Bérénice Rocfort-Giovanni - L'Himàlaia hivernal

Émilie Brouzeva néixer l’any 1988, a l’Alta Savoia, molt a prop de les muntanyes que ha recorregut durant les passejades dominicals. Amb un màster en Periodisme Científic a la Universitat de Grenoble, l’any 2011 es va incorporar a la redacció parisenca de Rue89 i després a Le Nouvel Observateur . En aquesta darrera publicació, actualment segueix les qüestions de societat vinculades a la intimitat (la família, el gènere, la vida privada...).

Bérénice Rocfort-Giovanniva néixer l’any 1984, al camp, a Enghien-les-Bains (Val-d’Oise). Periodista a Le Nouvel Observateur des de 2006, és titular d’un màster en Periodisme Bilingüe (París III) i s’ha diplomat al Centre de Formació i de Perfeccionament dels Periodistes (CFPJ), a París. Treballa a la secció de societat del diari, on s’ha especialitzat en temes de salut.

L’espectacular operació de rescat d’Élisabeth Revol al Nanga Parbat (8.125 m), el mes de gener de 2018, va posar al descobert una disciplina poc coneguda: l’himalaisme hivernal. Qui són els muntanyencs que es dediquen a aquesta especialitat? Què els motiva a afrontar aquelles condicions inhumanes? Quina és la història d’aquesta pràctica extrema de muntanya?

Especialitzades en fets de societat, Émilie Brouze i Bérénice Rocfort-Giovanni han investigat aquest univers sense sentit. El seu llibre va adreçat a tots aquells a qui subjuga i interpel·la el compromís d’aquests conqueridors de l’inútil.

S’han entrevistat amb Krzysztof Wielicki i Leszek Cichy, els primers conqueridors d’un vuitmil durant l’hivern, l’Everest, l’any 1980, formant part d’una expedició nacional polonesa. Els polonesos s’han convertit en els herois de l’hivern himalaià fins a la caiguda del mur de Berlín. Després d’ells, pocs escaladors s’arrisquen a anar a l’Himàlaia durant l’estació hostil. En canvi, els drames han estat nombrosos. Entre altres, Anatoli Boukreev, Jean-Christophe Lafaille i Tomasz Mackiewicz, tres personalitats turmentades, no n’han tornat mai.

El testimoni de l’italià Simone Moro, una de les figures actuals de la gesta hivernal, és eloqüent, tant com apassionants són els intercanvis de les autores amb Élisabeth Revol i els seus rescatadors, Denis Urubko i Adam Bielecki, incansables guerrers del glaç.

Títol original:

L’hiver en Himalaya: l’ultime défi

Edició original en llengua francesa: © Éditions Glénat, 2020

Primera edició en català: febrer de 2021

© del text: Émilie Brouze i Bérénice Rocfort-Giovanni

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977602591

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Traducció: Francesc Roma i Casanovas

Disseny i composició: 3 x Tres

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-1356-103-5

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL 1: Sobreviure al Nanga Parbat

CAPÍTOL 2: La invenció de l’hivern

CAPÍTOL 3: El lleopard de les neus

CAPÍTOL 4: Un italià enmig del fred

CAPÍTOL 5: Desaparegut al Makalu

CAPÍTOL 6: L’inabastable K2

CONCLUSIÓ

AGRAÏMENTS

FONTS DOCUMENTALS

Nosaltres no som alpinistes. Som periodistes i treballem en una ciutat que té el seu punt culminant a 357,50 metres (com el cim de la torre Eiffel). L’una ha crescut a la terra plana, a la regió parisenca; l’altra, nascuda prop de les muntanyes, mai ha sobrepassat els 3.200 metres d’altitud (i s’ha passat totes les excursions dominicals de la seva infantesa protestant: per què hem de pujar si de tota manera hem de tornar a baixar?).

El mes de gener de 2018, vam saber que un increïble rescat estava en marxa, gràcies a les xarxes socials que ens n’informaven minut a minut. Una francesa, desconeguda del gran públic, s’havia perdut a l’Himàlaia: Élisabeth Revol. El seu company de cordada, Tomasz Mackiewicz, es trobava en gran perill a més de 7.000 metres d’altitud. No sobreviuria a aquesta expedició. Enmig de l’enrenou mediàtic emergeix un altre nom, que ens absorbeix: el Nanga Parbat, o la muntanya assassina .

Després arriben les primeres imatges de l’alpinista que retorna a França, a l’habitació de l’hospital de Sallanches, a l’Alta Savoia. Amb una mirada d’al·lucinada, té una aparença de zombi. I la seva afirmació ens sorprèn: «Tornaré a escalar muntanyes.»

Élisabeth Revol s’ha convertit en la segona dona del món capaç d’assolir a l’hivern un dels catorze cims de més de 8.000 metres. Sense el drama, la informació del seu ascens hauria restat, sense cap mena de dubte, limitada a la premsa especialitzada. Però, qui és aquesta esportista fràgil que entre tant dolor acaba d’acomplir una fita tan remarcable? I, sobretot, qui són aquests bojos que arrisquen la seva vida per escalar un gegant de pedra i de gel quan se sap que les probabilitats d’un rescat en cas d’un accident són gairebé zero?

La història d’Élisabeth Revol ens ha abduït. Durant mesos, hem remogut cel i terra per trobar-la. Mai els nostres redactors en cap ens havien vist tan determinades a aconseguir una entrevista. L’alpinista, ferotge i encara traumatitzada, no ha parat de buscar excuses abans d’acceptar, fins al punt que ja consideràvem impossible que mai ens poguéssim trobar en un cafè de París, on ella tenia una entrevista professional amb el seu patrocinador. Immediatament després agafaria el tren amb destinació a la seva Droma natal.

Valia la pena esperar. Durant un parell d’hores, la dona ens va parlar amb fervor de l’Himàlaia, de l’hivern, de la catàstrofe del Nanga Parbat, de la pèrdua del seu amic Tomek, de la mort. En vam sortir tocades, atrapades, amb ganes de saber-ho tot d’aquesta faceta tan particular de l’alpinisme que només practiquen un grapat d’homes i dones. Élisabeth Revol ens ha endinsat en un món gairebé confidencial, desemmarcat de tot, tant de la federació com de la competició. Els èxits, com els fracassos, només tenen sentit entre persones semblants.

Era difícil fer-ho més extrem que enfilar-se fins a l’altura dels avions comercials, amb un vent de 150 km/h i temperatures que baixaven fins als –60 ºC, allà on l’oxigen és tan rar que l’organisme es destrueix internament. «En l’himalaisme hivernal, s’arriba als límits de la condició humana», 1 explica un dels rescatadors d’Élisabeth Revol, l’alpinista russopolonès Denis Urubko. Les hivernals ens posen davant d’una qüestió tan antiga com la història de l’alpinisme: «Per què escalen?», un enigma que ens ha apassionat mentre aquesta recerca ha durat.

A dos quarts de deu del matí, a la màquina de cafè, els nostres dubtes donaven lloc a converses animades. Per què a l’hivern? Per satisfer el propi ego? Per masoquisme? Què hi van a buscar, allà dalt? Escalar en aquesta estació no és un artefacte?, tal com el descriu el psiquiatre Xavier Fargeas, que ha abandonat l’himalaisme un cop s’ha convertit en pare. Els pocs minuts passats al cim, dels quals sovint es diu que deixen ben poc record, justifiquen la presa de tants riscos? Hem intentat comprendre allò que els mateixos escaladors tenen problemes per justificar.

Hem sondejat una història que oficialment té les seves arrels en un país desproveït d’alta muntanya, Polònia, però que, de fet, s’ha iniciat des dels albors de l’alpinisme, quan els homes han començat a provar els seus límits a la muntanya. De Chamonix a París, passant per Lausana i Varsòvia, hem retrobat els aventurers del gran fred, formidables narradors de les seves aventures, però també les persones que els rodegen. Adam Bielecki, l’altre rescatador d’Élisabeth Revol, ens ha posat en guàrdia contra la temptació de simplificar aquests esportistes: «Els alpinistes no existeixen, com tampoc els periodistes no formen una única entitat.»