Marian Vayreda - Records de la darrera carlinada

Records de la darrera carlinada

Marian Vayreda

Records de la darrera carlinada

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Primera edició original: setembre de 2014

© del text, Marian Vayreda

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2021

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Teléfono: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: L'Avenç

Diseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

Imatge de la coberta: Carles Maria de Borbó, pretendent carlí al tron d'Espanya amb el nom de Carles VII, retratat pel fotògraf Nadar.

ISBN: 978-84-18680-05-2

BIC: JFD

Ref. AVEN060

QUATRE MOTS

CARLINS A LA MUNTANYA

LA XOCOLATERA

BATEIG DE FOC

EPISODI DOLORÓS

EL VALENCIANET

LA BARREJA

FANTASIES

EL NOI DE L’ALOU

DESESPERACIÓ

L’ESQUADRÓ DE LA SANG

PARÈNTESI

LA PERSECUCIÓ

CALVARI

L’HOSPITAL

En presentar al públic aquesta obra, cal que faci la declaració que no ha estat el meu propòsit escriure un llibre de memòries, ni he abrigat la pretensió de donar a llum dades inèdites per a la història de la darrera guerra civil.

Tampoc he volgut fer un llibre de polèmica, ni de propaganda. Es tracta, senzillament, d’una col·lecció de records de caràcter íntim, que, més o menys entelats per la pols dels anys, tenia emmagatzemats a les golfes de la meva memòria, i que, de temps enrere, aprofitant estones vagatives, anava fixant en el paper, en forma de quadrets, amb el propòsit de deixar-los enfaixats en un racó de calaix, on els trobessin els meus el dia en què, ja fora del món, fessin inventari de les meves paperades de literatura casolana.

A part de la delectació que trobava, rejovenint-me amb les impressions d’aquells temps, renovant in mente antigues coneixences i despertant llunyanes vibracions del cor —que, ressonin dolçament o bé dolorosament, sempre són grates, com veus amigues—, em complaïa divagant sobre la importància que donarien, al seu dia, a aquests retalls de la meva història els diablets que, en escriure’ls, em turmenten i, per poc que em descuidi, me’ls embruten o esquincen. “Si pugen com jo desitjo que pugin —em deia jo—, els apreciaran com relíquies de la persona moral de llur progenitor, com revelacions d’intimitats que, altrament, els restarien per sempre més desconegudes; del contrari, potser en faran balafiu i aniran a parar al sac del drapaire. Així i tot, les íntimes complaences que he sentit esgratinyant en el calaix de sastre dels records de la meva primera jovenesa, aquestes, no me les prendran pas.”

Mes heus aquí que algun amic que els veié m’incità a publicar-los, i he seguit el seu consell. Si he fet bé o mal, aviat ho sabré, però encara que la seva publicació no em doni més que lloc a penediments, renuncio des d’ara al dret de reptar el conseller, perquè reconec que en la meva determinació hi ha influït per molt una debilesa humana: la de veure el meu nom escrit amb lletres d’estampa en la portada d’un llibre català. Així, si per cas, en el mateix pecat trobaré la penitència.

Repeteixo, doncs, en descàrrec de la meva consciència, que no he pensat fer cap obra documental ni de caràcter històric, en el rigor de la paraula. Les escasses dades que tinc apuntades (avui deploro amb tota l’ànima no haver portat un dietari de la campanya) i el rebec de la meva retentiva, per a tot el que són dates i noms de localitats, d’individus i de coses, no em permetria emprendre un treball d’aquella mena, ja que ni tan sols he pogut establir una exacta correlació en l’enfilall d’aquests capítols. L’índole especial de la meva memòria sols ha servat amb fidelitat les impressions de color i de sentiment, aquelles en què, per un o altre concepte, l’ànima s’hi interessà; de la resta, res, o ben poca cosa.

He d’afegir, però, que tot el que refereixo és cert, entenent que no és faltar a la veritat, la llicència, que en alguns casos m’he pres, de lligar fets distanciats o suprimir-ne d’altres, a fi i efecte d’evitar incongruències, arrodonir algun quadre i alleugerir la narració. Escrivint amb el criteri del pintor enamorat de la veritat essencial, o sigui la de la forma, del sentiment i del color, a aquesta he sacrificat alguns cops l’altra veritat, que podríem dir-ne històrica, o sigui la de temps i de lloc, segur que així assoliria millor el terme d’expressió que perseguia.

Molt més nombrosa podia presentar aquesta col·lecció de Records , però m’ha semblat que, per provar fortuna, ja n’hi havia suficients. Els altres, ara com ara, ja estan bé allí on són, i el probable és que no els vindran pas ganes de sortir a córrer món, en veure la sort de llurs germans.

I, finalment, ja que per als meus fills havia escrit aquestes impressions, a ells en dedico l’estampació, esperant que, si a grans arriben, malgrat la manca de valor literari i altres mèrits que hauran fet caure de les mans del públic aquest llibre, ells hi trobaran encara quelcom que els sabrà bo. Molt serà que, per entremig de les seves mal dictades pàgines, no hi sentin glatir, algun cop, el crit de la pròpia sang.

Marian Vayreda

Olot, juliol de 1898

La Revolució de Setembre (la Gloriosa, com se li deia per mal nom), tan bescantada per inepta, per eixorca i per descarada, tingué un mèrit que seria injust voler-li llevar: el de promoure una reacció que donà per resultat despertar moltes consciències que estaven adormides i revetllar molts sentiments que estaven, si no apagats, almenys esmorteïts. El sentiment religiós, per exemple, es revifà d’una manera com no en tenien idea els nostres pares, que, tot essent més religiosos i, segons sembla, més virtuosos que nosaltres, mancaven d’aquell valor propi que dóna una idea quan es professa, no sols per tradició, sinó també per convicció. Recordo haver sentit contar a un oncle meu que en el seu temps —en què no hi havia entre la joventut universitària impius a la Renan ni naturalistes a la Zola, ni estaven influïts per catedràtics krausistes ni darwinistes— entraven a les esglésies per les portes més excusades, i sovint trencaven de cantó per no trobar el Viàtic i excusar-se el per a ells enutjós dilema d’humiliar-se com el poble baix, amb deslluïment de llur categoria de joves il·lustrats, o aparèixer irreverents, la qual cosa repugnava a llurs creences religioses i reputació de minyons de bé.

La Revolució partí els camps i, davant d’un partit radical i decididament anticatòlic, se’n formà un altre de catòlic resolut, on ingressaren amb entusiasme multitud de joves il·lustrats, decidits a lliurar batalla en tots terrenys, tant en el de la polèmica com en el de la força. D’aquella època daten les fundacions de Joventuts catòliques i altres associacions i organismes que donaren vida i vigor a l’element catòlic, i que de segur l’haurien portat encara a millors resultats, de no sobrevenir divisions i misèries que no és d’aquest lloc ni està en el meu ànim esbrinar.

Capitost d’aqueixa reacció fou el partit tradicionalista, que adquirí gran volada, engrossat per bona colla d’elements conservadors que, espantats de la marxa de la societat, buscaven com un fre o un contrafort per resistir l’empenta de l’onada revolucionària. Aquests elements, que obraven per egoisme i no per convicció, abandonaren el carlisme tan bon punt consideraren que havia ja complert la seva missió, que per a ells no era altra que traure’ls les castanyes del foc. Conservadors purs.