Marian Vayreda - Records de la darrera carlinada

Perdoni-se’m aquesta digressió, no massa oportuna, que m’ha suggerit el record d’aquells moments, en què rebia la primera investidura de la milícia, el bateig de foc , com es diu en llenguatge militar.

Però, amb tot, em sorprenia que de tot aquell terratrèmol, de tot aquell cruiximent, d’aquella pluja de bales, en fi, no en resultessin les immediates i deplorables conseqüències que jo m’havia imaginat sempre. Ni les files enemigues s’aclarien, ni nosaltres, llevat d’algun gemec que se sentí files enllà, en sofríem majors danys. A la fi, el meu immediat company, un home d’uns trenta-cinc anys que, posseït d’una mena d’exaltació, no es cansava d’animar-se i animar-nos, reptant en castellà l’enemic i invocant els lemes de la bandera que de-fensàvem, s’enfilà damunt del petit parapet que ens emparava, a l’objecte, sens dubte, de fer-se sentir millor, caient a l’instant, el pobre, part de dintre del cementiri, causant-me una terrible impressió. Corregueren alguns a alçar-lo, però no es tenia, ni parlava, ni es queixava. Mentre el palpaven vaig sentir que un deia: “Té la bala al sagí: mala ferida.” El recolzaren a la soca d’un xiprer, i el capellà del batalló acudí, començant a recitar-li, tot aguantant-lo per les espatlles, les recomanacions de l’ànima, veient que no hi havia lloc per a la confessió. L’infeliç, amb la cara traspassada, d’un color verd cendrós, dirigia al sacerdot mirades de gairell amb els ulls entelats i mig en blanc, en què semblava notar-s’hi encara una resta d’intel·ligència. La boca, mig badada i torçada com d’un aireferit, dibuixava una mitja rialla estúpida, i per les boqueres li baixaven dos fils de verdosa bava.

Vaig apartar la vista d’aquell espectacle, perquè em feia mal, procurant distreure’m amb la feina. Quan poc després vaig tornar-me a girar, el ferit ja era difunt, i ningú es cuidava d’ell. Recolzat encara contra la soca, amb les cames tan estirades que quasi em tocava els talons, i la cara tapada amb el seu propi mocador de butxaca, semblava dormir, tal com ho fan els pagesos a la migdiada per preservar-se de les mosques.

El foc minvava, i l’enemic, en lloc de decidir-se a passar el pont, semblava disposar-se a la retirada. En aquells moments recorria la fila el nostre capità dient:

—Apa, minyons, que ara els emprendrem a la baioneta!

—Vós anireu al davant! —digueren alguns familiarment.

—Ja sabeu que allà on va la companyia jo vaig sempre al davant—contestà ell amb el mateix to.

I, en efecte, sortírem en mitja formació per la porta del cementiri i arrencàrem rostos avall a la desfilada, sense ordre ni concert, cridant com esperitats, mentre que les cornetes eixordaven amb el toc de paso ataque i un escamot de cavalleria donava una falconada per la carretera, rodant algun cavall per la pols.

Nosaltres, corrent i cridant sempre, passàrem el pont i, travessant la carretera, emprenguérem la costa del davant. Aquesta nova fàcies de la lluita m’engrescà més que l’altra, perquè era més animada, i el mateix moviment permetia reflexionar menys. L’enemic es retirava escalonadament i amb ordre, guardant sempre una regular distància que no poguérem disminuir gran cosa. Veritat que acabàrem aviat el pit, perquè no era pas tot u córrer costa avall que costa amunt. El seguírem, no obstant, picant-lo de ferm, fins a les envistes de Ripoll, sense poder-lo arribar a desbaratar.

Jo vaig sortir bastant satisfet de la jornada, semblant-me que ja havia fet quelcom. No obstant, no havia de tardar a convèncer-me que allò no havia estat gaire més que un joc de nois. En aqueixa mena de guerres, únicament en el cas d’una defensa obstinada de posicions, en els assalts de poblacions, o en sorpreses ben combinades, es fan baixes. En els altres casos, de cada mil bales a penes una fa blanc.

Un detall. Les eugues de què he fet menció abans, a pesar d’ocupar el centre del camp de batalla, ni es mogueren, ni pararen un moment de pasturar. Únicament se’n fugiren quan un cavall, que havia caigut travessat de part a part, s’alçà de nou i, com si res tingués, anà galopant a buscar-los les pessigolles.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.