Marina Garcés - Pedagogies i emancipació

Educar, per a què? No podem deixar de fer-nos aquesta pregunta en una època en què l’educació sembla amenaçada per l’imperatiu de la productivitat i de l’eficiència al servei del mercat laboral. Els assaigs que integren aquest volum proposen un exercici crític sobre els models educatius que se’ns imposen gairebé sense marge per plantejar alternatives. Des d’experiències i perspectives diverses, totes les aportacions coincideixen a apostar per l’educació com a espai polític per a l’emancipació individual i col·lectiva. Un àmbit i una pràctica des dels quals se’ns permeti imaginar el futur.

« Pedagogies i emancipació mostra el funcionament i contradiccions del model educatiu actual. Cada conferenciant aporta perspectives diferents sobre el paper de la pedagogia i les seves possibilitats emancipadores. Però, en tots els casos, hi ha un interès per construir un model més integrador, social, conscient, lliure, autònom i adaptat als moments actuals. Lluny de qualsevol mercantilització, el rerefons és comú: fer de l’escola un projecte social i cultural emancipador.» BERTA GALOFRé, Núvol , novembre del 2020.

Marina Garcés

Janna Graham

val flores

Concha Fernández Martorell

Jordi Solé Blanch

APRENDRE A IMAGINARSE-SE

Pablo Martínez

EL CONTRATEMPS DE L’EMANCIPACIÓ

Marina Garcés

TÈCNIQUES PER VIURE D’UNA ALTRA MANERA

Anomenar, compondre i instituir d’una altra manera Janna Graham

ACTIVACIONS POÈTIQUES DE LA DISSIDÈNCIA

Un hiat pedagògic per criar una llengua emancipadora val flores

OBSERVACIONS A LA RETÒRICA DE LES NOVES PROPOSTES PEDAGÒGIQUES

Concha Fernández Martorell

L’EDUCACIÓ COM A CAMP DE BATALLA

Jordi Solé Blanch

Pablo Martínez

Cap de Programes del MACBA

Als mesos de maig i juny del 2018, just quan feia cinquanta anys de les revoltes del Maig del 68 i l’oficialitat francesa en celebrava la commemoració per fixar el relat en la derrota històrica d’aquelles mobilitzacions, el realitzador francès Jean Gabriel Périot reconstrueix, amb estudiants de cinema d’una escola d’Ivry-sur-Seine, a París, algunes de les escenes de clàssics del cinema polític francès d’aquella dècada. D’aquestes experimentacions en va sortir la pel·lícula Nos défaites (2019), un dispositiu pedagògic on conflueixen la història del cinema, la presa de consciència política i el sentit de l’educació. Partint d’ À bientôt, j’espère (1968), La Chinoise (1967) i La reprise du travail aux usines Wonder (1968), els estudiants van recrear escenes de vagues, resistència i conflictes laborals. Després d’aquestes reconstruccions, el director entrevista els joves a partir de les escenes que acabaven d’interpretar per saber què pensaven de conceptes com revolució, vaga o lluita de classes. «Què és un règim capitalista?», «què són els sindicats?», «per què faries vaga?», «què és la política?», són només algunes de les preguntes que els formula. La desconnexió entre els parlaments polititzats de les seves interpretacions i les respostes dubitatives davant d’aquests conceptes polítics posa en evidència fins a quin punt el sistema educatiu, tot i que –o potser perquè– cada vegada està més orientat cap a la formació professional i preocupat únicament per l’ocupabilitat futura dels estudiants, exclou la més mínima formació en relació amb els drets i les relacions laborals. En altres paraules, fa evident que un sistema centrat en l’adquisició de competències ha deixat de banda la formació més bàsica en continguts, com ara els relacionats amb l’educació cívica. ¿Quin és, doncs, el sentit polític d’aquesta educació? Fa l’efecte que no respon a l’interès il·lustrat de construir subjectes lliures, emancipats o si més no equipats amb prou eines per emancipar-se, si entenem l’emancipació com la transformació d’una identitat servil a una de lliure. I seria lògic pensar que una educació per a l’emancipació hauria d’assumir, com a mínim, la possibilitat de qüestionar la divisió del treball i també de construir identitats que no es basin en l’exercici i la defensa d’aquesta divisió, en tant que això comporta la construcció d’una identitat servil. Tanmateix, la pel·lícula, més enllà de caure en el tòpic habitual que desconfia de la implicació política de les generacions més joves, ens torna a qüestionar a nosaltres, els espectadors (adults), sobre afers tan centrals en les lluites actuals com la vigència de la vaga o la nostra disposició a assumir els sacrificis que exigiria una veritable revolució. Ens pregunta fins a quin punt estem compromesos a dissenyar un món més just en el qual siguem més lliures, encara que per això ens arrisquem a perdre benestar. «Soc massa jove per assumir cap compromís», afirma un dels estudiants. ¿Quan, on i com comença el compromís polític, entès com un compromís amb la vida? Ni el cinema polític dels seixanta ni l’actual no responen a la pregunta sobre què és el que ens prepara per a la vida, a més de la vida mateixa; d’altra banda, però, tampoc no sembla que aquest debat sigui present a l’escola.

Una de les preguntes més recurrents en els projectes d’organització de la vida en comú, així com en la cerca del sentit de la vida mateixa, és la que interroga sobre l’educació. Sembla que allò d’«Educar, per a què?» que es plantejava Adorno a Erziehung zur Mündigkeit [Educació per a l’emancipació] 1ha acompanyat qualsevol projecte d’articulació de l’àmbit social. I potser aquesta pregunta és més urgent avui dia, quan es fa evident que el que aprenem a l’escola o a la universitat no ha de tenir forçosament relació amb la manera com podem transformar la nostra vida. Com assenyala Marina Garcés, el que sabem s’ha deslligat de la nostra capacitat d’incidir en el món, i, paradoxalment, en aquests moments en què la vida se sent amenaçada per totes bandes, paraules com «educació», «aprenentatge» i «formació» apareixen associades a totes les etapes vitals de l’individu. Així, doncs… de nou: educació, per a què?

Pel que fa a l’art, aquests últims anys hem estat testimonis de la gran profusió de discursos sobre l’educació artística i les pedagogies crítiques, fins al punt que s’han arribat a banalitzar de tal manera que conceptes com transformació, innovació, experimentació, risc o estranyament són utilitzats per a pràctiques poc o gens alliberadores o resistents a l’economia libidinal del projecte neoliberal. Al mateix temps, i com ens recorda Concha Fernández Martorell, els problemes que es desencadenen en el medi escolar, però també en el desenvolupament dels programes educatius dels museus, no deixen d’estar directament relacionats amb un context de col·lapse ecològic, de crisi en el món del treball, de desregulació del mercat immobiliari, de creixent creació i consolidació de guetos, de criminalització de la immigració, de discriminació per mitjà de la racialització, de violència sexual permanent i de perill constant que qualsevol dissidència sexual, política o disciplinària en l’educació sigui, irremissiblement, penalitzada. És per això que des del MACBA ens ha semblat urgent preguntar-nos pel sentit de les pedagogies i l’emancipació, i és en aquest objectiu que ens hem centrat durant aquests últims anys. Al novembre del 2017 es va fer al museu el seminari PEI Obert Aprendre a imaginar-se. Sobre pedagogies i emancipació del qual deriva, en part, aquest llibre. 2Em sembla pertinent recordar aquí les paraules que van servir de convocatòria per a aquella trobada: