Lucia Pietrelli - Lítica

Lucia Pietrelli

Primera edició: setembre 2019

Segona edició: març 2021

© Lucia Pietrelli

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-7-0

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Als viatges i a les flors,

amb Jaume

Doncs en tota relació penso que tu penses

i jo només penso perquè penso que penses.

Tot intercanvi és un extraordinari teixir.

HÉLÈNE CIXOUS

Tot comença en un poble petit sempre envoltat de boira, als peus d’un turó que el corona i vigila des de dalt. Cap rierol, però un bosc immens que roba l’alè i taca de verd els passos. Una plaça petita amb una font i als voltants una enramada de carrerons a mig asfaltar. Cases baixes i poc hàbils: massa fredes en temps de neu i massa calentes quan el sol es fa lleó. El cartell que anuncia l’entrada al poble fa molt que s’ha destenyit i un nouvingut ja no pot desxifrar-ne el nom.

Diuen que la germana és —i no és— d’una bellesa fràgil, amb un somriure lent i un plor agut. Al poble diuen que això li ve de la padrina, que és una còpia d’ella, de quan encara era jove i no tenia els ulls desfets i calents com els pòsits del cafè. La pell li transparenta les venes i les illes dels pòmuls es tenyeixen de pols blavenca, perfilant-li el riu de les ulleres. Els ulls, de violàcia, són fondos com els pous de les llegendes que ens contàvem de petites abans d’adormir-nos. Quan porta trunyelles, les estreny fort fins a fer-se mal a l’arrel, amb un formigueig que després li embolica el cap durant hores. Té els cabells foscos, però sota el sol un reflex pèl-roig sempre en desmenteix el color.

No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana.

Tornà quan encara no l’esperàvem, sobtada com l’estació de la suor.

En desfer la motxilla, en va treure una capsa de fusta. Va estendre unes quantes peces sobre la taula de l’habitació que compartíem. Untà d’oli les eines que ho necessitaven. Metòdica i gràvida, suant aquell primer dia de calor. Sense muntar eren peces quasi infantils en la seva dimensió inofensiva.

A l’aeroport li havia arribat un missatge del pare: «El dia en què marxes sempre és el meu dia més trist»; i un noi al seu costat, amb un cos entrenat de plàstic i una cara bonica, li havia dit: «És la primera vegada que volo. On vas tu?». Havia trigat a replicar-li. Al pare no li va contestar: es va aprendre el missatge de memòria i després va desconnectar el telèfon. Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure, però la visió a vol d’ocell la tenia captivada perquè, de cop, l’estranyesa es feia palpable i finalment l’espai es convertia en teatre, en una ficció plàcida i compartida. Aquella perfecció, la precisió amb què es delimitaven els camps, tot reduït de manera clara en formes i colors, les persones en punts i les cases en rectangles: era aquell el món en què volia viure, era justament aquella la idea geomètrica i neta que tenia, des de sempre, dins del cap.

Ja al tren, en el trajecte fins al poble, va acariciar la capsa diverses vegades, la mà passava i hi tornava, com si es tractés de la pell primerenca d’un nadó. Gael, uns dies abans que marxés, li havia dit: «Mai no tindré fills». Es feien les dents netes: ell davant del mirall, Ella algunes passes enrere, al costat de la banyera. La mare sempre ens havia prohibit que ens rentéssim les dents plegades perquè du mala sort i anuncia la mort del més jove, o sigui, en el nostre cas, la meva. «Són bonics, els nens», va replicar la germana, sense estar segura de voler fills a imatge i semblança de Gael. Ell va somriure mentre tancava l’aixeta i apagava la conversa. Aquella nit, com sempre, van jugar a fer l’amor sense fer els fills.

Nosaltres dues mai no ens hem rentat les dents plegades, abans entrava ella al bany i, tot seguit, hi entrava jo. Amb Gael s’arriscava: d’aquella parella era ella la més jove.

La casa era a les fosques quan arribà: la padrina dormitava al balancí i la mare perdia temps davant les cares elèctriques i desconegudes d’un programa de televisió. Va obrir totes les persianes que ens defensaven del sol i, posada la motxilla sobre el llit, va trucar a Gael: «Ja soc aquí». Les tres paraules van transitar pel poble, creuant la plaça. Si algú, en aquell moment, hagués tallat un dels cables de la telefonia, hauria vist com tres gotes translúcides es desprenien d’ell per caure dins de la font: «Ja soc aquí».

Els records en forma de paraula són els més difícils de servar i Gael es posava nerviós cada vegada que Ella parlava amb la boca de pètal xuclat, massa fluixa, massa amiga de l’oblit.

«Articula», li deia, però la germana mastegava i engolia.

Si la vida esclata, que cada frase sigui una implosió. Pel telèfon, aquell dia, va passar un únic xiuxiueig repartit en tres mots. Sota el sol, els cables cremaven. No va posar cap coma enmig i no va dir: «Gael». A mi tan sols em va dirigir una mirada ràpida en entrar a l’habitació, em va pessigar una cuixa i després va començar a untar d’oli les peces.

«Com t’ha anat?»

«Com sempre, Gael.»

«Què vols dir?»

«Quasi no he vist el sol.»

«No et posis melodramàtica.»

«És que va ploure molt, cretí.»

Al bar de la plaça, a la segona ronda, Ella va començar a oblidar-se d’on venia i es va sentir de nou tota seva, amb la mirada damunt Gael i la capsa ben protegida a casa, en el buit entre els nostres llits.

No sé com ni quan, dins de la casa, vam començar a conviure amb la sensació que les relacions es tornaven paisatge i s’erosionaven com les roques del turó que ens amenaçava des de dalt. Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que s’assemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec. L’arbre agonitza i la gota de sang és l’únic centelleig amb vida dins de la composició. «Ara ve la natura morta amb nimfa quasi morta», m’anunciava Ella abans de mostrar-me la pàgina del dibuix. El mite contava un amor desesperat: l’aventurer rebutja la nimfa que, com a venjança, el converteix en arbre, condemnant-lo a arrelar-se per sempre al seu costat.

Tampoc no sé en quin moment un record es converteix en un bastard, o una arrel en un lloc impressionable, com un rodet de fotografies. Ella i jo mai no hem tingut por de les paraules volàtils, febles, o com es vulguin definir: ritme, pau, amor i batec. Les gastàvem totes per fer-les estar juntes, perquè entre elles es donassin escalfor, a vegades ens preocupava la temperatura d’una frase, els graus als quals faríem pujar, per un instant, l’atmosfera del món. Ella emprava de manera força innocent l’espai i el temps de les paraules, l’espai sobretot. Es reconeixia en la frase: «No soc un acte, vull ser un estat», però sempre amb tot el respecte del món per les llegendes plenes de metamorfosis.