Bernabé Dalmau - Els millors textos eclesials de la Litúrgia de les Hores

Ignasi de Loiola, Sant, prevere. Basc ferit a Pamplona el 1521, experimentà una conversió decisiva. A Manresa escriví el llibre dels Exercicis espirituals, després d’haver vetllat armes davant la Verge de Montserrat. Retornat d’una peregrinació a Terra Santa, feu els estudis eclesiàstics i fundà a París la Companyia de Jesús.

Imitació de Crist. Llibre clàssic d’espiritualitat, escrit en forma de consells breus segons l’escola de la devotio moderna i publicat anònimament durant el primer quart del segle XV. Tomàs de Kempis n’és considerat l’autor més probable. És un dels llibres cristians més influents després de la Bíblia i amb major nombre de lectors.

Ireneu, Sant, bisbe i màrtir. Deixeble de sant Policarp, pertanyia a la colònia grega establerta a la Gàl·lia. Prevere i després bisbe de Lió, lluità contra els gnòstics. És un dels principals teòlegs del segle II, defensor de la predicació evangèlica confirmada per la successió apostòlica.

Isaac de Stella, abat. Monjo cistercenc probablement a Pontigny. El 1147 esdevé abat al petit monestir de Stella, prop de Poitiers. En un moment de la seva vida, possiblement el 1167, es va exiliar a un remot monestir de l’illa de Ré, probablement a causa del seu suport a l’arquebisbe Thomas Becket. Més tard va tornar a Stella. Se sap que hi va viure fins als anys 1170.

Joan Bosco, Sant, prevere. Es dedicà tota la vida a la joventut de Torí, on creà un hospici per a estudiants i obrers. El 1864 instituí la Congregació dels Salesians, que arribà a tenir, ja en vida seva, dues-centes quaranta cases on els joves rebien educació cristiana i formació professional. Per a les noies fundà, amb santa Maria Mazzarello, l’Institut de Maria Auxiliadora. Morí l’any 1888.

Joan Crisòstom, Sant, bisbe i doctor. Amb una bona formació hel·lenística, rebé el baptisme d’adult i formà part del clergat d’Antioquia, la seva ciutat natal, llevat d’alguns períodes de vida monàstica. Un cop prevere, fou el braç dret del bisbe Flavià d’Antioquia. En aquesta època va excel·lir com a predicador, qualitat que li valgué l’elecció de patriarca de Constantinoble. Talent pràctic i organitzador, sabé estar pel damunt de les intrigues esquifides de la ciutat imperial. La claredat de les seves homilies li valgué dos exilis. Morí l’any 407.

Joan de la Creu, Sant, prevere i doctor. Santa Teresa de Jesús el guanyà per a la reforma carmelitana, en la qual excel·lí com a mestre espiritual. Ascètic i seriós, no sempre fou comprès. Els seus escrits tingueren un pes decisiu en l’espiritualitat moderna. S’adormí en el Senyor, a Úbeda, l’any 1591.

Justí, Sant, màrtir. Nascut a Samaria i decebut per l’estoïcisme i altres filosofies, es convertí al cristianisme. Escriví almenys vuit obres, de les quals només es conserven dues Apologies i un Diàleg amb el jueu Trifó. Es distingí per un afany de recerca i d’admiració de la veritat, fos on fos. Morí decapitat a causa de la fe, a Roma, cap a l’any 163.

Lleó el Gran, Sant, papa i doctor. Papa durant vint-i-un anys, destaca per la destresa política, les qualitats d’orador, les relacions amb l’Orient i el bon exercici de la seva missió. Aturà els vàndals, però no fou tan afortunat en els contactes amb els huns. Morí l’any 461.

Melitó de Sardis, Sant, bisbe. En el segle II exercí el ministeri episcopal en aquesta ciutat prop d’Esmirna i va ser un escriptor prolífic per bé que les seves obres ens han arribat fragmentàriament.

Orígenes, prevere. Deixeble de Climent d’Alexandria, es va dedicar a l’ensenyament i com a catequista va iniciar alguns pagans que volien conèixer el cristianisme. Va escriure quatre llibres sobre els principis racionals i un tractat contra l’heretge Cels. Els seus comentaris bíblics són especialment apreciats. Va morir a Tir probablement al començament del 254, potser a conseqüència dels maltractaments soferts.

Pau VI, Sant, papa. Giovanni Battista Montini (1897-1978) exercí el ministeri sacerdotal al servei de la Santa Seu fins que fou nomenat arquebisbe de Milà. Elegit papa el 1963, dugué a terme el Concili Vaticà II i la seva aplicació a través de la creació de les institucions postconciliars i d’un ensenyament en què es mostrà com a creient i mestre de la fe.

Pau Miki i companys màrtirs. Els vint-i-sis primers màrtirs canonitzats de l’Extrem Orient –sis missioners franciscans espanyols, tres jesuïtes japonesos i disset laics també japonesos– moriren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de 1597. Pau Miki, jesuïta, s’havia destacat per la predicació a les ciutats i morí perdonant els seus botxins i pregant pel Japó.

Pere Claver, Sant, prevere. Aquest jesuïta fill de Verdú, Urgell (1580-1654), feu vot de ser ell mateix «sempre esclau dels etíops» i, en el seu apostolat a Colòmbia, hi fou tan fidel que molt apropiadament Lleó XIII el proclamà patró de les missions entre els negres.

Pere Crisòleg, Sant, bisbe i doctor. Metropolità de Ravenna, aleshores ciutat on residien els emperadors. L’epítet que té des del segle VIII prové de la qualitat i la bellesa dels seus sermons. Morí cap al 450.

Policarp, Sant, bisbe i màrtir. Fou deixeble dels apòstols i amic de sant Ignasi d’Antioquia. Morí al teatre d’Esmirna donant gràcies al Senyor «per haver estat considerat digne de prendre part amb els màrtirs en el calze de Jesucrist». Era el 23 de febrer de l’any 155; havia complert els vuitanta-sis.

Sofroni, Sant, bisbe. Destinatari del cèlebre llibre «El prat espiritual», de Joan Moscus, regí l’Església de Jerusalem, que veié desfeta pels sarraïns. Últim hereu de la tradició monàstica palestinenca, morí vers el 640.

Teresa de l’Infant Jesús, Santa, verge i doctora. Carmelita als quinze anys, en visqué nou d’intensa vida religiosa dreçant el camí de la «infantesa espiritual» i experimentant en la pròpia existència l’obscuritat de la fe i la claredat de l’amor de Déu. Penetrada d’una gran responsabilitat eclesial, el seu esperit missioner la feu sentir, com ningú, solidària de tothom. Morí a Lisieux el 1897.

Tertul·lià. Visqué entre els segles II i III fou un dels pares de l’Església cristiana, apologeta, escriptor, filòsof i jurista. És l’escriptor que posà les bases per a fer del llatí cristià un nou llenguatge artístic.

Tomàs d’Aquino, Sant, prevere i doctor. Educat successivament a Montecassino i a Nàpols, als divuit anys ingressà a l’orde de predicadors. Continuà els estudis a París i a Colònia, sota el mestratge de sant Albert el Gran. Contemplatiu i silenciós, es feu apreciar de tothom. Més intel·lectual que místic, ensenyà la filosofia i la teologia, matèries sobre les quals va escriure extensament. Morí, tot anant al concili de Lió, a Fossanova el 1274.

Tomàs More, Sant, màrtir. Home de gran cultura, morí el 1535, amb pocs dies de diferència amb el bisbe Joan Fisher, per haver defensat la fe catòlica enfront de les pretensions d’Enric VIII. Pare de família, literat, i el primer laic canceller del regne.

Vicenç de Lerins, Sant, prevere. Aquest monjo del segle V ha passat a la història de la teologia per la seva doctrina sobre la tradició i el progrés de les formulacions dogmàtiques.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.