AAVV - Santa María de Montesa

27. C. de Ayala Martínez: «Guerra santa y secularización. El ideal caballeresco de Alfonso XI de Castilla», en C. de Ayala Martínez, J. S. Palacios Ontalva y S. Martín Ríos (eds.): Guerra santa y cruzada en el Estrecho. El occidente peninsular en la primera mitad del siglo XIV , Madrid, Sílex, 2016, pp. 23-63.

28. Ph. Josserand: Église et pouvoir... , pp. 542-543.

29. BC , pp. 756-760. El asunto colearía años después, y el intervencionismo de Pedro IV el Ceremonioso en los asuntos internos de las órdenes de Calatrava y Santiago formaría parte de las reclamaciones de Pedro I de Castilla a su homónimo aragonés en vísperas de la «Guerra de los Dos Pedros». A. Masiá de Ros: Relación castellano-aragonesa... , II, docs. 201/22 y 203/38, pp. 386 y 394.

30. Algunos especialistas tienden a retrasar estos fenómenos de aristocratización. Ph. Josserand: Église et pouvoir... , pp. 374 y ss.

31. Obviamente, la creación de redes comendatarias es anterior a la constitución propiamente dicha de las mesas maestrales, aunque en realidad no muy anterior, si consideramos dichas redes como el resultado de una evolución territorial que las va convirtiendo en un sistema sólido, eficaz y bien articulado. C. de Ayala Martínez: «Comendadores y encomiendas. Orígenes y evolución en las órdenes militares castellano-leonesas de la Edad Media», en Ordens Militares. Guerra, religião, poder e cultura. Actas do III Encontro sobre Ordens Militares , Lisboa-Palmela, 1999, I, pp. 101-147; ibíd., Las órdenes militares hispánicas... , pp. 332-336.

32. C. de Ayala Martínez: «Las órdenes militares en el siglo XIII castellano. La consolidación de los maestrazgos», Anuario de Estudios Medievales, 27 (1), 1997, pp. 239-279; C. de Ayala Martínez: «Maestres y maestrazgos en la Corona de Castilla (siglos XII-XV)», en R. Izquierdo Benito y F. Ruiz Gómez (eds.): Las Órdenes Militares en la Península Ibérica, I. Edad Media , Cuenca, Universidad de Castilla-La Mancha, 2000, pp. 325-378; íd., Las órdenes militares hispánicas... , pp. 205-208.

33. Se trata de un documento en el que García López de Padilla concedía al concejo de Berninches libertad de uso del horno local y autorización de construir otros a cambio del pago de un censo a la «mesa maestral». AHN, OOMM, Calatrava, carp. 470, doc. 384. Cit. E. Rodríguez-Picavea Matilla: La formación del feudalismo en la mesa meridional castellana. Los señoríos de la Orden de Calatrava en los siglos XII y XIII , Madrid, Siglo XXI, p. 163; E. Rodríguez-Picavea Matilla: «Evolución de la orden de Calatrava durante el reinado de Alfonso X», Alcanate, 2 , 2000-2001, p. 69, n. 5. Como ya hemos indicado, antes de esta fecha el maestre, en septiembre de 1311, databa en el Magistrado , un documento dirigido a la corte aragonesa (A. Giménez Soler: Don Juan Manuel... , doc. ccxxxi, p. 397).

L’ORDE DE L’HOSPITAL I L’HERÈNCIA DEL TEMPLE A LA CORONA D’ARAGÓ

Politització i internacionalització

Maria Bonet Donato Universitat Rovira i Virgili

L’abolició de l’orde del Temple va significar la reconfiguració del mapa dels ordes militars a la Corona d’Aragó, quan el de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem experimentà una important transformació patrimonial, administrativa, i una transcendent reorientació en les seves funcions i en les relacions de poder. En aquest sentit, es produí una clara politització i major internacionalització de la institució, que van ser conseqüències remarcables del procés de recepció de l’herència del Temple a Aragó i Catalunya. La transcendència de la intervenció del Temple explica, en part, la destacada atenció historiogràfica que ha merescut, 1 que ens permet analitzar i repensar el què, el perquè, i el com de la recomposició de l’Hospital a la Corona d’Aragó. 2 En certa forma, i com es mostra en aquestes pàgines, es va produir la refundació de l’orde.

EL PROJECTE D’UN «NOU ORDE» EN UN CONTEXT POLÍTIC I CROAT CANVIANT

La refundació de l’orde hospitaler responia a les directrius del papat de crear un nou orde, tal com Climent V va anunciar als reis, oficials i prelats hispans, l’Hospital es faria càrrec del patrimoni del Temple el 1312. 3 La proposta de fusió de tots els ordes militars en un de sol s’havia plantejat en el concili de Lió de 1274 a instàncies del pontífex, però s’advertí que els reis d’Espanya no ho acceptarien perquè en tenien uns quants sota la seva dominació. 4 Posteriorment, Ramon Llull va concebre la unió d’alguns ordes militars sota el comandament d’un rex bellator , 5 que probablement hauria identificat amb Jaume II. 6 Les noves idees responien a la necessitat de reformar el moviment croat, entès com un mitjà en el pensament lul·lià, i cercaven superar les crítiques que requeien en els instituts militars per la desfeta croada a Orient, circumstància que havia propiciat la proposta de fusió. 7 Val a dir, però, que el projecte d’unir-los havia ocasionat l’oposició del mestre del Temple, qui assenyalà l’animositat entre els templers i hospitalers com un inconvenient. 8 Tanmateix, després del traspàs dels béns templers alguns parlaven dels «hospitalers templers», i per tant, en certa manera es reconeixia la unió entre ells. 9

La pèrdua de crèdit d’ambdós ordes coincidí amb la competència i l’augment de tensió amb altres poders, com ara els agents del sistema monàrquic a la Corona d’Aragó. En el darrer terç del segle XIII, templers i santjoanistes van pugnar amb els delegats del rei en contra de les exigències de tributs dels quals n’estaven exempts, la imposició de jurisdicció del rei, del mer i mixt imperi i les actuacions en el seu patrimoni. 10 La nova definició dels ordes militars i dels seus dominis en temps de Jaume II s’explica en aquest nou escenari ideològic i polític. De fet, un parell d’actuacions del rei d’Aragó en el patrimoni d’aquests, formalitzades com a permutes, prefiguraven i apuntaven a la intervenció en els béns del Temple. El rei Pere el Gran el 1280, i Jaume II el 1294, van forçar que els hospitalers i els templers abandonessin dos centres principals com eren Amposta i Tortosa, amb fortificacions destacades en la cruïlla dels tres territoris principals del rei. Així, el poder reial aconseguí un control més directe sobre la regió fronterera entre els tres regnes i en l’estratègica sortida al mar del territori aragonès. 11 A Amposta hi havia la seu hospitalera i Tortosa era una comanda templera força rica, que segurament eren dominis més valuosos que els obtinguts a canvi a Onda i Gallur; i Peníscola respectivament. Les dues institucions van retenir patrimoni a Amposta i Tortosa, cosa que demostra l’interès que tenien en aquests llocs. Les accions dels reis s’emparaven en el fet que els seus avantpassats havien estat benefactors importants, com ho recordava el Papa Climent V al rei Jaume II a propòsit de l’Hospital: «...que volrets quels Espitalers vos serversquen... per ço han aut de vostres predecessors ço que han...». 12 El mateix Jaume II havia reivindicat els seus antecessors com a promotors del Temple a l’hora d’intervenir en temes interns. 13 Semblantment, va recordar al mestre de Rodes que els seus avantpassats havien fet donacions i havien privilegiat els hospitalers, com també els templers. 14

Després de la caiguda d’Acre el 1291, algunes de les crítiques van recaure directament en el patrimoni dels ordes, i des de la mateixa església s’emfasitzà la necessitat que els recursos occidentals d’aquests es destinessin estrictament a la defensa de Terra Santa. Fins i tot Pere Dubois va defensar en el De recuperatione Terre Sancte que els hospitalers i els templers devien subsistir únicament de les propietats a Síria i que les occidentals, un cop confiscades, servirien per a proveir subsidis per a les croades. 15 Mentrestant, els dos instituts militars miraven d’instal·lar-se en altres indrets, i quan l’Hospital s’establí a Rodes el 1309 va quedar com a defensor de la Cristiandat llatina a Ultramar. Climent V (1305-1314) i Joan XXII (1316-1334) van reivindicar aquest paper de defensor de la Cristiandat i del sosteniment de Terra Santa en moltes de les butlles i missives emeses en relació amb la institució. 16 S’iniciava un procés de llarga durada on l’orde hospitaler era identificat com a principal sustentador de la Cristiandat enfront dels perills musulmans a la Mediterrània oriental.