Zygmunt Bauman - Identitat, (2a ed.)

1a edició: 2005

2a edició: 2010

Títol original: Identity. Conversations with Benedetto Becchi

Traducció de Librada Piñero

Revisió de la traducció: Gustau Muñoz

© Zygmunt Bauman and Benedetto Vecchi, 2004

© Polity Press, 2004

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

© De la traducció: Librada Piñero

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Gustave Caillebotte, Jove en la seua finestra (1876)

ISBN: 978-84-370-7756-7

Dipòsit legal: V-1047-2010

ePub: Publidisa

En totes les seves obres, Zygmunt Bauman aconsegueix sacsejar els nostres punts de vista més arrelats, i aquest llibre d’entrevistes sobre la qüestió de la identitat no n’és cap excepció. Sens dubte, aquestes converses no s’ajusten a la pauta més habitual, ja que no van ser enregistrades, i l’entrevistador i l’entrevistat mai no es van trobar cara a cara. L’eina de diàleg triada va ser el correu electrònic, que va imposar un ritme fragmentat al nostre intercanvi de preguntes i respostes. Sense la pressió temporal pròpia de les trobades cara a cara, el nostre diàleg a llarga distància estigué marcat per moltes pauses per reflexionar, peticions d’aclariment i petites desviacions cap a assumptes que en un principi no teníem intenció d’abordar. Cada resposta de Bauman només servia per augmentar la meva perplexitat. A mesura que el seu material anava agafant forma, jo anava prenent consciència que havia entrat en un continent més vast del que havia sospitat, els mapes del qual resultaven gairebé inútils quan es tractava de trobar-hi indicacions. Això no hauria de ser cap sorpresa, perquè Zygmunt Bauman no és un sociòleg o «científic social» qualsevol. Les seves reflexions són una mena de work-in-progress . No li agrada definir o «conceptualitzar» un esdeveniment, sinó més aviat intenta establir relacions amb fenòmens socials o manifestacions de l’ ethos públic que semblen molt allunyats de l’objecte inicial de la investigació, i fer comentaris a partir d’aquests fenòmens i manifestacions. Aquestes pàgines demostraran amb escreix el caire errant de les seves reflexions, cosa que fa impossible determinar les seves influències intel·lectuals o la seva pertinença a cap escola de pensament concreta.

Sovint s’ha definit Zygmunt Bauman com un sociòleg eclèctic, i ben segur que no se sentiria ofès per aquesta caracterització. No obstant això, la seva metodologia per acarar-se amb un tema pretén sobretot «revelar» la miríade de connexions existents entre l’objecte d’investigació i altres manifestacions de la vida en la societat humana. En efecte, aquest sociòleg d’origen polonès considera essencial copsar la «veritat» de cada sentiment, estil de vida i comportament col·lectiu. Això només és possible analitzant el context social, cultural i polític en què es dóna un fenomen particular, així com el fenomen mateix. D’aquí la naturalesa errant dels pensaments que expressa a les seves obres, que estudien temes que van de la crisi del debat públic en In Search of Politics (1999) fins al paper canviant dels intel·lectuals en una societat en què esdevé essencial captar l’atenció en Legislators and Interpreters: On Modernity, Postmodernity and Intellectuals (1987). El seu pensament, fet i fet, és alhora inquiet i rigorós; és realista amb el present però té cura de reconèixer-ne la genealogia, o més ben dit les genealogies.

En aquesta ocasió, el tema era la identitat, un concepte esmunyedís i ambivalent per naturalesa. Bauman s’ha enfrontat al repte i ha fet un doble salt mortal: ha rellegit la història de la sociologia moderna a la llum de l’obsessió i la importància amb què el debat públic actual tracta la identitat, i arriba a la conclusió que és millor no anar a buscar respostes tranquil·litzadores als «textos consagrats» del pensament crític. Liquid Modernity (2000) ens havia mostrat un món on tot és esmunyedís, on l’angoixa, el dolor i la inseguretat provocats pel fet de «viure en societat» demanen una anàlisi pacient i sense treva de la realitat i de la manera com hi estan «col·locats» els individus. Qualsevol intent de neutralitzar la inconsistència i la precarietat dels plans que homes i dones fan en la seva vida i d’explicar així aquest sentiment de desorientació recorrent a certeses passades i textos consagrats, seria tan fútil com intentar buidar l’oceà amb una galleda.

Vet aquí un intel·lectual que considera que el principi de responsabilitat és el primer acte de qualsevol implicació en la vida pública. En el cas d’un sociòleg, això significa percebre la sociologia no pas com una disciplina «separada» d’altres camps del coneixement, sinó com una eina analítica que estableix una interacció vigorosa amb la filosofia, la psicologia social i la literatura. Per tant, no ens hauria d’estranyar que entre els documents amb què fa palesa la seva tendència a «posar en connexió» la cultura de masses i l’alta cultura apareguin articles dels diaris més destacats, eslògans publicitaris o les reflexions filosòfiques de Sören Kierkegaard sobre Don Giovanni.

Malgrat que no li agrada gens parlar de la seva vida, cal dir que Zygmunt Bauman va néixer l’any 1925 a Polònia, en el si d’una família jueva. Després de fugir a la Unió Soviètica a començament de la Segona Guerra Mundial s’incorporà a l’exèrcit polonès que combatia al costat de l’Exèrcit Roig, i amb aquest va lluitar contra el nazisme. Al seu llibre Conversations with Bauman (2001) explica que va començar la carrera de sociologia en tornar a Varsòvia, i que els primers professors que va tenir van ser Stanislaw Ossowski i Julian Hochfeld, dos estudiosos polonesos poc coneguts fora de Polònia però fonamentals per a la seva formació intel·lectual. Per sobre de tot, el van ensenyar a «mirar el món a la cara» sense recórrer a ideologies preconcebudes. Si demanem a Bauman, que es va convertir en una figura capdavantera de l’«Escola de Sociologia» de Varsòvia, que parli de les dificultats que va patir durant les dècades del 1950 i el 1960, ho fa sense cap mena d’hostilitat cap a aquells que s’oposaven a la seva línia de treball. Més encara, amb la seva fina ironia compara la rigorosa llibertat acadèmica de Polònia amb el conformisme acadèmic europeu i nord-americà. Es mostra igualment discret pel que fa a la seva actuació a l’«Octubre polonès» del 1956, quan participà en el vigorós moviment de reforma que qüestionava el paper dirigent del Partit Obrer Unificat de Polònia i el sotmetiment del país a la voluntat de Moscou. Aquesta experiència va marcar Bauman i el va preparar per al seu enfrontament amb la ideologia oficial del marxisme soviètic, en el qual tindria un paper rellevant la lectura de les obres d’Antonio Gramsci. Va començar a viatjar amb freqüència a l’estranger. Es va prendre un any sabàtic a la London School of Economics i va assistir a molts congressos a gairebé totes les grans universitats europees. Llavors va arribar el 1968, que havia de suposar un tombant decisiu en la seva vida. Bauman, que donava suport al nou moviment d’estudiants polonesos, va veure com el Partit Comunista prohibia les seves obres i feia servir l’antisemitisme per reprimir els estudiants i els professors universitaris que demanaven la fi d’un govern de partit únic en nom de «la llibertat, la justícia i la igualtat».

Quan li van prohibir donar classes, Zygmunt Bauman es va traslladar a Anglaterra, on encara resideix. A gairebé tots els seus llibres, i especialment a Modernity and the Holocaust (1989), expressa la seva enorme gratitud a Janina, la seva esposa i companya de vida, amb la qual manté un estret lligam emocional i intel·lectual. Ella és, potser, una de les figures intel·lectuals més importants en la reflexió de Bauman, primerament sobre la «modernitat sòlida» i més endavant sobre la «modernitat líquida».