras dichas, todos sus naturales vecinos y moradores muerto, y quedan los pueblos con las paredes solos, como si toda España estuviese despoblada y quedasen solas las paredes de las ciudades, villas e lugares, muerta toda la gente. (Entre los remedios ...: 344).

Era, el 1542, comunament sabut, doncs, que els insulars nadius havien desaparegut de La Española. Las Casas ha de recórrer a introduir modificacions en el sentit usual dels termes, almenys en el llenguatge d’«acá», de la península, o tot dret a crear mots nous, per al·ludir a aquesta experiència colosal d’extermini. Posaré només un exemple d’això darrer. La paraula «jacturas» apareix en el «Prólogo» de la Brevísima (ed. VARELA: 72) en una successió de «males y daños, perdición y jacturas». Els comentaristes assenyalen que, en efecte, es tracta d’un llatinisme (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 1992/2004: 8). És evident que Las Casas pretén amb el mot culminar el sentit dels termes precedents. «Jactura» apareix ja en un text de 1542, a Entre los Remedios ...el Octavo (301, 360) i també en la descripció de la situació a l’illa just abans dels sermons d’Antonio Montesino, el desembre de 1511 (Historia de las Indias: 8). El terme implica una gran merma, un nombre de morts tan gran com per constituir un fragment desprès del llinatge humà, «desta tan universal jactura del linage humano», arriba a escriure en 1555 («Carta al maestro Fray Bartolomé Carranza», Cartas y memoriales: 283).