Michael P.Moore - Quan la fe es fa poesia.

Tant de bo, aquestes pàgines, mitjançant la poesia de Pere Casaldàliga, ens invitin a apropar-nos al Misteri que envolta les nostres vides tot donant un sentit últim a les grans qüestions: per què, per a què i com viure. I llavors animar-nos a preguntar, una vegada i una altra, qui i com és el Déu en qui creiem, per què, com afirma el nostre autor:

El problema de relació amb Déu no és tant l’ateisme com la idolatria. La qüestió que se’ns planteja més profundament no és tant si som creients o ateus, sinó de quin Déu som creients i de quin Déu som ateus. El nostre problema no és si existeix o no existeix Déu, sinó quin és el Déu vertader. Discernir entre el Déu veritable i la multitud d’ídols. 4

I perquè, si més no jo, com en Pere i també gràcies a ell, estic convençut avui més que mai que:

Para cambiar de vida

hay que cambiar de Dios.

Hay que cambiar de Dios

para cambiar la Iglesia.

Para cambiar el Mundo

hay que cambiar de Dios. 5

__________

1.J. M. VALVERDE, «Prólogo», a: ETyLE, p. 7-8 [Citarem els poemes per llurs títols, afegint-hi el nom del llibre amb sigles, la nomenclatura i referències editorials dels quals es presenten al començament de l’obra ( p. 9)].

2.Reprenc aquí, reorganitzant-ho i aprofundint-ho, molt del que ja he escrit i publicat amb anterioritat a: «Cristología poética de Pedro Casaldáliga», Revista Latinoamericana de Teología 98 (2016), p. 99-120; «La eclesiología poética de Pedro Casaldáliga. Las “otras” notas de una Ecclesia semper reformanda », Revista Latinoamericana de Teología 104 (2018), p. 97-120; i «En la pascua de Pedro Casaldáliga (esperando a contramano)», Revista Latinoamericana de Teología 110 (2020), p. 109-112.

3.Hem visitat pràcticament tota l’obra poètica de Casaldàliga publicada en castellà, i bàsicament ens circumscrivim a ella, i a voltes recorrem també a d’altres escrits seus en prosa, per a il·luminar o contextualitzar el que afirmem, especialment a: Espiritualidad de la Liberación (escrita conjuntament amb J. M. Vigil), l’obra en la qual desenvolupa més sistemàticament la seva perspectiva teològica-espiritual.

4.EL, p. 122. [Nota del Traductor: En tot el cos del llibre, hem seguit el criteri de mantenir el text castellà bàsicament en les cites poètiques en paràgraf(s) a part; i traduir al català tant les cites del llibre Espiritualidad de la Liberación (cf. nota 3) i d’alguns altres textos en prosa, com també breus cites poètiques en el cos del text en prosa.]

5.«¿Por qué no cambias de Dios?», a: Agenda Latinoamericana mundial 2011 . Buenos Aires: Centro Nueva Tierra, 2011, p. 2.

Hi ha formes i llenguatges diversos per apropar-se i intentar dir aquest Misteri al qual (alguns) anomenem «Déu». Des de temps llunyans la humanitat ha intentat parlar sobre aquesta realitat que està més enllà (transcendent) i més ençà –més pregon– de tot allò que veiem i experimentem (immanent). Sens dubte, el llenguatge teològic és el més utilitzat, però no és l’únic…, ni potser el més apropiat! Parlem de Déu a la catequesi, a les predicacions, a les homilies, a les facultats, al carrer, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, etc. Utilitzem narracions, símbols, conceptes, argumentacions, definicions (dogmàtiques), imatges, metàfores, etc. I, evidentment, no tothom està d’acord en el que diem quan diem «Déu». Això significa que aquesta realitat ens sobrepassa i que cap mena de llenguatge pot acabar de dir-Lo prou adequadament.

Dins d’aquesta varietat de llenguatges per a referir-nos al Misteri primer i darrer, hi ha tingut un lloc especial, des de sempre, el llenguatge poètic. Precisament, és mitjançant la poesia com el nostre autor ha expressat la seva experiència religiosa-mística. Efectivament: Pere Casaldàliga ha estat no tan sols un pastor-bisbe, sinó també, i sobretot un místic, un poeta i un profeta. Des de la seva profundíssima experiència del Misteri de Déu i de la vida, ha pronunciat la seva paraula poètica, vestida molt sovint d’una interpel·ladora càrrega profètica. Paraula que consola però que també sacseja en un món on (sobre)abunden els que fan de la tecnocràcia l’única mediació per a salvar la humanitat i en una Església on sembla que hi hagi més lletra que esperit (cf. 2Co 3,6).

Tecnócratas muchos

Y pocos poetas.

Muchos doctrinarios

y menos profetas. 1

Poeta, profeta i místic, dèiem. Potser cal precisar –contra algunes vulgaritzacions errònies– que el místic no és l’al·lucinat que té visions rares i camina un pam per sobre terra, sense tocar-la, sinó aquell que frueix d’un coneixement íntim del que l’envolta i sap descobrir Déu on sembla que no hi sigui. Casaldàliga ha estat un «místic d’ulls oberts». 2 I la forma més adequada que ha trobat per comunicar-nos aquesta vivència ha estat la poesia, simultàniament conscient que qualsevol parlar sobre Déu –i això fa referència tant a la paraula mítica, científica, filosòfica, teològica, com a la poètica– és un balboteig en front del Misteri. Sabedor del Misteri de Déu, del Misteri que és Déu, avisa:

Ninguna lengua a Su verdad se atreve.

Nadie lo ha visto a Dios. Nadie Lo sabe. 3

I és bo recordar que l’afirmació del segon vers prové del pròleg de l’evangeli de Joan: «A Déu ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18), perquè si això és veritat, com podem parlar d’aquesta Realitat? I heus ací l’escandalosa pretensió del cristianisme que, com veurem més endavant, es fonamenta en l’agosarada afirmació que «El Verb (la Paraula) s’ha fet carn, i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, i hem vist la Seva glòria […] Ell és qui l’ha revelat» (Jn 1,14.18). Jesús és transparència de Déu i ens En parla. Això ens permet de dir-Lo a Ell; ens habilita a esbossar una «paraula segona»: per això el nostre poeta s’hi atreveix. El Déu del qual vol parlar Casaldàliga és el Déu de Jesucrist, és a dir, el que pot ser conegut a partir de la revelació històrica en la vida, mort i resurrecció d’aquest jueu marginal. Això exigeix l’esforç ardit i constant de «posar entre parèntesi» les nostres idees preconcebudes de Déu i purificar les imatges que tenim d’Ell. De-construir per a re-construir: «Per a conèixer el Déu veritablement “cristià” cal renunciar a les nostres idees prèvies sobre Déu, i aprendre què, qui i com deu ser Déu, a partir de Jesús». 4 Per això li demana:

Dinos cuál es tu Dios, Jesús; enséñanos

a no hacerlo el Dios que no lo haces.

Devuélvenos tu Dios,

mostrándonos al Padre! 5

Però és una revelació que no esgota el Misteri, tot i que ens en diu quelcom; es mou en la dialèctica de manifestació/ocultació i pateix la desproporció pròpia de quan allò infinit i etern es vol dir en allò finit i temporal: «L’eterna Paraula divina s’ha expressat en el llenguatge humà temporal: “L’Evangeli és la Paraula / de totes les cultures. / Paraula de Déu en la Llengua dels Homes!”. I va assumir aquest llenguatge amb totes les seves limitacions. La Paraula universal ha balbucejat en dialecte». 6 Si Déu mateix, per a dir-Se en el seu Fill, hagué de patir limitacions, quantes més n’haurà de patir el poeta quan intenta pronunciar el Misteri?

D’altra banda, hom no pot perdre mai de vista –tant en la poesia com en la teologia– que no parlem directament de Déu, sinó de la nostra experiència de Déu; i això implica reconèixer un marge ampli de subjectivitat, de perspectivisme, de provisionalitat, de limitació, en definitiva; i tot això perquè, com avisava Sant Pau, «ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix» (1Co 13,12). En la provisionalitat del camí de la vida, li cal al poeta assajar el seu vers, amb la consciència, al mateix temps, del deure de salvaguardar la transcendència: