Rebecca Solnit - Records de la meva inexistència

La pobresa és a vegades una gran conservadora del passat, i vaig viure en un lloc molt poc modificat al llarg dels anys. Els estrets taulons del terra de fusta de roure, de color groc daurat, eren els mateixos de quan es va construir l’edifici, igual que el radiador fumejant, la rampa a l’escala del darrere per on les escombraries baixaven fins a l’enorme cubell i l’antiquada i esquifida nevera, que no funcionava, encastada a la paret de la cuina, al costat de les aigüeres, a l’altra banda de la vitrina de la vaixella i el bufet, que s’alçaven fins al sostre.

Una cuina Wedgewood, vella però magnífica, dominava aquell espai. Estava esmaltada d’un blanc crema, amb un rivet negre; el tub dels fogons, també negre, feia un angle recte abans d’arribar a la paret. Les flames pilot van estar sempre apagades mentre vaig viure allà; per això arreplegava sempre capses de mistos als bars i als restaurants, aleshores en aquells llocs s’hi podia fumar. Poder cuinar i tenir nevera em semblava tot un luxe després d’haver viscut en un hotel apartament on era impossible guardar i preparar menjar.

Jo era pobra. Agafava de franc els mobles abandonats al carrer, em comprava la roba a les botigues de segona mà i els estris de la casa als encants. En aquella època es valoraven les coses antigues, i aquest plantejament estètic m’anava la mar de bé. Gairebé totes les meves coses tenien més anys que jo, i això m’encantava; cada objecte m’ancorava al passat. Desitjava saber apreciar el temps, la història, la mortalitat, la profunditat, la textura, coses, totes elles, absents de la meva infantesa i joventut. Havia viscut en un barri residencial nou de trinca al límit de la zona de la badia de San Francisco, i, a més, els meus pares, immigrants i urbanites, tenien un migrat sentiment dels orígens, poques històries per explicar i cap relíquia familiar. Més tard, la meva tasca com a escriptora a vegades ha consistit a restaurar els passats perduts i oblidats d’alguns llocs de l’oest del país.

Un dia que anava a una manifestació al districte de Castro, en uns encants vaig trobar un petit sofà victorià entapissat de vellut i adornat amb claus. El gai que me’l va vendre per deu dòlars va ser molt amable: un cop acabada la protesta, se’l va carregar a coll i va pujar l’escala fins a casa. El sofà deixava a terra manyocs de crins de cavall vell, com un animal de companyia incontinent. Com que jo col·leccionava recordatoris, tresors i objectes de petites dimensions, el meu cau semblava cada vegada més un museu d’història natural excèntric, amb branques recobertes de líquens insòlits, nius d’ocell i closques d’ou, banyes, pedres, ossos, roses emmusteïdes, una capsa de papallones de color groc sofre procedents d’una migració en massa a l’est de Nevada i el crani d’un cérvol amb banyes, regal del meu germà i que encara conservo al domicili actual.

Passava per una fase de pobresa però de mica en mica vaig anar millorant la meva situació econòmica. En el món de la pobresa també era una nova forastera, però m’hi vaig passar prou anys per saber una mica com funciona i conèixer-ne els efectes. La pobresa, en un altre sentit —la pobresa de l’esperit—, m’havia envoltat des del dia que vaig néixer. Els meus pares, a conseqüència de la Gran Depressió o de les penúries que van sofrir de petits, tenien un profund sentiment de carència i no volien compartir el seu confort de classe mitjana. No estava segura que m’haguessin ajudat si m’hagués passat alguna desgràcia terrible i no vaig estar mai disposada a enfonsar-me més i més per saber-ho. Jo no feia pas una visita turística als barris baixos com molts joves blancs del meu voltant, que podien sortir de la pobresa amb la mateixa facilitat amb què havien decidit entrar-hi. Jo també en vaig sortir, però a poc a poc i gràcies al meu esforç. I, com vaig acabar d’entendre més tard, gràcies també als avantatges que em van comportar el color de la pell i l’origen social, sense els quals no hauria estat capaç, als meus ulls i als dels altres, de prosseguir els estudis i tenir il·lusions.

Llegia llibres dreta a les llibreries, els treia de les biblioteques o els buscava durant mesos o anys fins que trobava un exemplar de segona mà a bon preu; escoltava música a la ràdio i enregistrava cintes de casset a casa de les amigues i dels amics; mirava coses, i les promeses que feien m’estimulaven, em burxaven i m’amoïnaven: que amb aquestes botes o amb aquesta brusa seràs qui has de ser o qui vols ser, que el que és incomplet en tu és un forat que es pot omplir amb coses, que el que tens queda eclipsat pel que vols, que voler coses es cura tenint coses, més de les que són essencials.

Sempre volia una altra cosa i, quan ja la tenia, volia la següent, sempre volia alguna cosa. El desig em burxava. Volia tenir coses desesperadament, amb un deler tan punyent que m’abassegava, i el procés de desitjar sovint m’ocupava més temps i més espai imaginatiu que la persona, el lloc o la cosa reals, o bé la cosa imaginada posseïa més poder que la real. I, després d’obtenir una cosa, el desig es calmava —el desig que havia estat tan intens—, però de cop i volta es revifava, contemplava bocabadat la cosa següent i provava d’agafar-la. Evidentment, amb els amants i les parelles, la incertesa podia mantenir el desig viu (i amb els homes més amables i més dignes de confiança es transformava en una altra mena de lligam que en diem amor).

El que volia, per damunt de tot, era la transformació, no pas del meu caràcter, sinó del meu entorn. No tenia una visió gaire clara d’on volia anar, però sabia que em volia distanciar d’on provenia. Potser no es tractava ben bé de desig, sinó del contrari, d’aversió i fugida, i potser per això caminar era tan important per a mi: em feia l’efecte que anava a algun lloc.

Vaig tenir una primera visió del que podia ser una vida que valgués la pena viure quan als quinze o setze anys vaig llegir els diaris d’Anaïs Nin. La seva evocació de la vida de París entre les dues guerres mundials em suscitava imatges d’espais que acollien converses profundes i exploradores, de vides que s’encreuaven i es pol·linitzaven, de l’entusiasme de trobar-se immersa en amistats apassionades. Molts anys més tard, després de sopar amb una colla a la meva cuina, al voltant de la taula de linòleum amb potes cromades, la historiadora radical Roxane Dunbar-Ortiz, una de les invitades, i jo vam coincidir a dir que això era el que havíem desitjat durant la nostra joventut solitària. (I molts anys més tard vaig descobrir amb consternació que Anaïs Nin havia deixat el seu marit banquer fora dels diaris publicats, així es podia presentar com una bohèmia més desemparada del que era en realitat.)

Al costat dels fogons de la cuina hi havia dues grans aigüeres: una aigüera normal de cuina i l’altra, a la dreta, més profunda, que en realitat era un safareig. El vaig tapar amb la vella safata de metall esmaltada de l’escorreplats. Com que la pica fosca, profunda i humida que hi havia sota la safata feia pudor, de tant en tant treia la tapa i la netejava. Les dones hi havien rentat la roba a mà. En els primers anys de viure allà, al terrat pla de l’edifici encara hi havia una mena de gàbia de fusta per estendre-hi la roba, al capdamunt de l’escala; quan hi pujava, els darrers esglaons cruixien amb la grava del sostre enquitranat.

El terra original de la cuina, un linòleum groc i verd, de tan gastat era ple d’esquerdes i clivelles. Com que no quedava mai net, el vaig pintar de negre, i després el vaig tornar a pintar, una vegada i una altra, perquè perdia la capa de pintura una vegada i una altra. Però als matins que feia sol, un devessall de llum entrava a la cuina i a l’altra habitació a través de la finestra de l’est, i a l’hivern, regalims de claror durant tot el dia per la finestra del sud, que donava a Fulton Street i a un fanal. A vegades m’asseia davant d’aquesta finestra i contemplava embadalida com la boira, que el vent feia arribar des del fred oceà, es movia sota el fanal com plantes estepicursores gegantines i fantasmagòriques.