Vivian Gornick - Comptes pendents

Situada al tombant del segle XX en un poble miner de les Midlands angleses, la història explica el progrés dels Morel i els seus quatre fills. La Gertrude (una professora amb sensibilitat romàntica) i en Walter (un miner eixelebrat) es coneixen en un ball, a ella en Walter l’atrau perquè és ben plantat, alegre i sap ballar, mentre que a ell la Getrude li agrada per com respon a la sensualitat d’ell. De mica en mica, creix la passió que senten i s’acaben casant. Ell li promet una casa pròpia, bons ingressos i una tendra fidelitat. Ella no triga a descobrir que ell no és capaç de complir res del que havia promès: «No tenia empenta, es deia amargament a si mateixa. El que li venia de gust en aquell moment, això era l’únic que li importava. No es podia comprometre a res. Darrere de tanta façana, no hi havia res». Per la seva banda, ell se sorprèn de descobrir que ella no suporta les decepcions: l’amarguen i la fan intransigent. Ell no triga gens, aclaparat per les acusacions constants que rep a casa, a escapar-se al pub cada vegada que pot.

Al cap de vuit anys (quan comença el llibre), la senyora Morel té trenta-un anys, està embarassada del seu tercer fill i viu en una pobresa moral i emocional que no s’hauria imaginat mai, rebutjada per un marit que ara ella (i els seus fills) només veuen com un borratxo barroer i violent.

Com que la sensibilitat romàntica no abandona la senyora Morel, és cap als seus fills –l’única filla no té cap protagonisme– que s’aboca inevitablement en cerca de la mena de companyia necessària per combatre la inanició emocional. Al principi en William, el més gran, sembla que serà l’amic de l’ànima que ella espera, però de seguida es veu que serà en Paul, el fill mitjà i el nostre protagonista, amb qui ella estava realment destinada a fondre’s. Quan ell encara és un infant a la seva falda, «es va sentir estranyament atreta cap a l’infant... Se’l veia prou bé, però va adonar-se de l’arrugament particular de les celles i del pes particular de la mirada, com si intentés entendre alguna cosa que era dolor... Tot d’una, mirant-lo, al seu cor de mare va sentir una pena fonda». L’ansietat de la seva ànima havia entrat en el nadó: als tres o quatre anys, plora per qualsevol cosa i s’entristeix per no res. Però el lector ho entén: la raó és que des del naixement en Paul i la seva mare són u.

I ara sabem que no és exactament «amor matern» el que hi ha aquí. Aquests són els pensaments i els sentiments d’una dona que veu la seva salvació espiritual unida a la d’aquest nen, el qual, sotmès a l’adoració materna, quan sigui adolescent declararà que no l’abandonarà mai, però a mesura que creix i es fa adult, descobreix inevitablement que la mateixa vida l’empeny cap a una mena d’autoconeixement que exigeix deixar-la enrere.

La metàfora que Lawrence fa servir per al dilema lacerant que pateix en Paul és, esclar, l’amor eròtic. A mesura que creix la necessitat d’amor eròtic d’en Paul –i les dues dones, la Miriam i la Clara, esdevenen els instruments del despertar i de la iniciació–, furga encara més endins en el seu poder extraordinari fins que s’adona que la passió té la capacitat de fingir l’alliberament (d’això me’n recordava bé), però que de fet no el provoca (d’això no me’n recordava gens ni mica). La pugna al cor de la novel·la no és entre en Paul i la seva mare sinó entre en Paul i la il·lusió que l’amor sexual allibera. Això és el que vaig trigar una eternitat a entendre.

De petita, als anys cinquanta, la cultura encara combregava amb les restriccions burgeses que marcaven distàncies amb tota experiència sexual. Aquesta distància alimentava un somni de transcendència vinculat a una promesa de descoberta personal entrelligada a la força de la passió sexual. Només que aleshores no en dèiem passió, en dèiem amor; i el món sencer creia en l’amor. La meva mare, comunista i romàntica, em va dir: «Ets llesta, fes el teu camí, però sempre recorda que l’amor és el més important en la vida d’una dona». A l’altra banda del carrer, la mare de la Grace Levine, una dona que encenia espelmes els divendres a la nit i a qui li feia por tot el que es movia, xiuxiuejava a la seva filla: «No facis com jo: casa’t amb un home que estimis». A la cantonada, la mare de l’Elaine Goldberg ficava els braços en un abric de llana persa i arronsava les espatlles: «És igual de fàcil enamorar-se d’un ric que d’un pobre», però la seva veu era amarga precisament perquè ella també creia en l’amor.

En la vida ideal –la vida educada, la vida valenta, la vida pel gran món–, es creia que l’amor no només es perseguia, sinó que s’aconseguia; i que un cop s’aconseguia, ens transformava l’existència; extreia una prosa rica, profunda i plena de matisos de les experiències inarticulades de la vida interior que ens transmetíem cada dia els uns als altres. La promesa de l’amor ens bastava per gosar somiar que abandonàvem aquests tancats carregats de precaucions i ens encaràvem a l’experiència genuïna del defora. De fet, només si ens abandonàvem a la passió romàntica –és a dir, a l’amor– sense escatimar res i sense cap seguretat contractual, tindríem aquesta experiència.

Ho sabíem perquè nosaltres també ens havíem passat la vida llegint Anna Karènina , Madame Bovary i L’edat de la innocència , juntament amb deu mil versions conservadores d’aquests llibres i les novel·letes barates que les acompanyaven. En literatura, els bons i els grans escriptors, així com els mediocres comercials, havien sondejat unes profunditats emotives que feien que els lectors se sentissin vius en presència de les paraules escrites per celebrar la força de l’amor. Com tota la resta que va llegir Sons and lovers , a mitjans del segle vint –i per tota la resta vull dir el lector comú educat–, vaig rebre el llibre com l’essència d’aquesta convicció que coneixe’s a través dels sentits era arribar al cor de l’existència humana.

Ara, a l’edat avançada, meravellada pel relat turbulent que fa Lawrence d’aquest engany que mou el món, em preguntava, mentre llegia, com podia ser que no hagués vist que els personatges de Sons and lovers estan completament amargats per les conseqüències d’una vida basada en la passió sexual, i gairebé des del principi. Quan encara està embarassada d’en Paul, la senyora Morel comença a rumiar. Li costa molt entendre com ha arribat on és, «i, mirant endavant, la perspectiva de la seva vida la feia sentir com si estigués enterrada viva». Per què enterrada viva? Perquè reclosa tal com viu en la solitud espiritual, s’ofega en la dissociació. «Què hi tinc a veure?, es preguntava. Què hi tinc a veure, amb tot això? Fins i tot amb la criatura que espero! No sembla que ningú m’hagi tingut en compte, a mi».

Aquest tros no el recordava gens ni mica. I per què l’hauria d’haver recordat? Semblen més els pensaments d’una dona dels setanta, immersa en la cultura de la psicoanàlisi, que del 1910, quan la idea freudiana del jo tot just naixia. Veia la senyora Morel com una dona amb cara de pomes agres a qui l’obsessió per rabejar-se en les expectatives frustrades de vida havia deixat totalment descol·locada; però heus-la aquí, immersa en un dia a dia sense fi, conscient de la més mortífera de les mancances: una vida interior perduda.

I llavors tenim el mateix Morel. El recordava com un Caliban, però només és un home infantil amb el do (l’únic que té) de la sensualitat innocent, un do erosionat amb constància per la manca d’allò que, precisament, podria haver-lo fet una persona millor: una camaraderia solidària. De jove havia estat un gran ballarí, duia la passió per la música al cor, un cor que només es delia per ser llum. Però a ell també l’havien deixat plorant sol a la intempèrie, amb el cap ple de cabòries perquè és una persona sensible que no sap expressar-se, no té paraules per abordar una existència sense alegries. (I jo què hi pinto, en tot això?) És precisament aquesta incapacitat que li fa difícil tornar a casa després de la feina, i que consegüentment li fa deixar la seva dona, que ara ja no el pot ni veure, doblement atrapada en la misèria d’una normalitat violentada: «[Ella] seia sola. Al foc, l’olla bullia; els plats esperaven a taula. Tot l’espai indicava pura espera, l’espera de l’home que seia encara brut de la mina i sense haver sopat a poc més d’un quilòmetre de casa, bevent fins a emborratxar-se, mantenint uns costums bruts i desagradables només per afirmar la seva independència. El detestaven».