Gemma Lienas - Jo, en Watson i l'armari de la Jacqueline

Al carrer no sé cap on començar a buscar el Manyo.

Miro el rellotge: són gairebé les deu, només em queden cinc minuts per esbrinar-ho.

Entro a la botiga de records turístics que hi ha a sota de casa. De fet, hi ha establiments com aquest a dojo, per tot el barri. Perquè el barri està pleníssim de turistes. Per això l’àvia sempre rondina: turistes que es passegen en ramat i fan anar a poc a poc els que tenen pressa per arribar a la feina; turistes que dinen a les dotze i que fan que les taules de molts bars i cases de menjars estiguin parades a mig matí i que sigui impossible que una persona del barri de les que dinen a quarts de tres s’hi asseguin a prendre un cafè amb llet; turistes que s’instal·len als apartaments i paguen lloguers molt alts i que fan que la gent del barri que no pot pagar tant se n’hagi d’anar a viure a altres barris; turistes que no volen comprar un paquet d’arròs o dur unes sabates a reparar sinó que volen records o llaunes de cervesa i fan que canviïn les botigues de sempre per d’altres de noves, com aquesta: la de records. L’àvia sempre remuga tot això, penso mentre hi entro.

–Bon dia –dic.

Surt un home jove que em torna la salutació. Li faig la pregunta.

–El Manyo? –repeteix amb molt poca gràcia. És que, pobre, encara li costa molt parlar català: és paquistanès.

Fa que no amb el cap. No ho sap.

No m’estranya. Fa poc que és al barri, com jo.

I la xinesa de la botiga de roba que hi ha al davant segur que tampoc no ho sap, perquè encara fa menys que ha obert el negoci.

Parada enmig del carrer, sense saber encara cap on anar, en aquest mateix moment, veig l’àvia que arriba carregada amb el cistell.

–Ostres, àvia, m’hauries pogut avisar i t’hi hauria acompanyat –li dic. I li prenc el cistell.

–I ara! –diu i em fa un petó i una abraçada. Sempre ho fa l’àvia, això de petonejar-nos i abraçar-nos–: Si ja ho saps que m’agrada molt anar al mercat...

Pujo darrere seu. Ella va més a poc a poc que no jo. Vivim al quart pis i no hi ha ascensor. L’escala és estreta, vella, fosca, amb els graons molt desgastats, sobretot a la part central, que és on més trepitjades han rebut, i les parets estan escrostonades i plenes de taques. Jo l’anomeno escala Sarajevo, perquè sembla que hagi passat una guerra.

Mentre pugem, li demano si sap què li passa, al pare.

Es gira, i esbufegant, em diu:

–Ninona, no t’hi amoïnis. Mira, ens esperarem a saber què té. Si no té res, quina bestiesa hauria estat preocupar-se abans d’hora. I si té alguna cosa, ens n’ocuparem quan sapiguem de què es tracta. D’acord?

Faig que sí. Trobo que l’àvia té raó. I em sento tan lleugera que podria sortir volant.

Quan som a dalt, l’àvia rebufa.

–Necessitaries un ascensor –li dic–, però en aquesta escala tan estreta no hi cap pas.

–No! Res d’ascensors. Pujar escales és molt sa per al cor.

Però veient-la com li costa respirar, no sé si creure-la.

Deixo el cistell al menjador i li pregunto pel Manyo.

I l’àvia sap què és i on és.

–Una casa de menjars –diu. I m’explica com arribar-hi.

Ara són les deu i vint i en Watson m’hi esperava a les deu. Uf! Potser ja no l’hi trobaré.

El cas és que el Manyo no queda pas gens lluny de casa. Si ho hagués sabut abans...

Des del carrer, a través de la porta d’entrada, que és de vidre, veig taules i cadires de fòrmica marró i un taulell al davant d’unes lleixes plenes de begudes –deu ser el bar– i, aleshores, el veig a ell, en Watson, que parla amb un senyor gran. Gran com la meva àvia.

En Watson també em veu. Li diu adeu amb la mà al senyor gran i surt.

–Hola Watson –li dic–. Em sap greu el retard. No sabia pas on era el Manyo.

–Hooola! –em diu amb un somriure que li ocupa tota la cara–. Em pensava que no vindries.

–Que no? I això per què?

–Mmm. Ja t’ho explicaré una altra estona. Ara, posem-nos a fer de detectius. Has dut les fotos?

Les trec de la butxaca del darrere dels texans.

–Doncs anem a buscar la plaça.

No triguem gens a arribar-hi: és a la vora de la casa de menjars i molt a la vora de casa, però jo no hi havia estat mai. Es nota que el temps que duc al barri m’he mogut sempre pels mateixos carrers i més aviat pels que queden més a la vora del mar.

La plaça està gairebé igual que a les fotos amb les quatre fonts i els fanals i l’església. Només hi ha uns fanals moderns afegits. I les botigues canviades. Ara la majoria són bars i botigues de records. Com a tot el barri!

Ens asseiem en un banc. Des d’allí puc observar un colom que beu aigua de la font.

–T’adones, oi, que és aquesta plaça? –em diu en Watson, assenyalant la foto i després fent un gest amb la mà per mostrar-me-la al natural.

Faig que sí amb el cap.

Estic uns quants segons sense dir res perquè rumio. I, finalment, dic en veu alta el que he pensat:

–Crec que les nenes devien ser del barri.

–Segur que sí, per això les van fotografiar jugant aquí, a la plaça de Sant Miquel.

–I el llibre segurament també era del barri perquè el vaig treure de la llibreria.

–O sigui que el propietari...

–O la propietària –aclareixo.

–...devien ser del barri també –diu en Watson.

–Doncs sí –dic.

–I ara què? –demana en Watson.

I em mira amb ulls de dir «tu ets la detectiu principal. Tu dirigeixes la investigació».

I això és el pitjor, que ara mateix no se m’acut per on continuar.

Miro bé la plaça al natural i em miro la foto altre cop.

I aleshores tinc una idea.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.