Víctor Aldea - L'Ulisses de James Joyce - l'oxímoron perfecte

Primera edició: Febrer de 2022

© Víctor Aldea, 2022

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

ISBN: 978-84-17455-41-5

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

«The demand that I make of my reader is that he should devote his whole life to reading my works»

James Joyce

«El que exigeixo al meu lector és que dediqui tota la seva vida a llegir la meva obra»

James Joyce

«La història és un malson del que intento despertar», amb aquesta afirmació, que apareix en les darreres pàgines del segon capítol, esbandeix Stephen Dedalus un dels estirabots que assaona la conversa amb Garrett Deasy, el director de l’escola on treballa, una conversa que gira al voltant de la història d’Irlanda i del paper que la comunitat jueva hi ha jugat, socialment i econòmica. Ja de bon començament, Deasy es revela com un personatge antisemític i ignorant, de qui Dedalus decideix fugir per manca de cap punt en comú, tret de la consideració que a tots dos els mereixen les dones.

La història és, doncs, un dels grans temes de l’ Ulisses , una llavor de discussió i reflexió al llarg de les seves pàgines i del pensament de la majoria dels seus personatges.

Stephen Dedalus és un dels tres personatges de l’ Ulisses , la segona novel·la de l’irlandès James Joyce. Dedalus ja havia aparegut com a personatge principal a la primera novel·la de l’autor, Retrat de l’artista adolescent , publicada a Nova York el 29 de desembre de 1916 en forma de llibre després d’haver aparegut per entregues a la revista londinenca The Egoist (d’ara endavant TE ) entre febrer de 1914 i setembre de 1915.

La primera novel·la de Joyce, un llibre inserit en la tradició de les anomenades «Bildungsroman» o novel·les de formació, descriu el creixement personal i intel·lectual del personatge, un jove irlandès massa proper a Joyce per no tenir-ho en compte a l’hora de capbussar-se en el text. Al final del llibre, Dedalus decideix abandonar Irlanda i lliurar-se de ple a la crida de convertir-se en un intel·lectual, lluny de la família, de l’església, de la nació on s’ha criat però, sobretot, del pare, un personatge de qui se sentirà orfe arran del moment en què se n’esbocina la idealització. Arran d’aquesta premissa Joyce traçarà una de les línies argumentals de l’ Ulisses , en què Dedalus sortirà a la recerca del pare que enyora i al qual va renunciar al final del Retrat de l’artista adolescent .

James Joyce (Dublín, 2 de febrer de 1882, Zuric, 13 de gener de 1941) sempre va tenir molt clar que la seva vida era una fugida de la història, social i intel·lectual, que li havia tocat de veure i de viure. Alienat de la família per decisió pròpia i fastiguejat del provincialisme barat i desangelat del Dublín de finals del segle XIX va passar una temporada a París, on va començar els estudis de medicina. El càncer que es va diagnosticar a la seva mare, però, el va empènyer a Dublín una altra vegada i allí, divendres 10 de juny de 1904, va conèixer qui esdevindria la persona més important de la seva vida, Nora Barnacle (21 de març de 1884, 10 d’abril de 1951), la mare dels seus dos fills, Giorgio (27 de juliol de 1905, 12 de juny de 1976) i Lucia (26 de juliol de 1907, 12 de desembre de 1982) i mussa indiscutible de les seves dues darreres obres, Ulisses (1922) i Finnegans Wake (1939). Acostar-s’hi és abocar-se a l’esvoranc d’una llengua proteica, orgànica, assaonada de ressons rics en memòries, despullada i desossada, mal·leable i infinita, en què el coneixement del món de qui la llegeix permet muntar una bastida personal i intransferible per enfilar-se per les branques del joc literari: hi ha un Joyce per a cada lector en funció del seu bagatge vital, intel·lectual i del valor semiòtic que sigui capaç d’atorgar-li.

Joyce caminava pel carrer de Nassau quan va veure Barnacle, una noia alta, de cabells castanys, que duia recollits, d’ulls blaus i segura de sí mateixa, que passejava sense pressa. Ell se li va atansar i es va presentar. Barnacle una noia de Galway, una ciutat de la costa oest d’Irlanda, que feia sis mesos que havia arribat a la capital, va acceptar de trobar-se amb ell quatre dies més tard. No va acudir a la cita, però, i Joyce va enviar-li una nota al Finn’s Hotel, on treballava de cambrera.

Per fi, dijous 16 de juny de 1904, Joyce i Barnacle es van trobar per primera vegada. Encoberts per una conversa animada, la parella va enfilar fins a una de les barriades de la ciutat de pitjor reputació de l’època, on Barnacle va accedir a les urgències de Joyce i va masturbar-lo. Coronada pels panteixos del desig satisfet, la història acabava de segellar la data més important en el món de la literatura occidental del segle XX, data que Joyce va triar perquè hi passés l’acció de l’ Ulisses .

Els primers mesos de relació entre Joyce i Barnacle van ser intensíssims, marcats per trobades sexuals explosives, i al cap de poques setmanes, l’amor que sentien l’un per l’altre va convèncer Joyce de fer veure a Barnacle la conveniència de marxar de Dublín i establir-se al continent. I així va ser com dissabte 8 d’octubre Joyce i Barnacle van abandonar Irlanda i van arribar a París dos dies més tard. La parella es va establir primer a Pola (a l’actual Croàcia) i, mesos després, a Trieste, on Joyce havia trobat feina de professor d’anglès a l’escola Berlitz.

Entre maig i octubre de l’any següent, Joyce va escriure la primera versió de moltes de les històries de Dublinesos (1914), el seu únic llibre de relats. El llibre trigaria vuit anys a publicar-se, ateses les exigències dels diferents editors que, en un moment o altre, s’havien interessat per treure’l al mercat, però que havien demanat a l’autor que en suprimís alguns detalls de les històries, que consideraven que els podien dur problemes amb les autoritats. Joyce no s’hi va avenir en cap cas. En realitat, l’escriptor mai no es va arronsar davant de les acusacions, la censura, el segrest i la crema amb què es va anorrear gran part dels seus llibres i durant tota la seva vida totes aquestes reaccions van confirmar-li el que ell ja sabia: que el que escrivia era exactament el que havia d’escriure i no el que s’esperava que escrivís. Ningú no era ningú per dir a James Joyce què havia d’escriure, com ho havia d’escriure i amb quina intensitat i intencionalitat ho havia d’escriure.