Anonim - Curial i Güelfa I

Curial i Güelfa

TAST DE CLÀSSICS, 13

Primera edició: juny de 2018

© de l’adaptació i de la introducció,

Lluís-Anton Baulenas, 2018

© de la traducció de la cançó

«Talment el trist elefant»,

hereus d’Alfred Badia, 2018

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 852

ISBN: 978-84-7226-823-4 (obra completa)

ISBN: 978-84-7226-851-7 (volum I)

Producció de l’ePub: booqlab

INTRODUCCIÓ

CURIAL I GÜELFA

LLIBRE PRIMER

Pròleg

1. Infantesa de Curial

2. Matrimoni i viduïtat de la Güelfa

3. Educació de Curial

4. La Güelfa s’enamora de Curial

5. Enveja de dos cavallers

6. Els envejosos denuncien al marquès els amors de la Güelfa

7. La duquessa d’Àustria, acusada d’adulteri

8. Curial s’acomiada de la Güelfa

9. Curial defensa un vell acusat d’homicidi

10. Preparatius de la batalla

11. La batalla contra els acusadors

12. Festes i donatius a Curial

13. Somni de Curial

14. Presents de Làquesis

15. Làquesis declara el seu amor a Curial

16. La Güelfa es retira a un monestir

17. Retorn de Melcior de Pando

18. Curial a Montferrat

19. Boca de Far desafia Curial

20. Gelosia de Curial

21. Curial i els cavallers catalans

22. Congoixes de la Güelfa

23. Els cavallers entren al camp

24. Curial venç Boca de Far

25. Pere el Gran rep els cavallers catalans

Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca d’amor, joia de la literatura medieval catalana. Per això, era imprescindible realitzar-ne una aproximació a la llengua actual en una proposta lingüística rigorosa però que alhora eixamplés al màxim el seu nombre de possibles lectors. S’ha optat per fer-ne una versió que conservi una mica del ritme i de la flaire de l’original. És el mínim que podíem fer tenint en compte el caràcter d’aquesta novel·la que, igual que el Tirant , ens evoca automàticament, només d’entrar-hi, un món bigarrat, aromàtic, ple d’olors i de sons ben diversos: sentim tant els perfums de reines i princeses, com les pudors de fems de cavall o de coàguls de sang i de vísceres; tant la remor dels exèrcits entrant en combat, com el topar de les armes en els torneigs on participa l’heroi protagonista, amb descripcions gairebé escatològiques de membres amputats i cervells escampats. Ens arriba el so de les trompetes, els crits dels heralds, la imatge de les tendes ricament guarnides, de les dones enamorades però sotmeses i dels cavallers lligats per promeses d’amor. Hi ha sentiments, sexe i interessos foscos. I què direm de les expedicions per la Mediterrània, les tempestes, els abordatges, les grans batalles a camp obert i els combats en camp clos! Fins i tot assistim a una imatge gairebé contemporània d’un cavaller, Curial, fent turisme per Grècia, Terra Santa i Egipte. Ara, per damunt de tot, és una novel·la d’amor amb final feliç. Tot en aquesta novel·la és excitant, fins les intervencions de déus i deesses que porten la dissort o la fortuna. No hi ha gaires novel·les a l’Europa de l’època —segle XV— com aquesta, la qual posseeix tots els elements de les grans històries. Tot plegat fa imprescindible l’existència d’una versió modernitzada, perquè tothom en pugui gaudir. O, dit d’una altra manera, perquè ningú no pugui dir que no s’hi acosta a causa de la dificultat.

Curial e Güelfa té altres elements propis que el fan un producte curiós i que són coneguts fins i tot enllà dels àmbits purament acadèmics: és com una flor enmig d’un desert. Ningú no coneixia l’existència d’aquesta novel·la cavalleresca fins fa tot just cent quaranta anys. El text del Curial es conserva en un únic manuscrit datable al segle XV. 1 Milà i Fontanals en va donar la primera notícia el 1876 en una revista especialitzada francesa. Acabava d’aparèixer del no-res absolut una mostra literària de primera categoria originària del segle XV. El més habitual és que gràcies a informacions indirectes, com per exemple documents notarials, comentaris de persones contemporànies, etc., se sàpiga que ha existit alguna cosa, però que s’ha perdut. Ja no hi és. I si no és per l’atzar, potser no hi serà mai més. En el nostre cas és al contrari: no se’n sap res perquè en més de quatre-cents anys no ha deixat petja enlloc, però de cop i volta, apareix. A més a més, com que a la còpia hi falta el primer quadern, no se n’han conservat el títol, la dedicatòria —bàsica per saber qui havia de protegir i difondre l’obra— ni el nom de l’autor. No hi ha autoria consignada, doncs. Vet aquí un doble misteri que manté entretinguts raonablement els especialistes: de qui és aquesta novel·la? És una estafa, una invenció? Les característiques del seu descobriment, així com la llengua en què està redactat el manuscrit, ho feien pensar. Fins i tot es va arribar a atribuir al seu descobridor, l’insigne Milà i Fontanals, l’autoria de la falsificació. La datació científica del manuscrit, original del segle XV, n’ha esvaït tots els dubtes de cop. D’altra banda, la seva atribució a Milà i Fontanals, si bé possible, era molt poc probable. El mestre Milà no era com, per exemple, l’indòmit rector Meslier, el capellà que no creia en Déu i que, a cavall dels segles XVII i XVIII, va escriure unes memòries incendiàries, la inflamació de les quals ens ha arribat fins al present. Com les va escriure sense que el descobrissin? Cada dia, al vespre, a la claror d’una espelma. I el que escrivia, ho relligava i ho amagava sota el llit. Era un rector d’un poblet de mala mort de les Ardenes que podia anar confegint una bomba nuclear antidoctrinal d’amagat, de mica en mica, com una formiga. A part de les seves obligacions com a pastor renegat del seu ramat, no tenia gaire més a fer. Al contrari de Milà i Fontanals, un home ocupat, amb un ritme de feina constant. No el veiem inventant-se el Curial , una obra extensa i complexa, de nits, d’amagat, o escrivint-lo a les vacances, com si fos una mena d’entreteniment erudit. És gairebé impossible que Milà i Fontanals, un home d’obra extensa, de gran activitat acadèmica i cultural, pogués dedicar temps, esforços i energies a compondre una burla d’aquesta categoria sense que n’hagi quedat cap constància, cap comentari de cap coetani. I, a més a més, hi ha l’altra pregunta clàssica de les novel·les de misteri: per què? Si era per afany bromista o autocomplaent, la magnitud de l’esforç no ho compensava. Després d’haver donat notícia de l’existència del manuscrit el 1876, pràcticament no en torna a parlar. Va morir el 1884 i no va ser fins al 1901, després de diversos ajornaments, que Antoni Rubió i Lluch va publicar l’obra per primer cop. És cert que s’han fet públics treballs i articles on es remarquen les similituds que té el Curial amb d’altres obres o autors famosos, contemporanis o posteriors, com ara el mateix Tirant , el Quixot o fins i tot I promessi sposi , la famosa novel·la històrica d’Alessandro Manzoni, publicada el 1827. Però, tal com afirma Joan Santanach, 2 tot plegat són troballes sens dubte sorprenents, però que confirmen «la dita que, qui busca, troba». Arribats en aquest punt, per què no plantejar-ho al contrari una mica provocativament? I si resulta que el Curial , tot i la seva manca de visibilitat històrica, n’és la font? En qualsevol cas, d’ençà que la datació del manuscrit va fixar-ne l’edat al segle XV, la controvèrsia s’ha acabat en sec. A part, veiem complicat que Milà i Fontanals guardés a casa litres de tinta i quilos i quilos de paper originals del segle XV. Quant al títol, sembla que no va haver-hi gaire problema. Ja Milà, quan en parla el 1876, en diu «Curial e Güelfa» provisionalment. L’any 1901, Rubió i Lluch el fixa d’aquesta manera definitivament. Així mateix, també el presenta de manera oficial com a anònim.